e s p a i     a t e n e u    

 

         

Cròniques de les Tertúlies 2015

  • 6/10/15

Santiago Garcia Milà                                        

 

Unes apreciacions personals del cronista just abans de transcriure la intervenció:

  1. En els records dels anys 40 Barcelona no tenia  en la ment dels seus ciutadans, ni  mar, ni platja, ni port. Sols magatzems i algunes “golondrinas”.
  2. Avui Barcelona te mar, te platges, te un port comercial de primera línia, amb estació de creuers, estació de containers,  comunicacions acceptables (però no bones).  
  3. Ara be, estem satisfets?. Crec que no. Falten ampliacions, falta una millor xarxa de comunicacions i falta esperit pràctic. El despatx de mercaderies es molt mes àgil i pràctic a Rotterdam, com exemple, que a Barcelona.
  4. La política de inversions i la política duanera de l’estat central ha estat perjudicial per el port de Barcelona i, ara, sols ens faltava la política restrictiva del l’ajuntament de la ciutat.  
  5.  I  tot això darrera de la competència del NAFTA, del TTP i altres que s’estan gestant.   Que pensa el Govern Espanyol?

La dissertació de Garcia-Milà ha sigut concreta, practica i demostra un gran coneixement del tema a nivell mundial, que com es lògic no és fàcil resumir:

La importància de un port, avui, no es mesura per les tones mogudes sinó per el seu valor dintre del comerç internacional. Es pot citar, com  exemple, el nombre de containers moguts en un termini determinat, però eren plens de mercaderia o buits per retorn?

El port de Barcelona te una posició única per contribuir al desenvolupament de l’economia del país. Aquesta posició es valorada per el comerç internacional però la idea centralista de l’estat no li permet el seu ple desenvolupament.  

En lloc d’aprofitar les possibilitats del port de Barcelona s’estan fent inversions per crear altres infraestructures, excessives, ja que s’ofereix una oferta sense haver fet un estudi previ i  sensat de la possible demanda dels seus serveis.

La connectivitat del servei de transport de mercaderies és cada dia més important. El transit de mercaderies Amèrica-Europa és relativament constant i el de Europa-Asia va en increment. Les rutes Barcelona-Roma, Barcelona-África, Barcelona-Canal de Suez marquen ports amb gran futur.

 

El port de Barcelona és autosuficient des del punt de vista econòmic

La reducció de la contaminació ambiental que es pot aconseguir amb un adequada logística és de enorme importància cara al futur. 

Es increïble l’actuació del Govern central, fent mans i maneges per endarrerir el corredor mediterrani, ben vist per la totalitat de nacions europees i sols no recolzat per el govern espanyol insistint en el eix central, amb un cost molt superior i una utilitat molt mes reduïda.

El port de Barcelona és una clara infraestructura al servei dels importadors/exportadors del seu hinterland. Amb serveis eficients i competitius i amb la seguretat de ser catalitzador per a la atracció de centres de distribució i de poder ampliar el seu àmbit de influencia.  

Del col·loqui es pot destacar els següents temes: 

* El transport marítim utilitzant la via àrtica encara no es considera necessari ni econòmic, durant sis mesos a l’any exigiria la col·laboració de trenca gels, caldria pensar en l’aprovació de Rússia.

*  Es inconcebible la negativa del Govern Espanyol per aprofitar la subvenció de la Unió Europea per la construcció del tram mediterrani de l’AVE que sens dubte donaria alts beneficis a la economia del país mentre, per altre part, s’estan realitzant altes inversions en línies d’alta velocitat en altres zones on la falta de rendibilitat serà constant donat l’escàs número de viatgers que utilitzaran el servei.  

* A Espanya no es compleix la llei europea de ports i se segueixen aplicant tasses en els seus serveis quant els cost al usuari deuria ser lliure per tal de facilitar la productivitat.

*  Es increïble que quant el 80% del transport mundial és per vaixell Espanya segueixi entossudida en la seva política de ports.

*  La fusió dels ports de Tarragona i Barcelona en una única entitat seria un gran pas cap a la productivitat que exigeix la economia mundial però, en el moment d’avui, cal qualificar-la com impracticable.  


  • 29/09/15

Xavi Ayén 

Barcelona i el boom llatíno-americà

Xavi Ayén, habitual col·laborador de La Vanguardia, va reunir dos successos importants dins del sector literari. Un, l’any passat, la publicació de la seva obra Aquellos años del boom,  que va guanyar el Premi Gaziel 2014 de biografies i memòries de la Fundació Conde de Barcelona i RBA. L’altre, fa poques setmanes, el decés de Carme Balcells. La suma dels dos fets va constituir l’anima de la dissertació  de Xavi Ayén que va aconseguir uns molt  alts nivells de d’exposició literària i cultural.

No cal dir que   les referencies  a Carme Balcells, Carlos  Barral, els barbuts cubans, Borges, Neruda, Vargas Llosa, García Márquez, Julio Cortázar, Carlos Fuentes, Jose Donoso, Rubèn Dario, Rómulo Gallegos  i molts altres varen ser l’eix de la conferencia junt amb altres il·lustres representants de la Barcelona dels anys 1960/1970 en els que la ciutat va ser la capital mundial de la literatura llatino-americana. Es va iniciar  aquesta capitalitat amb les quatre B amb les que s’acostuma a resumir aquesta època: Barral, Balcells, els barbuts de la revolució cubana i Barcelona.

 El boom, àmpliament descrit per Xavi Ayén no va ser mai una etiqueta comercial sinó una gran grup d’escriptors, amb amplia diversitat de pensament però units per l’amistat i la residencia a Barcelona, amb les seves discussions, aficions, diversions i, naturalment, el seu treball d’escriptors.

El conferenciant es refereix a  la acció inicial de Barral, editor de molts títols i a la seva derivació a publicar autors americans possiblement per algun assessorament no ben encertat, fet  que va ser seguit i aprofitat  per la enorme activitat de Carme Balcells.

Fins aquells moments els autors obtenien poc benefici de les seves obres ja que aquets passaven principalment a mans de l’editor. Carme Balcells va introduir la figura que podria denominar-se la del representant, defensant d’aqueta manera els interessos del autor, de la editorial i, naturalment,  del representant intermediari. Cien años de soledad es converteixen en el seu primer gran èxit. Es el moment en que Balcells canvia les normes dels contractes, amb condicions diferents para cada país i a temps limitat,  inicia el seu poder amb les obres de Cortázar.

El seu encert va ser portar als autors a residir a Barcelona (Sarrià) en èpoques concretes i arribar a fer de Barcelona la ciutat pilot de la edició .

L’estada dels autors a Barcelona era conseqüència del finançament de Carme Balcells als seus autors i no poques vegades les seves famílies, fer-los amics, eliminant els seus problemes econòmics, col·laborant a reduir  la activitat negativa de la censura i retribuint el seu treball. Inicialment els autors eren de ideologia cubana fins al punt de que Estats Units no veia amb bons ulls aquella relació.

Avui aquets grups literaris han deixat d’existir. I la activitat de Carme Balcells que fou valuosíssima per els autors no deixa de provocar una certa pèrdua del poder editorial de Barcelona. Ara és la època de noves editorials que absorbeixen les antigues, sobretot des de la desaparició de la etapa del franquisme.

Com a anècdota final, de les moltes exposades per el conferenciant i per els tertulians, es pot acabar referint-se a que el boom del que s’ha parlat en el llarg de la conferencia no es va trencar en les diferencies entre castristes i anticastristes sinó en un cop de puny, sembla que verdaderament verídic, en una discussió personal entre Vargas Llosa i Garcia Márquez. Sigui cert o no es que al 1976 el boom segueix però el moviment que el sostenia es desplaça a Mèxic.

 

  • 15/09/15

Dr. Jordi Segura

Membre del Grup de Recerca de Bioanàlisi i Serveis Analítics de l’Institut de Recerca IMIM-Hospital del Mar. Ex-director del Laboratori Antidopatge. Membre de la Comissió Mèdica del COI i del Comité de Control del Dopatge de la FINA (Natació)

El control del dopatge: a qui, el què i el com. Experiències de 30 anys

Text en preparació




  • 07/07/15

Miquel Lluís Muntané

Escriptor, poeta, traductor, documentalista, sociòleg, publicitari, gestor cultural i un ampli etcètera.

Associacions culturals. Dels mèrits del passat als reptes del futur

El  nostre invitat a la Tertúlia demostra la veritat del seu ampli anunciat d’activitats al desenvolupar el seu tema i posar de manifest la realitat actual de les associacions a Catalunya, país amb una molt amplia tradició. En aquest aspecte, però, cal revisar la seva vigència actual i comparar-la amb el paper que tenen en altres indrets.

En els passats segles XVIII i XIX es produeix la mes amplia manifestació de la vocació associativa de Catalunya. Al estudiar les causes i els orígens de la mateixa el conferenciant ressalta les següents possibilitats:

Polítiques:  Originades per la desconfiança de la ciutadania envers els poders públics, considerats com a llunyans i hostils
.

Econòmiques: Com a reacció lògica a la revolució industrial.

Culturals: Son el fruit de la Renaixença que, potser un poc ingènuament, vol anar cap a un millor coneixement cultural.

Un fet paradigmàtic en aquest aspecte podrien ser els Coros Clavé.

Una vegada exposat aquest aspecte inicial passa a considerar els beneficis  que aquestes associacions han donat en l’ àmbit personal dels seus associats i ressalta inicialment el treball en equip i la millora de la pròpia autoestima.

L’usuari d’aquestes associacions eren, generalment, persones d’escàs nivell acadèmic però amb una enorme voluntat de superació, que es tradueix amb la creació de biblioteques, organització d’ actes, teatres i concerts de musica entre altres.

Posa de manifest el conferenciant que en èpoques dictatorials les associacions han fet possible parlar i pensar amb una mica més de llibertat i, concretament, mantenir el catalanisme.

En el moment de la transició espanyola es produeix una certa crisis en el associacionisme català, causat per el pas de diversos dirigents a la política activa.

Avui, si es deixa apart a les grans institucions (com l’Ateneu Barcelonès) el paper de les associacions és més aviat cultural i més relacionat amb els problemes comuns de la ciutadania o les seves activitats diàries.

Per mantenir l’esperit associatiu que tant positiu ha estat a Catalunya el conferenciant suggereix;

  • Flexibilitat en les estructures
  • Especialització en els objectius
  • Inversió en noves tecnologies
  • Una certa professionalització directiva
  • Una ferma cooperació intergeneracional.

En el col·loqui es va exposar la bona activitat de associacions de veïns, escoles de pares, llocs de la Unesco, escoles d’adults, escoltes, trobades organitzades, etc.

Es va manifestar, també, que molts dels objectius de les associacions avui les intenta cobrir l’Administració i que les relacions entre Associacions i Administracions es deuen produir amb plena independència i mai amb submissió ja que les associacions  deuen conduir sempre a una major llibertat política.


  • 30 /05/15

Santiago Vilanova

Periodista i Gestor de la Secció d’Ecologia i Recursos Naturals de l’Ateneu Barcelonès.

Una cultura ecològica per una Catalunya Lliure.

Santiago Vilanova és un periodista amb una plena  dedicació a la ecologia i al  futur de Catalunya i, en aquest sentit, amb una  encertada a visió del passat i del futur del nostres país en quant al medi ambient es refereix. Com a referencia cal senyalar que se’l pot seguir en El Punt- Avui de manera freqüent. També cal destacar la seva obra literària que acaba d’arrodonir amb la publicació de “ L’anima del volcà” recentment editada. El tema que ens exposa no es fàcil ja que ens parla bàsicament de Catalunya  des de el punt de mira de un estat ecològic.

El seu sentiment ecològic de la natura ja li ve des de la infància olotina. En aquella època confessa que Barcelona li semblava una selva. D’aquesta visió va sorgir el seu objectiu i la seva activitat dedicada a la defensa del territori.

Aquest objectiu comporta una lluita sobre els grans lobbys contraris a les idees ecològiques i el va portar a la creació del primer grup ecologista a l’Empordà en uns moments en que el dret ambiental no era reconegut i els parcs naturals eren una idea contraria al progres empresarial. Aquesta activitat el va conduir a no ser acceptat per la premsa diària i fins i tot deixar de ser Director del Diari de Barcelona.

Però, ens exposa, s’està produint un canvi en la nostra societat que es pregunta per la energia elèctrica nuclear, eòlica o solar i si cal impulsar la denominada economia verda. Les energies renovables no han tingut possibilitat de realitzar-se per falta de recolzament de les grans empreses dominants que actuen contra la ideologia ecològica i que han passat per alt la recent encíclica papal sobre el tema.

Mentre, la contaminació ambiental augmenta però sembla que no importa a cap partit polític. Ningú pensa en la possibilitat de utilitzar la energia solar en els terrats de les ciutats o en reduir les pèrdues d’energia amb la reconversió dels habitatges.

No existeix un concepte clar per evitar, com un exemple més,  la contaminació per nitrats per part dels purins procedents de les granges de porcs a l’Empordà, a Vic o a Lleida.

Amb els problemes actuals encara no es disposa de un banc de terres per tal de poder protegir les que encara siguin de bona qualitat. No s’evita la erosió del litoral marítim per la pesca. Els boscos s’abandonen.

La secció de l’Ateneu Barcelonès de la que avui és gestor vol vincular la ciència i la tecnologia respectant els drets de la natura amb total independència dels secrets comercials i industrials i també del de tipus militar.

Si Catalunya vol ser un país nou te que ser un país ecològic.

El col·loqui va ser força interessant ja que és natural que la ciutadania vulgui progrés i cal respectar-ho i facilitar-ho però això esta totalment en contra, com a exemple,  a treure les subvencions als parcs eòlics.

Cal fer un balanç veritables entre els beneficis de les nuclears o del turisme i els cost dels residus que ambdues activitats comporten.

Es necessari un debat social ampli i constructiu sobre el tema, definir clarament quins son els límits dels raonaments ecològics i del productius per tal de poder establir si hi ha un límit entre el benestar i el progres humà i les disponibilitats de la natura. I donat que aquest límit existeix com s’està demostrant de manera científica, posar les necessàries limitacions legals a una expansió empresarial que beneficia a una mínima part de la humanitat per tal que la totalitat de la mateixa pugui aconseguir un nivell de vida sostenible.


  • 16/06/2015

Seté Aniversari de Espai Ateneu

Un ampli conjunt de fundadors d’Espai Ateneu i nous socis ens hem reunit en un ambient únic, amigable i festiu.

Com es habitual des de el seu inici,  Pere Costa inicià l’acte amb el seu clàssic, el numero de l’aniversari.

Aquest any tocava el 7. El numero natural que segueix al 6 i precedeix al 8 i que influeix en que la setmana tingui 7 dies, l’Arc de  Sant Marti  tingui 7 colors, que els pecats capitals siguin 7, que els gats tinguin 7 vides, que les notes musicals siguin 7, que a Grècia hi haguessin 7 savis, que el canelobre hebreu tingues 7 braços, que els Sagraments seguint 7, que les meravelles del món siguin 7, que els nans de la Blanca Neus fossin 7, que existissin els “siete magníficos”, que Alfons el Savi escrigués les 7 “partidas”, que Egipte sofrís 7 plagues, que es pugui jugar al 7 i mig, que existissin 7 “novias para 7 hermanos”, que tenim 7 vertebres cervicals, i que a qui presumeix de saber molt se l’anomeni set-ciències.

Desprès d’aquesta festiva introducció, Pere Costa va llegir de nou la nota inicial de l’acte de celebració de la fundació d’Espai Ateneu al 25 de juliol de 2009.

En la mateixa es deia:

“Espai Ateneu es una tertúlia jove però extraordinàriament valuosa i cal ressaltar uns pocs aspectes que fan que tots ens sentim satisfets de formar part de la mateixa.

Una norma bàsica mai escrita ni discutida es la de tenir el màxim respecte a totes les idees que s’exposin, sense excloure mai la diversitat d’opinions, la discussió, la matisació i, com no, la oposició frontal.

Estructurar una tertúlia comporta seny, ganes de fer-ho, dedicació, temps invertit, algun que altre disgust i aquesta visió, difícil però aconseguida a Espai Ateneu, de que la tertúlia és dels tertulians, però que una persona te que coordinar i  te que suggerir,  respectant als membres de la mateixa. I això no es gens fàcil.

Espai Ateneu te una fundadora, Mina Pedrós, i gracies a la seva activitat, a  la seva dedicació i, sobretot, al seu bon fer, avui ens hem pogut tornar a reunir i li volem expressar el nostre agraïment per la seva tasca i la nostra col·laboració en tot el que faci falta.”

Feliçment aquestes paraules expressades fa 7 anys es poden actualitzar en el dia d’avui. Es un dels motius de que la nostra tertúlia segueixi viva i activa.

Al finalitzar el dinar es varen llegir les adhesions de tertulians que, per circumstancies diverses no havien pogut assistir al acte, entre altres Josep Maria Carreras, Mercè Álvarez (que ens va tenir que abandonar a mig dinar), Gloria Veghazy, Jaume Antich, Vicenç Capdevila, Rosa Escarp, Vicens Ayans, Salvador, Alodia Domínquez i altres.  Pere Bonnin va enviar un sentit poema que va llegir  Manuel Baratech. Tampoc varen poder assistir Jossy i Antoni Cistero, que ahir va presentar el seu llibre “Confluyendo ¿De que hablamos cuando hablamos de confluència? Un análisis critico.”

Posteriorment es va produir la intervenció de casi la totalitat dels assistents que varen ressaltar el bon camí d’Espai Ateneu, la plena llibertat d’expressió i de comprensió que es produeix, el bon humor i l’ànim de concòrdia que existeix i que cal perllongar en el futur.

Magí va fer com es habitual un resum d’activitats que es bo resumir tot seguit donada la seva importància.

Com a mostra d’agraïment a la valuosa activitat de Mina Pedrós com a Coordinadora de la tertúlia es va procedir a oferir-li set roses i regalar-li un smart-phone d’última generació, assabentats de la gran utilitat que li faria.

Finalment Mina va tancar l’acte expressant el seu agraïment i recordant als ponents de tots els àmbits que han vingut convidats a les nostres tertúlies, el magnífic ambient i interès de les més de 60 sortides culturals que s’han realitzat arreu de tota Catalunya, així com el gran esperit de col·laboració dels tertulians i el caràcter plural i transversal que ens enriqueix.

Es va acaba brindant i desitjant una llarga vida a l’Espai Ateneu, i fent la tradicional foto de grup dels assistents.

I per finalitzar transcrivim el  poema de Pere Bonnin.

A Mina Pedrós i tots els contertulians

en el septenari de l’Espai Ateneu: enhorabona!

Senyores i senyors:

aturem la xerrameca,

que abans d’atacar la teca

Na Mina ens farà els honors.

Ella fou qui un bon dia

amb la seva experiència

i acumulada ciència

uns quants amics reunia.

Objectiu: xerrar i aprendre

aprofitant el dinar

i adquirir bon  tarannà

pel que acabàvem d’entendre.

 Ha dut personalitats

que explicaven embolics

amb tanta simplicitat

que semblaven jocs d’amics

 Excursions il·lustrades

que ens obren l’enteniment

i ens acosten a la gent

d’ignotes –belles– contrades.

 Això és la il·lustració

que Espai Ateneu escampa

i Mina sense recança

promou amb il·lusió.

Que la gran dea Atenea

símbol de la saviesa,

vos espolsi tota pena

i allargui la jovenesa.

 Per tal que aquest septenari

que avui tots hem celebrat

esdevingui un llegat

que assoleixi el centenari.

Salut, seny i sobirania!


  • 09/06/15

Francesc Sainz Bermejo 

Pensar i sentir amb Serrat

Reflexions d'un psicoanalista d'avui

El nostre convidat ens va ser presentat per la seva col·lega i contertuliana Montse Garcia Milà que comparteix amb el convidat,  professió i una llarga amistat. I una manera àmplia i propera d’analitzar i entendre els conflictes de la ment de cada persona. Ens explicà el seu perfil personal, ressaltant la seva dedicació a la docència universitària i sobretot, la seva devoció per l’obra poètica de Joan Manuel Serrat, manifestada ja en la seva primera joventut

El convidat va inicià la seva intervenció tot agraint el fet de compartir la nostra tertúlia, que qualificà d’humanística, composada per persones de professions i idees diferents que ens uneix la curiositat per conèixer tot el que és humà. Ciència, art, política. I on convidem gent tant diversa per a il·lustrar-nos i debatre amb respecte i amb llibertat.

Passà, seguidament, a introduir-nos  en el contingut del seu llibre Pensar i sentir amb Serrat.

Quan parlem de qualsevol aspecte de l’activitat humana, diem segurament que algun poeta ja ho havia  dit abans.

Sorprèn constatar que certs literats, cineastes i creadors artístics, tenen un elevat coneixement dels mecanismes mentals de les persones, equiparables als professionals de la psicologia i psiquiatria.

Els psicoanalistes són professionals  que acompanyen les persones a comprendre els seus conflictes mentals i els ajuden a assumir-los.

Tots tenim, encara que no ho sembli, una ànima poètica.

No es pot obligar a tenir determinats sentiments. O es tenen,  o no es tenen. 

Tenim dret a estar tristos i a tenir por. És natural. No se’ns ha de pressionar en contra.

Per a ser forts, s’han d’acceptar les nostres febleses.L’interès per Serrat se li despertà escoltant uns discos de les seves cançons, que de tant escoltar-les, acabà sabent-se-les de memòria. Les cantava sovint, però no es fixava massa en el que deia la lletra.

Al cap del temps hi va començar a rumiar. I va descobrir un poeta que descrivia la vida quotidiana sense idealitzar-la, però amb una forta càrrega sentimental que arriba a l’ànima. Senzillament. Sense flors i violes. Però amb intensitat.I així ens va anar comentant força lletres de cançons d’en Serrat, fent- nos notar els aspectes més interessants, fent-nos veure la profunditat i la riquesa psicològica de la seva poesia i  plena vigència.   

I després d’aquesta interessantíssima i agradable exposició, vam encetar el diàleg i compartírem moltes vivències pròpies de les cançons d’en Serrat a la nostra vida.

Per acabar, ens va signar al llibre d’honor i vam compartir la foto acostumada.



  • 2/05/2015 

Jaume Tribó i Sagalés  Mestre Apuntador d’Opera

Característiques de una professió singular

Anecdotari del segle XIX:  Naixements i defuncions. Gats i gossos

El cronista vol fer constar inicialment que cada dia és possible incrementar  el nostre coneixement amb noves troballes i el goig d’aquesta possibilitat s’incrementa enormement quant la informació nova ve a traves de una persona plena d’empatia, enamorat del que fa i que ho exposa amb el que es podria denominar senzilla profunditat.

La presentació de Jaume Tribó  la va fer el seu amic i tertúlia Josep Mª Martí que va ressaltar el fet de que no es freqüent una vocació tant precoç com la que va tenir el conferenciant des de l’arribada a la fase vital i de tenir el que sen deia us de raó, que ja volia ser apuntador d’òpera, professió que continua exercint amb ple entusiasme.

Jaume Tribó confirma el fet que naturalment el va portar al Liceu com a única possibilitat existent.

Recorda que al 1969 va morir l’apuntador del Liceu; durant uns pocs anys el càrrec es va ocupar de manera provisional però amb la possibilitat de que ell pogués assistir a totes les operes i al 1975 ja va ser nominat oficialment.

Per els que no som massa coneixedors del tema va explicar que el compàs de una obra el porta el director de la orquestra i que el paper del apuntador és el de indicar el moment d’entrar el cantants en el seu degut tempo,  des de la conxa on un mirall  permet veure al director de la orquestra i als actors. Naturalment cal saber musica i molts idiomes per tal de poder llegir el text operístic i donar la entrada en el moment adequat al cantant.

Demostra una profunda estima per l’opera i per el Liceu al que des de petit assistia setmanalment. Amb 39 anys d’activitat com apuntador es considera el mes vell del Liceu i diu que sempre s’ha sentit estimat per els seus components i artistes actuants.

En el transcurs del temps molts li preguntaven sobre actuacions que havien tingut lloc en el Liceu com a conseqüència de que era el que més coneixia les activitats del mateix. Això el va decidir al 1963 a començar a escriure els Annals del Liceu des de el seu origen al 4 d’abril de 1847.

Per cert, en el període 1847-1848 es presentaren 432 espectacles. L’estudi es referia al dia a dia i a totes  les activitats. Es un estudi que caldria continuar però no es fàcil calcular qui pot estar interessar en aquestes dades i qui podria patrocinar el cost de la edició.

Però aquest estudi inicial ha permès aflorar un ampli anecdotari en el que el conferenciant es va esplaiar àmpliament i del que farem tot seguit un resum puntual:

En un acte un gos va caure de l’amfiteatre i en un altre des de el tercer pis. Els dos varen morir.

Un gat va caure des del 5è pis. Va sobreviure.

El dia de la inauguració del Liceu l’alcalde va ordenar que els gossos no poguessin entrar al Liceu encara que fos acompanyats del seu amo.

Es va prohibir a les mares i dides donar el pit als infants en les representacions.

També es va prohibir taral·larejar les cançons quant eren cantades per els actors.

Es evident que el Liceu del segle XIX era de una gran varietat: equilibristes, un acròbata angles tocant el violi, aixecar un cavall amb els peus, rifes de dos galls d’indis per Nadal, obres de teatre de dubtosa qualitat (El bandido incógnito y Los templarios, Fabio el novicio....)

Al 1854 una senyora de Cadis va parir en el passadís i allí va passar tres dies en un llit preparat a corre cuita. Al fill li va posar Eliceo.

La Marquesa de Ciutadilla va tenir una sincopa. Es va demanar amb urgència un capellà però la cúria ho va retardar degut a que el títol de la citada senyora exigia la presencia de tres capellans.

Un gran èxit va ser una exhibició de un artista que imitava 7 cants de aucells. O sigui, al inici del Liceu hi cabia tot, no sols l’opera.

També es representava la Passió en català i els Pastorets en castellà.

Com el lector pot suposar el col·loqui va ser tan sucós com la conferencia.

Destaquem:

El Teatre Principal de la Santa Creu, exitós al màxim, va decaure quant els “burgesos” varen decidir fer el Liceu. Discussions entre els liceistes i els “cruzados”.

Al 1915 el Liceu es va destruir per in incendi, però en tota la seva existència n’ha sofert 14, encara que alguns de limitada importància.

El director d’orquestra dirigeix entre 60 i 110 persones (musics). L’apuntador en dirigeix un promig de 6 i deu tenir en compte ser fidel al director de la orquestra.

El Metropolitan de New York té 7 apuntadors i cadascun té un idioma fixe. El Liceu té un sol apuntador i li pertoquen tots els idiomes operístics.


  • 26/06/15 

Santiago Vidal   Jutge

Catalunya, un procès de llibertat

El nostre convidat va ser presentat per la coordinadora que va resumir la dilatada experiència jurídica del jutge Vidal, com a jutge i magistrat i també com a pedagog i la seva constant implicació en la millora del sistema judicial, participant de forma habitual en els mitjans de comunicació explicant a la ciutadania els problemes de la justícia al nostre país i proposant solucions. Li va agrair la seva amabilitat de participar en la nostra tertúlia, tenint com té tants compromisos que fan que la seva agenda sigui força feixuga.

El Jutge Vidal inicià la seva intervenció agraint la invitació i manifestant que estava molt content de participar en la nostra tertúlia, que qualificà de prestigiosa, a la vista del les personalitats que ens han honorat amb la seva presència al llarg del temps.

No tots compartim el projecte d’independència de Catalunya, però sí coincidim en la voluntat de millorar la situació del país.

La Constitució del 1978 havia de servir per a fer la transició d’un règim de dictadura cap una situació de democràcia. I havia de durar només un temps. Quinze o vint anys.

Després d’ aquest període transitori, les coses haurien d’anar evolucionant en el sentit de descentralitzar l’estat, aprofundir en la democràcia, anar cap a una estructura cada vegada més federal i reformar la Constitució adaptant-la a les noves circumstàncieNo ha estat així i l’evolució s’ha produït en el sentit contrari. Els diners recaptats a Catalunya cada vegada han retornat en menys proporció de serveis i inversions, i s’ha aguditzat el desequilibri fiscal molt desfavorable per a Catalunya.

Fins el 2006 semblava que la situació podia canviar, però el fracàs de l’Estatut i tots els esdeveniments posteriors han anant distanciant els catalans del poder central de l’estat i han produït una gran decepció i malfiança.

La reacció a aquest estat de coses ha estat la mobilització d’una part importantíssima de la ciutadania que ha protagonitzat las darreres manifestacions de l’onze de setembre.

És un fenomen interessant. I s’ ha obert la possibilitat de plantejar-nos la sortida d’aquest estat on no ens trobem bé. I d’una manera pacífica i democràticaDavant d’aquests fets, els poders de l’estat espanyol, inclòs el poder judicial i el tribunal constitucional, s’han negat a parlar de les nostres reivindicacions nacionals i s’han dedicat a obstaculitzar les decisions de les nostres institucions.

El jutge Vidal s’atreví a preveure el nostre futur polític. Catalunya esdevindrà un estat-nació amb relacions de bon veïnatge amb la resta d’estats peninsulars i formant part, naturalment, de l’Europa més moderna i dinàmica, molt semblant a petits països com Dinamarca o Suïssa. El tarannà dels catalans, la nostra cultura i economia són molt valorades per la resta del món, i podem fer un bon paper en el concert internacional.

El procés d’independència no serà ni fàcil ni curt. Molt laboriós. Caldrà negociar amb tothom i establir tractes i convenis amb que faci falta. També, i sobre tot amb Espanya.

Les instàncies internacionals no ens donaran cap facilitat. Encara que ho vegin amb simpatia, el reconeixement d’un estat que se separa d’un altre és un fet incòmode.

El procés s’ha de fer ben fet. Sense caure en errors ni en provocacions que alterin el sentit pacífic i democràtic. S’han d’esgotar totes les vies legals i intentar establir negociacions amb qui es pugui.

El país patirà dificultats durant el trànsit cap a la plena independència al llarg dels anys que duri, que seran segurament entre cinc o deu.

Però ell creu que ens en sortirem bé. L’estat espanyol farà tot el que pugui per tal d’impedir-ho. Però no tot s’hi val. Hi han límits que no es poden superar. Un d’ells és la intervenció armada. Si ho fes, suposaria l’expulsió automàtica de l’estat espanyol de la Unió Europea.S’està treballant intensament per tal de dotar-nos dels instruments que calen per a fer funcionar un estat modern.

El nostre convidat ens anà explicant, molt detalladament,  tot el que previsiblement pot passar en aquest procés d’independència.

També insistí, amb vehemència que romandre en les actuals circumstàncies a l’estat espanyol empitjorarà cada vegada més la nostra situació.

Per tant, conclou que el que cal és marxar, de la millor manera possible, d’un estat espanyol que no canviarà d’actitud respecte als catalans, ara per ara.

Caldrà encetar un procés constituent per tal de dotar-nos d’un text constitucional modern que reculli sintèticament els valors que compartim la majoria de la ciutadania catalana.Ell mateix si ha implicat de tal manera, que li ha costat la separació de la carrera judicial. Forma part d’un grup de juristes que estan treballant en la redacció d’una proposta de constitució catalana, per tal de facilitar el treball de la futura ponència constitucional del parlament de la República Catalana.

I està segur que, d’una manera o una altra, si Catalunya esdevé un estat-nació, el nostre nivell de vida, en tots els àmbits, millorarà d’una forma substancial.

Els catalans hem demostrat que tenim uns valors cívics que són garantia d’èxit d’un futur engrescador.

Acabada l’exposició, el jutge Vidal va contestar una gran quantitat de preguntes i dubtes que els contertulians li van manifestar.

Va ser un col·loqui llarg i animadíssim. Ens va aclarir molts dubtes i ens facilità una gran quantitat d’informacions que desconeixíem i que ens han d’ajudar a entendre el procés i a formar-nos ’en una opinió fonamentada.

Acabat el col·loqui el nostre convidat signà al llibre d’honor i tots plegats ens vam fer la foto de costum.


  • 12/05/2015

L'EXPO de Milà 2015

 Stefano Nicoletti, Cònsol general d’Itàlia, i Roberta Ferrazza, Directora de l’Institut Italià de Cultura.

Mina Pedrós va fer una breu  presentació dels nostres convidats i tot seguit el Cònsol general Stefano Nicoletti ens va introduir en el tema del dia. 

L’Exposició Universal de Milà és l’esdeveniment més important que es realitza a Itàlia durant el present any 2015.  Dura sis mesos i acaba el proper 31 d’octubre d’enguany. Està previst que la visitin uns vint  milions de persones.

Per tal d’il·lustrar-nos millor les característiques d’aquesta efemèrides, ens va projectar un parell de vídeos promocionals que van resultar força interessants.

El lema de l’EXPO és el de nodrir el planeta i l’energia de la vida. Els 148 participants presenten les diverses formes de producció alimentària dels seus respectius països, posant l’accent en la sostenibilitat dels processos.

Participen  unes cinc mil empreses productores d’aliments en una cinquantena de pavellons. Ja porten venudes uns vuit milions d’entrades.

L’EXPO és un aparador únic per tal de donar a conèixer la varietat de productes de ofereix l’agricultura i la indústria agroalimentària de tots els països del món.

Per tal de facilitar l’exposició dels productes dels països que no es poden costejar un pavelló, s’han arbitrat fórmules que faciliten que aquest fet no privi de poder-los exposar igualment. 

El desenvolupament de les tècniques productives facilitarà el progrés de l’agricultura familiar i el respecte a les bones pràctiques garantirà la seva sostenibilitat, congugant’ho amb el respecte a les tradicions de cada país.

Es tracta de promoure una alimentació sana, que és un dret humà bàsic i fonamental.

En l’organització de l’EXPO hi han intervingut institucions polítiques i administratives de tot Itàlia, especialment les regions que han aportat la varietat de les seves produccions pròpies.

Acabada l’exposició del Cònsol general, ell mateix va cedir la paraula a la Directora de l’Institut Italià de Cultura Roberta Ferrazza que va començar la seva intervenció subratllant el paper fonamental que han tingut i encara tenen les  dones a tot el món en l’àmbit de l’alimentació. I sobre tot ens els països subdesenvolupats. Elles, bàsicament, han anant transmeten a través dels segles la cultura alimentària de les seves comunitats. I encara tenen un paper central en el procés de l’alimentació.

Són les principals responsables de la producció i preparació dels aliments. I de l’educació en els hàbits d’alimentació saludable dels seus  fills.

L’EXPO és molt sensible a aquest fet de la presència cabdal de les dones i promou la col·laboració internacional per a afavorir i potenciar-ne aquest paper. A través dels organismes internacionals com la FAO, Nacions Unides i d’altres es vol  ajudar-les a que puguin seguir realitzant aquesta funció essencial amb plena llibertat i respecte als seus drets.

Finalitzada aquesta intervenció es va obrir el torn de paraules per a iniciar el debat que acostumem a fer a la tertúlia.

La primera intervenció es va referir al conflicte nord-sud, al moviment de la Lliga Nord reivindicatiu de la Pedània.

La resposta del Cònsol va anar en el sentit de considerar que existia encara aquest conflicte, però que actualment havia baixat d’intensitat.

Un dels nostres contertulians va demanar l’opinió al Cònsol general sobre les protestes que es van produir en els actes d’inauguració de l’EXPO.

El Cònsol explicà que s’havien produït manifestacions nombroses de caràcter pacífic protestant per les irregularitats d’ordre econòmic percebudes durant el procés d’organització de l’EXPO, i que van provocar la intervenció de les instàncies judicials que van detectar la presència d’organitzacions criminals.Va matisar que dintre d’aquestes manifestacions s’havien infiltrat grups violents que van protagonitzar fets i destrosses lamentables i condemnables.

I després d'aquest debat viu i interessant, els nostres convidats van signar al llibre d’honor de la tertúlia i van compartir la foto amb tots nosaltres.

Mina Pedrós va fer una breu  presentació dels nostres convidats i tot seguit el Cònsol general Stefano Nicoletti ens va introduir en el tema del dia. 

L’Exposició Universal de Milà és l’esdeveniment més important que es realitza a Itàlia durant el present any 2015.  Dura sis mesos i acaba el proper 31 d’octubre d’enguany. Està previst que la visitin uns vint  milions de persones.

Per tal d’il·lustrar-nos millor les característiques d’aquesta efemèrides, ens va projectar un parell de vídeos promocionals que van resultar força interessants.

El lema de l’EXPO és el de nodrir el planeta i l’energia de la vida. Els 148 participants presenten les diverses formes de producció alimentària dels seus respectius països, posant l’accent en la sostenibilitat dels processos.

Participen  unes cinc mil empreses productores d’aliments en una cinquantena de pavellons. Ja porten venudes uns vuit milions d’entrades.

L’EXPO és un aparador únic per tal de donar a conèixer la varietat de productes de ofereix l’agricultura i la indústria agroalimentària de tots els països del món.

Per tal de facilitar l’exposició dels productes dels països que no es poden costejar un pavelló, s’han arbitrat fórmules que faciliten que aquest fet no privi de poder-los exposar igualment. 

El desenvolupament de les tècniques productives facilitarà el progrés de l’agricultura familiar i el respecte a les bones pràctiques garantirà la seva sostenibilitat, congugant’ho amb el respecte a les tradicions de cada país.

Es tracta de promoure una alimentació sana, que és un dret humà bàsic i fonamental.

En l’organització de l’EXPO hi han intervingut institucions polítiques i administratives de tot Itàlia, especialment les regions que han aportat la varietat de les seves produccions pròpies.

Acabada l’exposició del Cònsol general, ell mateix va cedir la paraula a la Directora de l’Institut Italià de Cultura Roberta Ferrazza que va començar la seva intervenció subratllant el paper fonamental que han tingut i encara tenen les  dones a tot el món en l’àmbit de l’alimentació. I sobre tot ens els països subdesenvolupats. Elles, bàsicament, han anant transmeten a través dels segles la cultura alimentària de les seves comunitats. I encara tenen un paper central en el procés de l’alimentació.

Són les principals responsables de la producció i preparació dels aliments. I de l’educació en els hàbits d’alimentació saludable dels seus  fills.

L’EXPO és molt sensible a aquest fet de la presència cabdal de les dones i promou la col·laboració internacional per a afavorir i potenciar-ne aquest paper. A través dels organismes internacionals com la FAO, Nacions Unides i d’altres es vol  ajudar-les a que puguin seguir realitzant aquesta funció essencial amb plena llibertat i respecte als seus drets.

Finalitzada aquesta intervenció es va obrir el torn de paraules per a iniciar el debat que acostumem a fer a la tertúlia.

La primera intervenció es va referir al conflicte nord-sud, al moviment de la Lliga Nord reivindicatiu de la Pedània.

La resposta del Cònsol va anar en el sentit de considerar que existia encara aquest conflicte, però que actualment havia baixat d’intensitat.

Un dels nostres contertulians va demanar l’opinió al Cònsol general sobre les protestes que es van produir en els actes d’inauguració de l’EXPO.

El Cònsol explicà que s’havien produït manifestacions nombroses de caràcter pacífic protestant per les irregularitats d’ordre econòmic percebudes durant el procés d’organització de l’EXPO, i que van provocar la intervenció de les instàncies judicials que van detectar la presència d’organitzacions criminals.Va matisar que dintre d’aquestes manifestacions s’havien infiltrat grups violents que van protagonitzar fets i destrosses lamentables i condemnables.

I després d'aquest debat viu i interessant, els nostres convidats van signar al llibre d’honor de la tertúlia i van compartir la foto amb tots nosaltres.

 

  • 05/05/2015

Jordi Sala Casarramona.

Director General de Desenvolupament Rural i Responsable del Pla de Lluita contra el cargol poma per part de la Generalitat de Catalunya.

El cargol poma: Una amenaça en els arrossars del Delta de l’Ebre

El tema és verdaderament important ja que es tracta del primer focus detectat en la Unió Europea de plaga de cargol poma. Es va detectar al 2009. El seu origen cal buscar-lo a l’Amèrica del Sud i ja s’ha estes a tot Amèrica i Asia.  Avui constitueix un gran repte europeu dons si no s’aconsegueix la seva eliminació i s’impedeix la seva difusió, en pocs anys podria arribar fins el Danubi amb una enorme destrucció mediambiental.

A més dels arrossars que constitueixen la principal, però no única, alimentació del cargol poma cal senyalar la seva alta capacitat reproductiva, amb enormes postes d’ous de ràpida evolució i un increment geomètric de les poblacions,  la absència d’enemics naturals i per tant la enorme perillositat com espècie invasora per Catalunya, Espanya i tot Europa.

L´activitat d´un cargol poma és d´uns 9 mesos ja que a l´arribar el fred s´enterra i  durant ells pot arribar a produir milions de nous cargols i això multiplicat per l’enorme quantitat de cargols ja existent posa sobre la taula un problema mediambiental i econòmic de màxima magnitud.

A l’inici es va detectar un focus al Delta esquerra. Avui s´està actuant sobre tot el Delta esquerra (10.000Ha.) on s´ha aconseguit aïllar-lo, des de que l´any 2014 es van netejar 3.500Ha.

L´eradicació del cargol poma presenta grans dificultats, algunes que semblen de fàcil eliminació, encara que no ho son, com controlar el turisme del Delta i aïllar les zones contaminades tenint en compte la població existent dintre del riu Ebre.

El Delta de l’Ebre és una zona altament protegida des de el punt de vista mediambiental ja que es un àrea important per la nidificació de les més de 300 especies d’aus censades, i disposa de una flora i fauna especifica que cal preservar en un equilibri sostenible entre la nidificació de les aus i els conreus.

La eliminació selectiva de una especia invasora en una zona de conreu amb aigua procedent del riu Ebre comporta moltíssimes dificultats. La lluita dins l’àmbit del caudal del riu presenta clars impediments i la necessitat de mantenir l’equilibri biològic del Delta obliga a no poder utilitzar productes químics contaminants per les altres especies.

La actuació sobre el problema, sobre el que existeixen molt poques referencies bibliogràfiques mundials per la serà eradicació ha tingut que basar-se, inicialment, en la comprovació, dins de un sistema de prova-error, de actuacions que sempre tenen que garantir la flora i fauna axis com la producció de l’arròs, de gran importància econòmica. Els resultats han estat negatius o no han arribat a un grau de eradicació suficient.

Per altre part la situació legal del Delta no es gens fàcil dons hi tenen    competència, en diversos aspectes, el Govern Central, el Govern de la Generalitat, la Unió Europea, les organitzacions agràries, el control de vehicles i maquinaria, dins un ampli etcètera que  exigeix una unificació de criteris no sempre rapida i eficaç. I naturalment cal aconseguir la col·laboració dels pagesos, dels ecologistes, dels caçadors, dels pescadors, dels turistes per tal d’evitar que un sol cargol surti de la zona.

La pregunta, després de comprovar la magnitud del perill, es saber quins medis s’han posat en funcionament per combatre la plaga considerant que no es pot perdre de vista que el valor bioambiental de la zona i la sanitat del arròs produït impedeix l’ús massiu de tractaments fitosanitaris per la seva activitat negativa sobre la flora i fauna pròpia del Delta.

Donat que al cargol no sobreviu en aigua salada ni tampoc en medis àrids s’ha comprovat en una àrea controlada el resultat de la inundació del terreny amb aigua bombejada del mar o la dessecació. El resultat de l´aigua de mar és d´una eficàcia total per l´extermini del caragol, però ara s´està estudiant si pot tenir efectes secundaris sobre el sòl a les collites posteriors.

I tampoc té sentit continuar salinitzant  terrenys, si el riu està totalment infectat essent un focus d´emissió constant de caragols cap a terra. El gran escull és que actualment no se sap de cap actuació eficaç per eradicar aquest invasor de l´Ebre.

La investigació segueix: cerca de depredadors que actuïn sobre el cargols, solució que, en cas d’existir, caldria assegurar la no implantació de un nou perill en el sector o la producció de nous atacs bioambientals, estudis sobre una possible modificació genètica del cargol poma, la col·locació de barreres elèctriques, la situació de barreres físiques però sempre amb el fort factor negatiu de la contaminació del riu Ebre i de la biologia aquàtica del cargol poma.

El col·loqui va ser molt interessant ja que la importància de la plaga del cargol poma en el Delta no és massa coneguda en sectors aliens directament al sector mediambiental i agrari, fet que va donar lloc a un munt de preguntes i interpretacions àmpliament ateses per el conferenciant.


  • 28/04/2015

Dr. Artur Evangelista

El risc cardiovascular

El Dr. Artur Evangelista és un prestigiós cardiòleg, pioner en el diagnòstic per la imatge, Cap de la secció d'ecocardiografia i Director del Departament d'imatge cardíaca de l'Hospital General UniverReconegut internacionalment, és autor de nombroses publicacions mediques i gran divulgador científic.

Tots els assistents a la Tertúlia Espai Ateneu ens hem beneficiat dels seus coneixements i sobretot de la seva encertada visió sobre una prevenció fàcil i a l’abast de tothom de les malalties cardiovasculars. Li agraïm molt  la seva capacitat entenedora i divulgativa ja que no és gens fàcil explicar coses complicades.

El Dr. Evangelista situa entre les malalties cardiovasculars a les cardiopaties cerebrovasculars, la cardiopatia isquèmica i la arteriopatia perifèrica però centra la seva exposició en la cardiopatia isquèmica.

En aquesta ultima, i més important, cal situar el muscle cardíac i la seva irrigació sanguínia. El problema resideix en que el conducte arterial que irriga al cor es pot anar empetitint per la formació de plaques (bàsicament de colesterol) que poden impedir el flux de sang o poden despendre’s de les parets arterials i obstruir el conducte arterial.

La obstrucció arterial total es coneix com a infart; en alguns casos el conducte arterial quedi empetitit encara que es mantingui un cert flux sanguini, és el que s’anomena angina de pit. Un dels perills immediats del trastorn és la mort  immediata. L’angina de pit es podria considerar com l’avís del problema. Ambdós problemes exigeixen el trasllat immediat i urgent a  un centre cardiològic per tal d’intentar recuperar la lliure circulació de la sang.

Tots podem sofrir un episodi de cardiopatia isquèmica però cal tenir clar que existien diferents factors de risc que és molt important conèixer i respectar.

Uns son factors no modificables: edat, sexe, herència.

Però hi ha una gran part que son modificables i que al actuar sobre ells podem fer una bona prevenció per evitar la presentació del procés.

Els factors modificables i que cal tenir molt en compte son: el colesterol, la diabetis, la hipertensió, el tabaquisme, el sedentarisme, la obesitat i l’estrès.

El conferenciant passa tot seguit a exposar el tema fonamental de la seva conferencia, això es, el que cal fer per reduir els ja citats factors de risc.

De una manera molt practica i entenedora ens exposa que:

El colesterol el sintetitza el nostre propi organisme en un 70% i la quantitat que es considera ingerida amb els aliments sols ser del 30%..

Ara be, cal diferenciar, en les clàssiques analítiques que ens fem, o ens deuríem fer conforme ens anem fent grans,  el HDL (que és el colesterol protector) i que no deu ser inferior a 35 mg/dl i el LDL (conegut com a colesterol “dolent”) i que no deu superar els 115 mg. Tot això dintre de un colesterol total que no deu sobrepassar els 200 mg. Qualsevol anomalia al respecte té que portar a la consulta immediata al cardiòleg.

Però el pacient no pot ser passiu sinó tot al contrari i és bo i aconsellable prendre unes mesures de prevenció, sens dubte recomanables, com reduir els àcids grassos saturats de la dieta (o sigui preferir els olis vegetals als animals, el peix a la carn), controlar el nivell de sucre en sang, reduir la ingesta d’alcohol i rebaixar la ingesta de sal.

Aquestes idees dietètiques no deuen interferir en la “qualitat” de vida de cadascú. La prevenció en front de una possible presentació de un infart i fer una dieta  adequada, s’estigui sa o en uns nivells que s’anomenen en el border line, és absolutament recomanable. També és cert que existeixen  medicaments que  ajuden molt. El que és necessari és que aquestes indicacions dietètiques no portin a un estat de intranquil·litat o estres que malauradament podria conduir a  empitjorar la situació. Una dieta es pot saltar un dia determinat, i tranquil·lament. El que no es pot fer es saltar-lo cada dia. El seny i, sobretot, el consell del cardiòleg que té a la vista els resultats analítics és el que ens donarà la pauta a seguir.

La hipertensió cal vigilar-la, sobretot en cas de que es detecti una clara influencia genètica (pares o avis afectats), sense estressar-se, igual que en el cas del colesterol, ja que en edats que es poden considerar de persones “madures” cal mantenir els clàssics nivells, sempre aproximats,  de 14 de màxima i 9 de mínima, tenint en compte que la pressió pot presentar amplies variacions fisiològiques al llarg del dia i per tant es deu tenir un petit resum de resultats històric de un cert període de dies, amb comprovació de resultats al aixecar-se i al anar a dormir. Si els resultats s’aparten de les xifres exposades és quant es fa necessària la opinió del cardiòleg.

Evidentment el tabaquisme té molt risc i la seva eliminació necessària i imprescindible tant amb caràcter preventiu com curatiu.

El sedentarisme mai és bo. Cal caminar però amb seny ja que l’exercici excessiu mai és recomanable sobretot en edats avançades.

També cal constatar l’índex de massa muscular (ICM) o sigui el resultat de dividir el pes corporal expressat en quilos i dividit per l’altura corporal expressada en metres i elevada al quadrat (si un té una altura de  1.72 m. deu multiplicar 1.72 x 1.72 i el resultat es el numero divisor del pes en quilos. Si estem en edats properes, més o menys, a la quarantena i el resultat està aproximadament per sobre de 27, tampoc és un mal consell visitar al cardiòleg.

I per últim cal vigilar l’estrès. Res treure’m en preocupar-nos de coses de difícil o impossible solució, i algunes vegades inexistents.

En resum, és necessari vigilar, sense que això representi cap preocupació addicional, la alimentació, la activitat física, el tabaquisme, el colesterol, el sucre i la pressió. Agafant-ho com una rutina més i seguint els consells del cardiòleg si trobem resultats que no siguin correctes.

El cronista es permet assegurar que tots  els components de la tertúlia tenim que agrair al Dr. Evangelista els seus assenyats consells, fàcils de complir, junt amb la seva visió de que cal fer-ho  sempre sense angunies ni excessives preocupacions i sempre  contant amb la opinió del cardiòleg en casos de dubte.

El col·loqui va ser molt interessant amb presentació de gran nombre de preguntes, algunes més concretes, sobre un tema que indubtablement preocupa a tots per la seva freqüència i gravetat, si bé aquesta va disminuint gracies als avenços científics, a la accessibilitat dels centres de urgència i a la prevenció personal modulada per els consells dels experts, i que el Dr. Evangelista va explicar detalladament als membres d’Espai Ateneu.

  • 21/4/15

 Què és la nova societat del coneixement ?

 Ricard Faura i Homedes – Tecnoantropòleg.

 Ricard Faura és llicenciat en Antropologia i diplomat en Ciència Social per la Universitat de Barcelona. Des del gener de 2006 és el cap del Servei de Societat de Coneixement de la Generalitat de Catalunya.

Soci de l’Ateneu i fundador de l’Observatori per a la Cibersocietat. Membre del Consell Assessor de l’Àmbit de Competències Digitals de la Universitat Oberta de Catalunya.

Coordina també una tertúlia mensual a l’Ateneu.

La tecnoantropologia va néixer a casa nostra fa uns quatre o cinc anys, fruit de la publicació d’unes reflexions realitzades per un  grup de professors de la Universitat de Barcelona. Ens explicà, a tall d’anècdota, que es va trobar a L’Ateneu amb un professor de la Universitat de Mèxic que era el responsable del departament de Tecnoantropologia d’aquella universitat i que tenia molt interès en conèixer-lo. S’havia creat aquest departament com a conseqüència d’aquesta proposta sorgida a Barcelona.

La tecnoantropologia intenta avaluar l’impacte de les noves tecnologies en l’ésser humà. No només estudiar, també proposar metodologies que permetin que aquests avenços tecnològics estiguin al servei de la ciutadania.

Va més enllà del que és una disciplina universitària que es limita a analitzar el fenomen, vol canviar i actualitzar les formes de treballar.

És un privilegi per als estudiosos del desenvolupament de les noves tecnologies de la informació el fet que hagin pogut estudiar, des de el començament, uns fenòmens que ells mateixos han pogut viure personalment. No passa en altres ciències socials. Un prehistoriador no pot tenir experiència directa dels canvis que es produïen a la prehistòria.

Quan va aparèixer internet, només era a l’abast dels universitaris. I una vegada va arribar a la ciutadania en general, des de la pròpia universitat vam tenir la possibilitat d’estudiar-ne la seva evolució i com influïa en els comportaments de la gent en general.

És a partir del 1999 que el nostre convidat pot estudiar, des de la universitat, l’expansió social de l’ ús de la xarxa i les seves conseqüènciesA partir del 2006 s’incorpora a la Generalitat on segueix observant i estudiant la seva evolució. Amb una visió humanística pròpia de l’antropologia. Però també ha estat un objectiu molt important d’aquesta ciència l’impacte dels avenços tecnològics en el llarg procés de l’evolució humana.

Els processos de canvi tecnològics s’acceleren d’una manera molt notable i canvien els nostres hàbits quotidians de comunicar-nos i les nostres maneres de relacionar-nos d’una manera que no ens podríem haver imaginat fa només uns pocs anysAra es parla molt de la societat de la informació i de la societat del coneixement. Són dues coses diferents. La societat del coneixement és la societat de la informació organitzada. La simple acumulació de dades no és coneixement. Cal que les dades estiguin organitzades, sistemàticament jerarquitzades.

El nostre convidat es va referir a un altre concepte molt actual que és el de la societat en xarxa. Societat cada més interrelacionada i interactiva. On es transmet la informació a una velocitat cada vegada més gran. I de més lluny. És encara un fenomen sorprenent.

Ara ja es pot parlar de la revolució de les noves tecnologies de la informació, com parlem habitualment de la revolució industrial o altres canvis radicals que van fer canviar les formes de viure de gran part de la humanitat.

Internet permet generar informació per part de tothom. Fins fa poc, ens informàvem a través de la premsa, ràdio i televisió. Avui ja podem generar també informació per mitjà de blogs, webs i d’altres eines presents a la xarxa.

Una característica molt significativa de l’impacte de les TIC és la magnitud del volum d’informació disponible a través de la xarxa. En els darrers dos anys s’ha produït una quantitat d’informació superior a molts segles. És un fenomen absolutament nou.

Tanta informació confon. Cal un gestor de la informació que orienti al cercador i li recomani uns continguts determinats. A l’estil del que han estat fent els bibliotecaris que orientaven als lectors recomanant-los determinades lectures.

Abans els professors tenien la informació i la transmetien als alumnes amb les seves explicacions. Avui hi ha alumnes que tenen més informació que els professors. Això fa canviar la funció del professor, que ha de ser un orientador de l’alumne en l’ús de la informació donant-li criteris per a treballar-la amb esperit crític.

De la mateixa manera, moltes professions s’hauran d’adaptar als canvis o desaparèixer. Com ha passat sempre. I apareixeran professions noves. Estem condemnats a aprendre contínuament.

Aquest canvis incideixen molt profundament en el mercat laboral. Cal formar en noves tecnologies els aturats per tal que trobin feina. ] 

Cal replantejar-nos tota la nostra forma de viure. El panorama ha canviat radicalment. Ja no hi ha feines per a tota la vida ni prop de casa.

Les noves tecnologies han canviat les formes tradicionals de comunicació política a tot arreu. Als Estats Units van tenir una importància decisiva en les eleccions presidencials. A casa nostra, amb l’aparició de noves formacions polítiques emergents. En els disseny i funcionament de les ciutats. I en la vida dels ciutadans en general.

Apareixen dos problemes fonamentals: la privacitat i el control d’aquesta immensitat de dades que circulen per la xarxa. És espectacular el que es pot  fer amb les nostres dades. Creuant-les permeten confegir el perfil dels nostres hàbits quotidians i els nostres interessos de tota mena.

Cal que els ciutadans controlem l’ús de tota aquesta informació. I que es faci servir en benefici de tothom. És una eina molt potent i depèn de com s’utilitzi, pot ser molt bona o molt dolenta. Cal que els ciutadans vigilem l’ús que se’n fa.

A l’hora del debat, que va ser animadíssim, es van plantejar els perills de la xarxa. La credibilitat de les informacions. La facilitat de manipular les informacions a la xarxa fa que molta gent s’empassi qualsevol cosa. Cal veure qui ha darrera de cada informació. Contrastar totes les informacions.

També es van comentar els innombrables avantatges de la xarxa. La comunicació a llarga distància amb familiars o amics. La compra o contractació de serveis que no fa pas gaire no eren ni possibles ni imaginables. No tot és negatiu. Com tota eina, pot ser utilitzada amb resultats meravellosos o nefastos. Depèn de qui ho fa.Per raons d’horari va haver d’acabar la tertúlia i tots ens vam quedar amb ganes de continuar el debat que va resultar interessantíssim i amb molta participació.

I per a acabar l’acte, com de costum, el nostre convidat va signar al llibre d’honor de la tertúlia i tots plegats ens vam fer la foto de costum


  • 16/4/2015

Acte de presentació del llibre “Espai Ateneu. El debat de les idees – 2” 

En el marc de la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, i amb una notable concurrència, es va celebrar l’acte de presentació del llibre “Espai Ateneu. El debat de les idees–2”. Varen ocupar la presidència el president de l’Ateneu, Jordi Casassas, l’editor del llibre, Manuel Baratech, i la Coordinadora de la tertúlia Espai Ateneu, Mina Pedrós.

Va fer us de la paraula, en primer lloc, Jordi Casassas, qui assegurà que les sessions de les tertúlies de l’Ateneu no es fan amb la xerinola i la disbauxa que reflecteix la portada de llibre; ben al contrari, és debat amb una serietat absoluta. Indicà que “l’Ateneu és un referent a Barcelona i a Catalunya; i ho és, en part important, per l’aportació del voluntariat, de la gent que hi deixa hores i treballs, com són els integrants de les tertúlies”. Recalcà que l’Ateneu és el que és, en bona part, gràcies a persones que, com la Mina, mantenen l’activitat i el vigor de les tertúlies i el debat civilitzat i constructiu, setmana a setmana, amb entrega total.    

A continuació, va intervenir l’editor del llibre, i membre de la tertúlia, Manuel Baratech, qui donà unes breus pinzellades sobre el què significa, en les actuals circumstàncies de crisi, la tasca de treure al mercat un llibre com el que es presentava; i va fer-ho glosant les paraules de Manuel Lara, el fundador de Planeta, de que “En España se edita mucho, se vende poco y se lee nada”. En efecte, es dona la paradoxa de que som el país europeu on més títols s’editen a l’any, i alhora és el país on menys llibres es venen: més del 30% d’espanyols van declarar que el 2014 no van comprar ni un sol volum. 

Referint-se al naixement de “Espai Ateneu. El debat de les idees 2”, va dir que és un llibre escrit, il·lustrat i editat per socis de l’Ateneu, que explica les activitats d’una de les trenta-i-tantes tertúlies que es reuneixen en aquesta Casa, i assenyalà que s’ha aconseguit publicar-lo “perquè hi ha hagut una persona amb il·lusió i amb moltes ganes de treballar, que ha organitzat les activitats, ha buscat els conferenciants, ha encoratjat els cronistes...; en una paraula, una persona capaç, i compromesa a portar el projecte a bon fi”. Aquesta persona és la Mina, i va passar-li la paraula perquè, va dir, “és ella, millor que ningú, qui ens podrà explicar como ha anat la cosa”.    

Mina Pedrós va iniciar la seva intervenció recordant que la tertúlia Espai Ateneu té com a finalitat establir un debat ciutadà, obert i constructiu, sobre els temes que afecten a la nostra societat, i on els ponents convidats, dels més diversos àmbits, exposen les seves idees sobre un tema de debat; una tertúlia de tarannà plural i transversal, on tots els raonaments, que poden ser molt dispars, són escoltats sense prejudicis i sempre amb un gran respecte.

Això ha permès, al llarg d’aquests sis anys de vida de la tertúlia, conversar sobre diversos temes. En l’Àmbit Cultural, va dir, amb el conseller de Cultura Ferran Mascarell que ens ha fet el pròleg del llibre, conjuntament amb el president de l’Ateneu Jordi Casassas. Amb Lluís Juste de Nin, autor de l’espectacular portada, reflex d’una tertúlia a la sala Pompeu Fabra. I amb Salvador Giner, Xavier Rubert de Ventós, Rosa Maria Malet, Agustí Alcoberro, Lluís Bassat i Salvador Claramunt, per citar alguns.

D’Actualitat Política i Social, amb l’alcalde Xavier Trias, Joaquim Ferrer, Miquel Iceta,  Muriel Casals, Josep Rull, Joan Herrera, Joaquim Forn, Antoni Castells, Raül Romeva, Josep-Lluís Carod-Rovira, Heribert Barrera, Agustí Colomines, Sandro Rosell. També Jordi Pujol.

Literaris amb Anna Sallés (amb qui vam recordar a Manuel Vázquez Montalbán), Vicenç Villatoro, Rosa Regàs, Màrius Serra, Andreu Martín. I els mai oblidats Ana Maria Matute, Emili Teixidor i Francisco González Ledesma.

De Cinema, Teatre i Música, amb Enric Majó i Joan Pera, presents a la sala. I Josep Maria Pou, Isona Passola, Ventura Pons, Esteve Riambau, Esteve Polls, Marina Rossell, Núria Feliu, Pedro Ruiz, Carles Sans, Pere Tapia, el Màgic Andreu. I l’inoblidable i recordat Peret.

De Dret i Economia, amb José Antonio González Casanova, Josep Maria Loperena, i Josep Maria Bricall, també presents. Magda Oranich, Lluís Jou, Francesc Cabana, Leopoldo Abadía i Josep Mª Carreras.

D’Actualitat Periodística, amb Joan Tapia, Antonio Franco, Josep Cuní, Patricia Gabancho, Lluís Foix, Vicent Sanchís, Víctor Amela.  I la recordada Margarita Rivière.

De Medicina, amb el doctor Bonaventura Clotet i la gran personalitat que ha estat el doctor Moisés Broggi,

D’Arquitectura i Urbanisme, amb Oriol Bohigas, Beth Galí, Lluís Domènech, Jordi Garcés i  Mateu Barba.

També s’han tractat, amb especialistes dels sectors, temes de Ciència, Tècnica, Astronomia, Física quàntica, Gastronomia i Turisme. A tots ells va expressar el seu reconeixement per les valuoses aportacions d’idees i de coneixements.

Va indicar que al llibre es recullen les Sortides Culturals, que s’organitzen mensualment amb la intenció de “revisitar” els indrets del patrimoni cultural del país. Ja s’han realitzat 58 visites, amb gran èxit de participació. Entre els “guies” de luxe que ens han acompanyat, va recordar als socis i amics:

Joaquim Ferrer, en la visita a Montserrat. Jesús Conte, a Tarragona i a Poblet. Miquel dels Sants Fort, a Santes Creus. Narcís Garolera, la ruta verdagueriana. Maria Pont, a Ripoll i Sant Joan de les Abadesses. Lluís Domènech, a Canet de Mar, ens il·lustrà l’arquitectura del seu besavi Domènech i Muntaner. Jaume de Puig i Oliver, a Girona i el proper juny a L’Empordà feudal. Jesús Velacoracho, el nostre conseller gastronòmic

També tingué un record per a tots els directors o representants dels museus, jaciments arqueològics, ateneus i entitats publiques i privades que s’han visitat.

Mina Pedrós va agrair a Manuel Baratech i Pere Costa la seva tasca com a cronistes “titulars” de les tertúlies, i també a Mercè Àlvarez, autora “oficial” de les cròniques de les sortides culturals; així com als tertulians que ocasionalment hi han col·laborat: Ramon Mir, Àngels Bueno, Jesús Conte, María Pont, Miquel dels Sants Fort i Narcís Garolera. Sense oblidar que els actes s’han pogut immortalitzar gràcies a la càmera de Laura Llorens i, en alguns casos, d’Ester Escudero, Hortènsia Cabré, Josefina Clavé, Pepe Boya i José Benito Cortés. Tot un esplèndid equip, al que cal afegir la valuosa i constant col·laboració de Magí Lardiés, el seu principal i indispensable suport, tot un símbol d’eficaç organització.Tingué paraules d’agraïment a les Juntes Directives de l’Ateneu, i dels seus presidents Oriol Bohigas, Francesc Cabana i Jordi Casassas. I a tot l’equip d’excel·lents professionals de la Casa. També va destacar l’exquisida gastronomia de l’hotel Rívoli, on se celebren molts dels dinars de la tertúlia. I la col·laboració de Caves Miquel Pons, que tradicionalment se suma a aquestes ocasions especials, oferint el seu excel·lent cava.

Finalment, manifestà que “l’èxit de la tertúlia, refugi de llibertat on prevalen el diàleg obert, la cultura i el debat, es deu al concurs de tots vosaltres, ponents, tertulians i amics ateneistes: la Tertúlia sou tots vosaltres”. 

A continuació, va demanar la intervenció d’alguns dels convidats i protagonistes del llibre, que eren a la sala. Va pujar en primer lloc a l’estrat Maite Calvo, directora de l’oficina del Parlament Europeu a Barcelona, la qual va recordar la tertúlia celebrada l’octubre del 2013, a la seu del Parlament Europeu a Barcelona, conjuntament amb Espai Ateneu i Cruïlla. Va indicar que des de la seu a Barcelona del Parlament Europeu tenen molt contacte amb l’Ateneu, “que és com una catedral laica de les idees”; i que l’Espai Ateneu és com una manifestació del caràcter polièdric de la Mina Pedrós, a la qual va encoratjar a seguir en la seva tasca, per assolir l’edició del tercer, del quart i... per què no?,  del desè  volum del “Debat de les Idees”.

Seguidament, va pujar a l’estrat en Joaquim Ferrer, per recordar que una de les coses que més li va agradar del seu pas per la tertúlia Espai Ateneu va ser que, en acabar-se, la Mina li comunicà que havien batut el rècord de duració dels debats; això volia dir que la tertúlia funciona, perquè els Ateneus són l’arma secreta de la cultura; i la clau està en la presència i en l’atenció del públic. En el segle XIX van néixer els Ateneus per suplir unes grans mancances de la societat: alguns portaven incorporades cooperatives, caixes de resistència, etc. En el camp de la cultura, va dir, el “rovell de l’ou” són les tertúlies, on es forgen projectes, suggeriments, comentaris; a l’Ateneu Barcelonès hi ha moltes tertúlies, la qual cosa és un bon símptoma.

A continuació, Mina donà la paraula a José Antonio González Casanova, al qual va felicitar pel premi Gaziel que recentment li havien atorgat Editorial RBA i la Fundació Godó. González Casanova, després de referir-se molt afectuosament a l’època en que Mina Pedrós va ser alumna seva a la Facultat de Dret, “una Mina Pedrós molt joveneta, elegant, intel·ligent i cordial”, va indicar que l’originalitat de la tertúlia Espai Ateneu radica en que des del primer moment ha manifestat el seu interès pel diàleg i pels debats; això sorprèn en una societat on veiem que el jovent està tot el dia amb els mòbils, on la comunicació, a pesar dels nous i potents medis, és casi nul·la. Aquesta tertúlia, va indicar, és una gran conservadora de la conversació i, alhora, afavoreix la relació humana.

Seguidament, intervingué en Josep M. Loperena; corroborant les paraules de l’editor M. Baratech, va dir que, efectivament, al nostre país no es llegeixen llibres, i va explicar un parell d’anècdotes pròpies per confirmar-ho. Es referí seguidament a l’autocensura que avui en dia hi ha als medis: “Jo he participat, va dir, a moltes tertúlies de ràdio i televisió, fins que vaig dir “prou!”, perquè no em permetien parlar del que jo penso; hi ha unes normes no escrites, per les quals has de seguir la ideologia i el pensament del grup al qual pertanyen els media; és una autocensura tremenda; i com que jo deia el  que volia, sense atenir-me a les indicacions, em van fer fora. “I tot això, va afegir, és el que no passa a la tertúlia “Espai Ateneu”: aquí es parla amb total llibertat i sense cap tipus de censura; segur que aquí vaig dir coses que no van agradar a tothom, però hi ha pluralitat i llibertat, i es pot discutir de tot”.

A continuació, Enric Majó va recordar la conferència que va donar, sota el títol de “Resistiré!”, que va treure d’una cançó del Duo Dinámico; i indicà que per a un actor “l’important és resistir”; mesos després, en una edició dels premis “Goya”, va sentir una gran satisfacció quan les figures del teatre espanyol allí presents van  avançar cantant el “Resistiré”. I va acabar la seva intervenció felicitant la Mina per l’ambient que regna a la seva tertúlia.

El va seguir en l´ús de la paraula Joan Pera, el qual va recordar que, quan el van invitar a participar en la tertúlia, va preparar durant quinze dies la seva intervenció, escrivint un text molt documentat sobre la situació del teatre durant els últims cinquanta anys. “Després d’esmenar-lo i de tornar-lo a esmenar, va dir, el vaig sotmetre a la consideració de la meva secretària, que és la meva dona, i aquesta el va trobar perfecte. El dia de la conferència, a l’entrada de l’Ateneu, em vaig trobar unes amigues que, en veurem, em van saludar afectuosament, i em van dir: “Què bé que avui sigui vostè el conferenciant! Oi que ens farà riure?”. En aquell moment em vaig oblidar de tot el que havia preparat, i em vaig posar a parlar de forma planera, com en realitat corresponia en una tertúlia”. Va afegir que és un professional del teatre, i quan sent parlar a les grans figures com l’Enric Majó, o d’altres, es deleix. A Barcelona, va indicar, el teatre té un problema, similar al problema dels llibres que ha dit abans l’editor; i és que hi ha 65 locals de teatre, mig milió de butaques al mes; però com que hi va poca gent, els actors no es guanyen la vida; i a més a més, segons les estadístiques oficials, el públic és casi sempre el mateix, de gents de l’eixample, no dels barris.    

També Josep Maria Bricall que es va incorporar al final a l’acte, pronuncià unes paraules i elogià la tasca de l’Espai Ateneu.


Finalment, va pujar a l’escenari Lluís Juste de Nin, al qual Mina va qualificar de gran empresari i gran il·lustrador, tot i que ell es defineixi com a “ninotaire”: és l’autor de la coberta del llibre. Juste de Nin va indicar que coneix i valora la tasca que suposen el funcionament setmanal de l’ “Espai Ateneu” i l’edició d’aquest llibre, perquè ell és coordinador d’una altra tertúlia, fundada el 2009 a l’Ateneu, que aplega un grup de gent procedent de diferents àmbits del catalanism

I per no repetir-se amb tot el que havien dit els qui l’havien precedit en l’ús de la paraula, va acabar felicitant als tertulians presents, i a la Mina pel seu mestratge. 

Mina Pedrós va llegir a continuació una relació dels conferenciants de la tertúlia que, per diversos compromisos, no havien pogut acudir a aquest acte, però que se solidaritzaven amb la celebració: Salvador Giner, Vicenç Villatoro Ferran Mascarell, Muriel Casals, Antoni Castells, Núria Feliu, Lluís Foix, Rosa Maria Malet, Magda Oranich, Isona Passola, Ventura Pons, Xavier Rubert de Ventós i Vicent Sanchís.

Beth Galí, que no va poder assistir-hi, va enviar un afectuós escrit, llegit públicament, en el qual, entre altres coses, deia que “iniciatives com l’Espai Ateneu son les que donen sentit a l’Ateneu. Les activitats culturals son el seu principal actiu, i la constància fa que aquests actius esdevinguin patrimoni cultural de l’entitat”.

També va enviar un escrit l’Oriol Bohigas, excusant la seva presència per imponderables d’última hora, i indicant que la presentació del llibre “Espai Ateneu. El Debat de les Idees-2” marca “dos punts de la nova eficàcia cultural de la institució. Un és organitzar les trobades, les sortides i demés intervencions públiques. Un altre és fer l’esforç per publicar-ne els resums i  deixar-ne, per tant, un bon testimoni”.

Finalment, Mina Pedrós va tancar l’acte invitant els presents a prendre una copa de cava, cortesia de Caves Miquel Pons, i brindar per l’Ateneu, per la Tertúlia i pel naixement del nou llibre. 

Manuel Baratech

Video de la presentació



  • 7/04/15

Jaume Camps

Nova suposició de la causa de les malalties, invalidesa i mort de Charles Darwin.

"Great, black, soft and wingles bug".

El Dr. Jaume Camps, acadèmic d'honor de la Acadèmia de Ciències veterinàries de Catalunya, ens va parlar sobre aquest científic, considerat una de les deu persones del món que més ha influït en la societat. Era fill i nét de metges, però tot i que ho va intentar, no va aconseguir llicenciar-se en medicina. Va ser clergue i al tornar del seu viatge al voltant del món, es va casar amb la seva cosina, amb la que va tenir deu fills. 



Es va embarcar en el Beagle, no com naturalista si no com conversador o acompanyant del capità Fitz Roy. El vaixell de 235 tones, portava 50 tripulants i un metge que era el naturalista oficial. La missió era cartografiar les costes de l'Atlàntic i del Pacífic de Sud-Amèrica en un periple que durà cinc anys, dels quals Darwin es va passar més de tres a terra estudiant la fauna.



Era un home trist i malaltís i potser marcat per ser orfe de mare i haver passat de nen llargs anys en un internat. Després de quedar gairebé invàlid i de patir una hipocondria melancòlica, va morir a l'edat de 73 anys, segons es creia fins ara a causa del mal de Chagas, o tripanosomiasis que transmet un insecte anomenat triatoma,  que és gran (2/3 cm.) negre, tou i sense ales, amb molts ulls i amb un sistema de xuclar sang llarg i afilades pinces. 

El nostre conferenciant opina que Darwin va morir de hipocondria melancòlica i s'oposa frontalment a la teoria de la malaltia de Chagas ja que l'insecte descrit per Darwin, evidentment expert en zoologia, que el va picar a la pampa argentina, era de color taronja vermellós amb arestes i dur i amb quatre ales. O sigui completament diferent del que transmet la tripanosomiasis.



La causa de la mort d’en Darwin només es podria saber amb certesa si es fes una prova d'ADN amb una mostra de les seves restes que descansen a l'Abadia de Westminster, però de moment no s’ha autoritzat prendre aquesta mostra. 

 

Finalment es descriu un esser viu microscòpic molt original anomenat "Euglena" que es desplaça com els animals i al mateix temps realitza la funció clorofíl·lica com les plantes, és a dir, animal i vegetal al mateix temps, exemple de l’evolució i de l'origen comú de tots els éssers vius.


 

La conferencia va ser seguida amb gran interès.


  • 31/03/2015

Antonio Cisteró

“Confluyendo”

Una anàlisis dels processos de confluència política i social que es produeixen avui en dia.

Antoni Cisternó és enginyer químic, escriptor de narracions històriques i d’obres teatrals, cinèfil, humanista i dins d’aquesta definició politòleg independent. Aquesta mateixa tarda desenvolupava un tema similar a l’Ateneu Barcelonès.

La seva idea fonamental és que tota la ciutadania demana el mateix als polítics, els polítics acaben assegurant el mateix a la ciutadania, però cadascú per el seu compte. O sigui, un ciutadà agafa el programa de 20 col·lectius polítics i fa un creuament  del que diuen i les diferencies no son significatives. Caldria dons com objectiu trobar una certa afinitat.

Aquesta afirmació procedeix de una enquesta a nivell català sobre el temes en els que la ciutadania era més susceptible a reivindicar.  Vistos els resultats va reiterar la enquesta a nivell d’Espanya.

Una de les seves preguntes era trobar el perquè una persona s’afegeix a un procés demostrant com ja deia Ovidi que es molt trist estar sol i que la manera de confluir no es única sinó variada,  si bé es cert que el millor es associar-se, única solució per aconseguir un bon resultat, com si es tractes  de una coral.

Es normal el voler influir en el entorn de cadascun de nosaltres davant de les injustícies i retallades i la ciutadania s’agrupa en entitats com pot ser l’Ateneu i moltes més. En aquestes associacions un participa i rees sent integrat al grup. L’objectiu es participar i rebre però matisant-ho: amb una participació democràtica i dins una clara transparència.

En la transparència tothom esta d’acord però hi ha un absència total en la presentació de comptes i en les responsabilitats es unes declararions promeses i no complertes.

Malauradament la informació es poc clara encara que la participació la demani tot hom. Es com l’esco 136 del Parlament de Catalunya, és com discutir sobre la participació legislativa ciutadana. A Catalunya sols va haver-hi dos aportacions  i no varen originar cap comentari. Un zero a les participació ciutadana i un zero a la resposta parlamentaria. No deixa de ser certa l’afirmació de que si vols acabar amb un tema crea una comissió. No hi ha gens de ganes de participar ni de transparència.

El perquè de la falta der participació és pot resumir en un excés de mirar-se el melic, en la realitat de que es un esforç en va, i el excessiu nombre de codis ètics que no es  porten a la realitat. No hi ha un calendari de compliment de les actuacions proposades.

El ciutadà arriba a considerar que ni la administració ni la ciutadania saben on van i que tots els polítics volen manar per solucionar els problemes encara que la realitat sigui molt diferent

En el col·loqui es fa referencia a la democràcia directa senyalant que l’assimilisme no ho és i que el donar-se d’alta per internet a una associació no sempre vol dir una continuïtat de recolzament. O sigui, que cal  millorar els mètodes de participació, en forma de reunions, manifestacions, associacions, etc.

El sistema deuria permetre que la participació ciutadana pugues incidir en un problema determinat, amb eficàcia, qualitat que normalment falta.

A més participació hi hauria menys partidisme i sobreeixiria com objectiu basic el de viure bé. I sinó, perquè molta gent no vota?. Els partits no son majoritàriament objecte de votació però els problemes locals si.

La experiència demostra palpablement que la recol·lecció de firmes no serveix dons no es té en compte i sempre s’acaba amb la trista realitat de que els partits polítics no es posen d’acord.

Una inicial conclusió seria que la política es un modus vivendi i que els partits polítics mai es posen d’acord.

En canvi els col·lectius poden influir molt, un referèndum pot influir molt, unes eleccions influeixen poc.

El jutge que no compleix amb la legalitat cau en la prevaricació. El que un polític que no compleixi amb el programa proposat no constitueix un delicte

Falta una llei electoral correcta i una llei de finançament de partits en un caos en el que la decència política es mínima.


  • 24/03/2015

Antoni Castells

Economista, Catedràtic d’Hisenda Publica. Ha estat Membre del Tribunal de Comptes i Conseller d’Economia de la Generalitat.

Una reflexions sobre la crisi i el futur del país

Panoràmica de la tertúlia: “overbooking”, habilitat del conferenciant per exposar un tema molt extens, dificultats del cronista per resumir i deixar fidel constància de l’amplia i rica conferencia.

La crisis no és sols econòmica sinó que és política, del model polític actual; és la demostració de l’esgotament del sistema post-constitucional. També està en crisi la relació Catalunya/Espanya.

La crisi actual necessita un cop de timó però no es fa, ja que la solució al problema es debat entre dos temptacions:

  • Canvi superficial, o sigui, canviar-ho tot per deixar-ho igual.
  • Posar la situació “potes enlaire” i fer foc nou començant des de zero.  

Es una “temptació” que no garanteix res però que avui és habitual i malauradament porta a solucions falses.

Però alguna cosa cal fer ja que si no és axis es degrada tot, el sector polític i el institucional; com es diu vulgarment es podreix la situació i aquet fet en no pocs casos ha portat a la dictadura. I d’aquesta manera entrem en el cicle del desastre espanyol. Ens falten institucions que perdurin però que es puguin adaptar segons les circumstancies i defugint tota posició dogmàtica. Cal instaurar un reformisme que serveixi per el canvi però no per destruir, sinó per construir projectes veritables, amb un fort lideratge. O sigui, cal aconseguir una autentica democràcia.

Es cert que des de el punt de vista econòmic estem sortint de la crisi, però molt poc a poc.

Es cert que cal estar dins Europa però no amb una unió mal feta ja que a la unió monetària li falta un poder polític al darrere.

Fa uns anys era necessària la integració política dins la UE, després la integració fiscal i per últim la monetària. Però no s’ha fet en aquest ordre i ara paguem la falta de una integració política i fiscal.

El Banc Central és important però no passa d’aquesta afirmació. La situació no és estable ja que els estats no volen cedir a la Unió el seu poder i això significa absència d’europeisme.

Fa falta una Europa més democràtica. Els que manen en realitat des de Europa no els hem elegit i els que hem elegit no manen.

Europa té un gran problema que s’inicia al voler acabar el any 2010 amb un dèficit zero. Això ha produït una recessió nefasta. El dèficit calia rebaixar-lo poc a poc, com s’ha fet als Estats Units. Al no fer-ho axis Europa ha quedat estancada amb el fet negatiu que representa la falta de una política fiscal conjunta i la realitat de un pobre lideratge polític, malgrat els esforços de Draghi.

Amb l’euro, que tenia que ser la salvació econòmica, es va produir una necessitat de finançament en els països menys rics; i la impossibilitat de produir una devaluació ha conduit a més empobriment. El resultat ha estat una falta de solució del problema i un dèficit constant.

Cal dons fer un esforç de competitivat i un esforç per equilibrar les desigualtats fiscals.

La crisi Catalunya/Espanya va creixent. Fa falta més poder polític, més autogovern, modificar l’actitud de l’estat espanyol. Però esta plenament demostrat que la idea del catalanisme basat en la possibilitat de transformar Espanya no es factible. El pacte constitucional s’ha trencat. El calvari sofert amb la retallada de l’Estatut representa el fracàs de la política espanyola que ha aconseguit  fer impossible un pacte polític.

La independència directa és difícil d’aconseguir. A Catalunya li fa falta la possibilitat de una consulta de la que podria derivar la independència. La tercera via ja no existeix per la senzilla raó que Espanya calla i no diu res, no proposa res, sols imposa la igualtat. Sols queda la possibilitat de considerar un pacte bilateral entre Catalunya i Espanya però Espanya ho considera una indignitat.

En el col·loqui  el conferenciant insisteix en que les solucions unilaterals no son bones, que la consulta es necessària i que cal replantejar-la dins un ampli reconeixement social i universal. Si no és axis el futur serà difícil, considerant el fet que també serà difícil aconseguir un regim europeu federal.

  • 10/3/2015

 


Josep Maria Martí i Ruffo 

Intèrprets històrics d'òpera i moments inoblidables

El nostre contertulià, expert en veus liriques, ens fa partícips de la seva passió i coneixements en el món de l’òpera mitjançant una sessió lírica en dues parts.

   

La primera transcorre a la sala Verdaguer i consisteix en una projecció comentada de diversos moments històrics interpretats per Maria Callas, Franco Corelli, Renata Tebaldi, Mario del Monaco, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Birgit Nilsson, Alfredo Kraus, Giacomo Lauri-Volpi i Rolando Villazón.
D’especial interès han sigut el «Sì, mi chiamano Mimì», interpretat per la Tebaldi al Metropolitan l'any 1956, la fabulosa versió del “Signore ascolta” del Turandot que va fer la Caballé (Liceu, 1975), amb un final que mai cap altre soprano ha sigut capaç de cantar d’un sol “fiato”, els dos minuts finals de Salomé a càrrec de Birgit Nilsson amb una força tal que cobreix a tota l’orquestra (Metropolitan 1972), el formidable “che gelida manina" de Josep Carreras (Liceu 1980), el memorable “Nessun dorma” cantat per Lauri-Volpi als 80 anys i l'exquisida interpretació de la cançó “del cabello más sutil” que Villazón interpretà al Real de Madrid l'any 2006.

Després del dinar, a l’hora del cafè, l’exposició versa sobre les diferents interpretacions que Callas i Tebaldi van oferir a mitjans del segle passat. Aquesta és una comparació que no té gaire sentit, ja que només van coincidir en tres personatges: Tosca, La Traviata i La Gioconda. Hi ha qui valora per sobre de tot la bellesa de la veu, sense que li importi massa l’expressió o la caracterització del personatge. Altres, en canvi, exigeixen un sentit dramàtic a les paraules al preu de tonalitats tímbriques desiguals. A escala simplista, aquesta ha sigut la polèmica de Callas/Tebaldi als anys ’50. I aquesta comparació tampoc és plausible perquè la Tebaldi era una soprano moderna, d'educació basada en el ‘verisme’, mentre que la Callas provenia primer del cant wagnerià i després del bel-canto.

L’estil de la Tebaldi es limitava al que s’acostumava a primers del segle XX. Es sentia més segura en algunes òperes de Verdi (La forza, Otello, Aida), que exigien escassa agilitat, i completament en el seu element natural en les de Puccini i Giordano, és a dir, en la recerca del realisme, que no exigien ni adornaments ni agilitats.
La veu de la Tebaldi era arrabassadora. I el públic que no entenia el món de la Callas opinava que la seva veu era lletxa i que el seu repertori no era “viu” i els altres contestaven que la Tebaldi era freda i incapaç de representar sentiments. 

La veu de la Callas, que abraçava quasi 3 octaves, mai va ser bella des del punt de vista més clàssic: era massa metàl·lica. Algunes vegades els aguts escapaven del seu control i oscil·laven violentament. Però aquests defectes es compensaven amb altres virtuts. El seu secret radicava en la capacitat de transportar al pla musical el sofriment dels personatges, el dubte angoixant entre l’esperança i la desesperació, entre l’orgull i la súplica, els cruels desenganys, els desitjos d’ambició i la tendresa. Tots els turments de l’ànima adquireixen amb el seu cant una misteriosa veritat i una sonoritat psicològica que és l’atracció fonamental de l’òpera.

Finalment, el conferenciant fa ver un esbós de les que, en la seva personal opinió, han constituït les principals virtuts i defectes de Montserrat Caballé. Aquesta soprano barcelonina excelsa ha sigut indiscutiblement la reina del bel canto de la seva generació. L'enlluernadora bellesa del so de la Caballé ha constituït la causa de la seva guanyada reputació, però també l’origen de les crítiques rebudes.

Per la Caballé, el primer objectiu ha sigut sempre el so. La dicció ha sigut molt sovint deficient, entre altres coses perquè les paraules no li van importar massa i a cops la veies cantar una nova òpera havent-la preparat molt poc. 

Com que ella sabia que tenia una tècnica extraordinària, molt superior a la Tebaldi, amb qui va intentar parangonar-se va ser amb la Callas. Com que la tècnica es podia comparar a la seva i la veu era més bonica, deuria pensar que podria ser considerada com la millor. I per això va quasi calcar la carrera de la Callas, interpretant moltes de les seves heroïnes (Norma, Roberto Devereux, Maria Stuarda, Anna Bolena, Linda de Chamounix, Parisina de l’este, Gemma di Vergy, Il pirata), representacions que van ser ‘muntades’ a la seva demanda. Però si la veu era ideal per Donizetti i Bellini i alguns dels papers de Verdi, quan el moment especial de l'òpera o el personatge en si mateix requeria més caracterització i aprofundiment psicològic, llavors el caudal emocional era menys ric per la manca d’intensitat dramática.

  • 3/3/15

Lluís Borràs Perelló

“El libro y la edición. De las tablillas sumerias a la tableta electrónica”

Pere Costa va fer la presentació del conferenciant, i va dir que, nascut en el si d’una llar on hi havia un microscopi, un autoclau i molts llibres, Lluís Borràs es va decantar per les lletres: en  efecte, va començar Dret, va saltar a Filosofia i Lletres i després va acabar fent Relacions Públiques. Als vint anys va aconseguir la seva primera feina, tal com era el seu somni, en una editorial; i fins el 2012 ha treballat en el món de les publicacions, bàsicament en la generació de projectes editorials i en l’edició de llibres de referència.

En paral·lel, va afegir, ha escrit una dotzena de guies (des de Galicia als Pirineus), diversos articles per a revistes tècniques i de viatges, i quasi un centenar de contes.  El juliol del 2014 va aparèixer el primer volum (“De Barcelona a Puigcerdà”), d’un projecte que proposa conèixer Catalunya des del Tren.  

El conferenciant va iniciar la seva intervenció explicant que, després de més de trenta anys de treball en el mon editorial, a finals dels noranta va entrar en la que seria la seva última casa, Parramón Editores, una editorial relativament petita que volia créixer; allí van crear un departament de llibres de referència, i entre molts altres projectes, van preparar una col·lecció d’autobiografies de personatges famosos, titulada “Em dic...”. El personatge de Gutenberg se’l va reservar per escriure’l ell mateix, i va aprofitar el text per a “colar” la tasca editorial i, en especial, la dels editors. Com que va manejar molta informació sobre la història del llibre, i a més conservava un treball que havia fet uns anys enrere estructurant l’univers editorial, es va posar el repte d’escriure quelcom més sobre aquest món i sobre la seva experiència professional; i el resultat és el llibre que avui es presenta.

En Lluís Borràs va explicar que “El libro y la edición. De las tablillas sumerias a la tableta electrónica” tracta dos grans temes: el primer, la història de la comunicació humana, de l’escriptura i del llibre; el segon, el treball editorial: com són i com es fan els llibres. El llibre està dividit en cinc grans parts. La primera parla del pas de l’oralitat a l’escriptura, dels seus suports (la pedra, el papir, el pergamí, el paper...), dels manuscrits i de la dura vida dels scriptorium, de la irrupció de la impremta, del món editorial, dels canals de distribució, del lector, de les biblioteques, de la bibliofília, etc. La segona part intenta definir què és un llibre, les seves característiques físiques, els tipus de llibres segons diversos aspectes (com el material, la temàtica, l’enfocament, la intenció del contingut, el públic al que va destinat, l’autor, la modalitat de venda, etc., i dels facsímils i dels llibres d’artista), així com de la traducció i de la conservació dels llibres. La tercera part toca la pre-edició: què hi ha abans de fer un llibre. La quarta part aborda l’edició pròpiament dita: el dossier de treball, el textos, el disseny, les il·lustracions, les correccions, la preimpressió, etc. La cinquena es refereix al paper, la tipografia, la fotomecànica, la impressió i l’enquadernació; i, per últim, al llibre electrònic.

Com que la vida d’un editor, d’un tècnic editorial en el seu cas, acumula moltes divertides i no tan divertides anècdotes i vicissituds, va explicar-ne algunes, i va seleccionar també uns fragments d’escrits dels clàssics, que van resultar molt interessants. Finalment, a l’hora del col·loqui, es va establir un ampli debat en el qual varen intervenir molts dels tertulians assistents, i on, entre d’altres temes, es va comentar, en profunditat, l’incert futur del llibre, davant la competència del llibre electrònic i de les noves tecnologies, així com la constant davallada dels hàbits de lectura entre els joves. 

 

  • 24 /02/15

Roser Ràfols

Constitucions de Catalunya. Estructura jurídica del país del segle XIII al segle XVIII


El nostre contertulià Pere Costa exercí de coordinador en funcions i ens va presentar la nostra convidada Roser Ràfols, advocada especialista en dret mercantil, financer, concursal i professora de dret internacional de professió, i també historiadora del nostre dret per devoció, que va venir acompanyada de la Isabel Juncosa, historiadora i directora de la biblioteca del Col·legi d’Advocats de Barcelona .


Ressaltà l’oportunitat, importància i interès del tema. Es tracta de fer un repàs del nostre dret històric, en aquests moments que l’estat espanyol no para de qüestionar i atacar els nostres drets com a nació i que a partir del 1714 ens han estat negats i combatuts.

Tant la Roser Ràfols com la Isabel Juncosa, anant alternant-se en l’ús de la paraula, ens van dibuixar una ràpida panoràmica de la formació del nostre dret històric des del segle XIII al XVIII, de forma planera i força entenedora, amb un to col·loquial i amè.

Abans d’iniciar la explicació del tema ens van informar que el Col·legi d’Advocats havia organitzat una exposició dedicada a les constitucions de Catalunya, amb materials de la seva biblioteca, i que havia viatjat als Estats Units on va tenir molt d’èxit i va produir força interès per les nostres constitucions.

Seguidament van explicar que, essencialment,  el procés de formació de les constitucions era compilatori, és a dir, un recull de diverses disposicions que s’anaven incorporant a la constitució anterior, tot completant-la o esmenant-la, aprovat per les corts i el rei.

Les corts eren convocades pels reis quan amb ells els convenia. A canvi de lleis, les corts -formades pels tres estaments o “braços” de l’antic règim: noble o militar, eclesiàstic i reial o popular- donaven diners i serveis al rei. Això és bàsicament, el que coneixem com “pactisme” que és una característica molt típica del nostre tarannà nacional.Aquesta va ser la manera de produir normes al nostre país fins a la derrota del 1714 que en va suposar la fi, instaurant-se la monarquia absoluta borbònica i la substitució de les nostres lleis per les de Castella. Només amb l’excepció del dret civil privat que ha perdurat fins avui.

La supervivència del dret civil català, tant diferent del comú a la resta de l’estat, sobretot pel que fa a família i successions, va significar, però que quedés  vigent sense cap possibilitat de modificació i desenvolupament perquè la facultat de legislar en l’ordre civil restava en exclusiva en mans de l’estat.

Tot i això, el 1960 -en època encara franquista- es va promulgar la Compilació de dret civil de Catalunya, que era un intent de recollir i sistematitzar tot l’ordenament de dret civil privat vigent en aquell moment.

Aquest estat de coses es va mantenir fins a la restauració del Parlament de Catalunya que va reiniciar la producció legislativa i ha acabat  recentment d’aprovar el Codi Civil Català, que és una posada al dia de la nostra legislació civil de dret privat, tècnicament de les més avançades a nivell internacional.

Acabada aquesta exposició es produí un debat força animat, amb nombroses  intervencions, moltes d’elles demanant aclariments sobre el tema i finalment es va plantejar la possible influència del dret històric en les propostes de nova Constitució de la República Catalana. Semblava que segurament estaven inspirades en constitucions europees i especialment nòrdiques.

I així va acabar aquesta animada tertúlia, signant la nostra convidada al llibre d’honor i fent-nos la foto de costum.


  • 17/02/1515

Agustí Colomines i Companys 

Professor titular d’Història contemporània de la UB – Càtedra Josep Termes

Societat civil i compromís: la Plataforma VolemSobiranistes d’Esquerres

Abans de començar el dinar el contertulià Pere Costa.presentà el nostre convidat, Agustí Colomines,  que és professor titular d’Història contemporània de la Universitat de Barcelona, especialitzat en la història del nacionalisme i específicament del catalanisme i ha desenvolupat una intensa activitat acadèmica,  tant en institucions de casa nostra com a d’altres a nivell internacional .

L’informà del caràcter transversal de la nostra tertúlia dels dimarts, tant pel que fa a la temàtica tractada, com a la diversitat de criteris dels convidats i dels propis tertulians. Sempre respectant els arguments i opinions de cadascú.

També va comentar que, darrerament a la tertúlia hi havia un cert cansament de tractar temes polítics, relatius als partits catalans i espanyols, però que això no volia dir que els temes polítics no ens interessessin.

Havent dinat, a l’hora del cafè, el nostre convidat ens va fer una ràpida i sintètica exposició de la situació actual del procés sobiranista.

Arrencà la seva anàlisi ressaltant que vivim uns temps excepcionals. Els catalans ja estem cansats de les contínues agressions de tota mena que vénen de l’estat central.

Els darrers anys s’han anat intensificant i a partir de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 contra l’Estatut de 2006 la majoria dels catalans vam dir prou, i s’ha produït un procés de mobilització ciutadana,  que no ha parat, per tal de aconseguir un estat propi,  reclamant el dret de realitzar una consulta popular per tal de resoldre el conflicte respectant els drets de tothom.

L’Estat espanyol s’ha negat a negociar qualsevol sortida política, situant-se en una posició d’immobilisme total.

Davant d'aquesta situació, es constituí el mes d’octubre del 2014 la plataforma  VOLEM: SOBIRANISTES D’ESQUERRES PER LA DEMOCRÀCIA I LA INDEPENDÈNCIA, formada per membres de diverses procedències professionals i ideològiques, d’esperit progressista, per tal de comprometre’s amb el procés de consecució de la independència i ajudar, al costat d’altres entitats i institucions també compromeses amb el mateix objectiu, a aconseguir la constitució d’un estat propi.

Tot i que la plataforma està constituïda per persones amb diverses opinions, coincideixen en que cal donar suport lleial als dirigents polítics institucionals que tenim actualment,  especialment el president de la Generalitat, confiant que portaran a terme les accions necessàries per tal d’assolir l’objectiu de crear un estat propi i de forma democràtica.

Tot seguit es va obrir un torn de paraules i algun dels contertulians va manifestar els seus dubtes de que els nostres actuals dirigents polítics arribin a portar el procés fins a les darreres conseqüències.El nostre convidat va reiterar que calia fer-los confiança. A ells els correspon la responsabilitat de portar el procés endavant, ajudats per la societat civil catalana.

I  en acabar el debat, el nostre convidat signà al llibre d’honor de la tertúlia i ens vam fer la foto de costum.


  • 03/02/15   Tània Juste

L’antic hospital de la Santa Creu i Sant Pau: el batec d’una ciutat a principis del segle XX a través de “L’hospital dels pobres

Tània Juste és escriptora i llicenciada en història per la Universitat de Barcelona. Ja porta publicades tres novel.es. La tercera,  “L’hospital dels pobres”, ha estat el tema de les seves explicacions. El relat ambientat en els primers anys del segle passat quan es construïa l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Es tracta d’una novel·la històrica. Combina ficció i realitat. És un tema que actualment interessa força. Ja se n’ha publicat la segona edició. 

A finals del segle XIX, l’antic hospital de la Santa Creu està saturat de malalts. Ha crescut molt la població i la falta de condicions higièniques fa que les epidèmies de tota mena siguin habituals a la Barcelona encabida dintre de les seves muralles medievals. Amb el Pla d’Eixample de la ciutat, redactat per Ildefons Cerdà, i enderrocades les muralles, s’inicia una gran expansió territorial de Barcelona. Es respiren aires de modernització i una nova generació de científics i artistes inicien un camí de renovació que aspiren a elevar el nivell del país emmirallant-se en els països més avançats d’Europa.

A finals del vuit-cents mor a Paris Pau Gil, home d’una considerable fortuna. Havia conegut molts hospitals de tot Europa i estava preocupat per la situació desastrosa de la sanitat a casa nostra. Fruit d’aquest interès, deixa en testament un substanciós llegat de diners per tal que es construeixi a Barcelona un hospital nou que tingui tots els avenços de l’època. Ordena als seus marmessors que respectin una sèrie de requisits que els fan la feina molt difícil per tal de tirar el projecte endavant. Hi ha d’haver un concurs per tal de trobar el solar on construir-lo. Un altre per escollir el projecte. Després de moltes negociacions i dificultats s’arriba a una entesa amb l’antic Hospital de la Santa Creu i s’inicia la construcció del nou Hospital a l’any 1905. Finalment l’arquitecte escollit per responsabilitzar-se de la construcció es Lluís Domènech i Montaner, en aquells moments un dels més afamats arquitectes, amb un seguit d’obres realitzades que l’acrediten com un dels màxims exponents del modernisme. I ell inicia la realització de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, que esdevindrà el conjunt modernista més important de tots els temps.

L’obra té unes característiques molt originals i ben distintes dels hospitals de la seva època. Format per pavellons enmig de jardins. Orientats de forma que aprofiten el màxim la llum i la radiació solar i interconnectats per una xarxa de passadissos subterranis, de forma que els malalts es traslladaven entre els pavellons sense haver de sortir a l’exterior.

A la mort de Lluís Domènech i Montaner es fa càrrec de les obres el seu fill Pere, que continua la construcció dels pavellons seguint l’estil modernista del seu pare, però que va evolucionant fins a acceptar alguns dels criteris del noucentisme que s’anava imposant

L’obra combina els avenços tecnològics moderns, però té una cura especialíssima en la ornamentació artística,  realitzada per artistes de gran nivell i artesans d’antics oficis que anaven desapareixent degut a l’avenç dels productes industrials.

El projecte es finança primer amb els diners del llegat de Pau Gil, i quan el fons s’esgota, per les aportacions i deixes de moltes persones benefactores que permeten la continuació de les construccions.

Es construeixen vint-i-set pavellons dels quaranta-vuit projectats.

L’Hospital s’inaugura l’any 1930 amb la presència del rei Alfonso XIII i el dictador Primo de Rivera. Abans però, molts malalts ja han estat acollits per la institució. El públic pot conèixer el recinte i se sorprèn de la bellesa i confort de l’hospital dels pobres.

Des dels seus inicis, l’hospital compta amb la presència entusiasta dels millor metges del país, que hi col·laboren de forma generosa i desinteressada. Noms com el Dr. Robert, personatge importantíssim en els moments inicials i d’altres que s’hi van incorporant com els Drs. Torres Pujalt, Corachán i Trueta.

Finalment arriba l’aixecament militar de juliol de 1936 i l’activitat de l’hospital esdevé frenètica atenent l’allau de ferits pels combats del front, però també de les víctimes civils dels bombardeigs. El sacrifici i l’abnegació de metges i infermeres fan que se salvin moltes vides de membres de les dues parts enfrontades per la guerra.

Ocupada Barcelona, molts dels metges i infermeres marxen a l’exili o són represaliats i fets fora de l’hospital. La marxa forçada d’aquests magnífics professionals fa que el nivell d’assistència sanitària de l’hospital dels pobres es degradi de forma molt remarcableI aquí acaba el relat de la novel·la.


I tot seguit s’obre un torn d’intervencions dels nostres tertulians que expliquen amb emoció les seves experiències personals, algunes d’elles referides als efectes de la repressió del personal de l’hospital al final de la guerra civil.

I com es costum, la nostra convidada signa en el llibre d’honor de la nostra tertúlia i tot seguit l’autora ens dedica personalment els exemplars d’aquesta novel·la que alguns dels tertulians hem adquirit.

Finalment es fem la foto habitual i quedem pel dimarts vinent.

 

  • 20/01/2015

Dr. Bonaventura Clotet

Director de l'Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa i cap de la Unitat de VIH de l'Hospital Universitari Germans Trias i Pujol de Badalona.

El microbioma intestinal i l'envelliment

El conferenciant era ja ben conegut a la tertúlia, perquè el desembre del 2012 va venir a parlar-nos de la recerca de la sida a Catalunya. Mina Pedrós va fer la seva presentació, indicant que el doctor Clotet és cap de la Unitat VIH i director del laboratori de retrovirologia de la fundació “IrsiCaixa” de l’hospital universitari Germans Trias i Pujol, de Badalona.  És també president de la fundació “Lluita contra la sida”; codirector del projecte Hivacat per al desenvolupament de la vacuna contra la sida a Catalunya, i professor associat de Medicina de la UAB.

Va afegir que, en l’àmbit internacional, el doctor Clotet és responsable de virologia i membre del comitè directiu de Eurosida, grup per l’estudi de la sida a Europa; ha estat membre del “Mutagrup de la IAS-USA” per l’estudi de les resistències als medicaments; és membre de la Comissió d’Experts d’Espanya per a l’avaluació de projectes de recerca del Programa Nacional de Salud i del programa contra la sida. I ha publicat més de cinc-cents articles em revistes internacionals.L’any 2010 l’Institut Català de la Salut li van concedir el Premi a la trajectòria científica. Posseeix també la medalla Josep Trueta de la Generalitat al mèrit sanitari, per les seves investigacions. L’abril de 2013 va ser nomenat Doctor honoris causa de la Universitat de Bucarest. I el maig del mateix any, va organitzar la 2a. Asian Conference on Hepatitis and VIH a Pekín. Ha rebut el “Premi a l’excel·lència professional 2013” del Col·legi de Metges de Barcelona. I és director i també professor de la Càtedra del Sida i Malalties Relacionades, de la Universitat de Vic. 

El doctor Clotet va iniciar la seva intervenció dient que les investigacions sobre la sida els han portat a estudiar l’envelliment; en efecte, aquella malaltia presenta un procés d’envelliment accelerat, de manera que el malalt, si no es sotmet a tractament, és físicament deu anys més gran del que li correspondria per l’edat. Va explicar com els virus de la sida actuen sobre el microbioma intestinal, sobre els bilions de bacteris que els humans tenim als intestins, i provoquen l’anomenat “inflammaging” o inflamació-envelliment que, a la vegada, provoca el síndrome de fragilitat de la persona gran. 

Va comentar l’estreta relació entre el nostre sistema immunològic i els bacteris intestinals, i com els trastorns de l’ecosistema intern de microbis poden predisposar-nos a tota una sèrie de malalties cròniques i infeccions. Una de les funcions principals dels microbis dels intestins és alimentar la paret intestinal: i si no es nodreix adequadament, es fa més permeable, permetent que bacteris, endotoxines i proteïnes passin al torrent circulatori sanguini, provocant la inflamació.      

Va assenyalar que els resultats d’aquests estudis, aplicats a les persones grans, han de permetre aconseguir un envelliment en bones condicions: cal evitar un envelliment “fràgil” que comporta, entre d’altres, el perill de que qualsevol cop o caiguda pugui suposar un trencament d’ossos (perquè les persones grans perden pes i massa muscular).  

El doctor Clotet va advertir que, l’any 2050, al mon hi haurà uns dos mil milions de persones de més de 70 anys. Per tant, cal fer el màxim esforç per evitar l’envelliment “fràgil” de tota aquesta població. I aquí és on el microbioma pot jugar un gran paper.

Va comentar una sèrie de precaucions molt fàcils de posar en pràctica, entre les quals, per exemple, menjar molt verd, al menys un plat soper, tres cops al dia (fruites, hortalisses com ara bròquil, etc.); caminar, al menys mitja hora diària, perquè l’activitat física, a més a més, augmenta la interconnexió entre les neurones i contraresta el risc de demències; adoptar una actitud positiva en totes les circumstàncies de la vida; prendre vitamina D (sota control mèdic); menjar peix blau, que disminueixen el risc de càncers de colon o de pròstata. Finalment, va proposar fer cada dia un exercici molt senzill: a l’hora de rentar-se les dents, recolzar-se la meitat del temps en un sol peu, i l’altra meitat en l’altre.   

A l’hora del debat van sortir nombrosos temes, com el de la contaminació ambiental, de la qual el doctor va dir que és molt alta, perquè l’ambient està carregat del plom de la gasolina dels vehicles i pels productes químics que mengem amb els aliments. A la pregunta d’un tertulià sobre si les persones optimistes viuen més que les pessimistes va contestar afirmativament, indicant que hi ha estudis que demostren que els malalts de càncer que tenen una actitud positiva se’n surten de la malaltia molt millor que les que no la tenen. Sobre el consum de vi va afirmar que, pres moderadament, es bo perquè porta taní i antioxidants.

Finalitzada la tertúlia, vàrem fer la tradicional “fotografia de família”, amb el doctor rodejat pels assistents.

 

  • 13/01/2015

Andreu Martin     

Llegir per no perdre l'escriure

El conferenciant que avui ens visita es escriptor, guionista de còmics, teatre, cinema i televisió amb un considerable nombre de premis nacionals i internacionals. És considerat un dels principals escriptors de novel·la policíaca. A aquesta part del seu currículum cal afegir el seu temperament obert, vitalista, optimista, amb una llarga producció literària i amb un futur ple de projectes.

Fa una breu intervenció inicial sobre la barbaritat que representa la frase “el llegir et farà perdre l’escriure” com es deia col·loquialment en temps passats i que justament cal llegir per no perdre l’escriure, com titula la seva dissertació, i que per escriure bé cal llegir molt i sense pressa ja que no te sentit la lectura rapida ni la escriptura rapida. Llegir es basic però cal saber llegir per treure’n un fruit.

Com exemple de una lectura aprofitada llegeix un fragment de La venganza de Don Mendo, escollit per el fet de que avui es dimarts i dia 13 i recalcant les expressions pròpies de la obra. També llegeix un fragment del El llarg adéu de Chandler, posant de manifest tot el valor de la descripció de Marlowe en la espera de la seva clienta en el bar i  l’habilitat del autor al descriure l’entrada de la clienta al bar, el seu cabell ros, aprofitant el moment per descriure diferents tipus femenins i el caràcter inclassificable de la seva clienta. Ens exposa dos exemples de com saber llegir i evidentment de saber escriure.

I aquí s’acaba la seva “conferencia” i l’Andreu, que ha aconseguit en pocs minuts fer-se amic de tots, ens deixa en una veritable, llarga, densa i interessant tertúlia que el cronista intentarà reflectir en els seus punts més interessants, tant de les intervencions dels tertulians com del conferenciant.

* Andreu Martin assegura que escriu a causa de que en el seu collegi no hi havia pati i es va dedicar a jugar a escriure.

*  Es ressalta la gran varietat temàtica del escriptor, i Andreu Martin assegura que l’escriptor deu ser, al mateix temps, il·lusionista. Ell pensa un objectiu sobre el que treballar i sobre ell construeix la tramoia i es prepara axis per qualsevol futur de l’obra.

No es pot deixar de comentar que  és, a més d’escriptor, psicòleg amb títol universitari i això influencia molt les seves descripcions.

Cabaret Pompeya és la seva novel·la preferida encara que en realitat diu que és un fracàs. S’origina a la Fira de Frankfurt quan un amic poeta li “exigeix” escriure la millor novel·la policíaca de Barcelona. I li va fer cas. Recorda que va iniciar l’esborrany amb les histories que li contava el seu pare quant els diumenges l’acompanyava a fer l’aperitiu en el ja desaparegut London.

Per altre part el germà del seu pare era policia i ell anava a casa del seu oncle el dia 1 de gener de cada any, el dia de Sant Manolo. Recorda que a la casa hi havia moltes cistelles de Nadal, però el que per ell era més important el fet de  que l’oncle el portava al dormitori, obria l’armari i en un calaix i havien les pistoles professionals, que podia mirar però no tocar. Assegura que era emocionant.

D’aquets fets va néixer la novel·la.

*  Un tertulià, lector de Simenon, exposa que no li agrada la novel·la policíaca americana per la seva cruesa expositora i que creu que la europea es millor.

Andreu Martin coincideix en l’excel·lència de Vázquez Montalban, Silva, Alicia Gimenez i altres assegurant que la novel·la policíaca espanyola es bona i ressaltant que per el lector un text es més bo com més proper està en el àmbit geogràfic i ambiental en el que es viu ja que la pròpia realitat, incloent els carrers, els locals, els personatges ho fa més atraient.

*  La policia espanyola en les novel·les policíaques no era comparable amb la d’altres països com a conseqüència de la situació política en que es vivia. Per això els còmics de l’època no descriuen policies sinó detectius o herois.

*  La policia o fa por o respecte.

*  Andreu Martin freqüenta els jutjats, per contactar amb policies, jutges, forenses, per conèixer l’ambient real del sector que reflecteix en les seves novel·les axis com els mecanismes i plans d’actuació .

*  Es reclama l’interès de una sèrie policíaca catalana veritable a TV3

*  Se li pregunta per Flanagan i no amaga que es el seu preferit i que després de 26 anys i d’haver aconseguit el Premi Nacional  amb la “Gran migdiada” està a punt de sortir  l’últim, episodi “Els bessons congelats”, que esperem no sigui l’últim.

La tertúlia potser deriva cap a camps paral·lels i es comenta que la policia es l’únic organisme que té potestat de utilitzar la violència, cosa que es necessària però  difícil d’equilibrar. Per altre part l’activitat de la policia es frustrant: sempre arriba després de cometre’s el crim, s’inicia l’activitat policial i es troba el culpable i la situació passa a mans del jutge i de l’advocat defensor i es possible que el culpable quedi lliure. També es comenta que a les dictadures el jutge accepta el que li diu la policia i en les democràcies la policia accepta els que els hi diu el jutge.

Per últim el conferenciant ens dona la bona noticia que té al cap una nova novel·la amb el conflictiu títol de “La violència es justa”.

La tertúlia s’acaba llegint-nos un magnífic fragment de Cabaret Pompeya.



 Cròniques de les Tertúlies 2014 

  • 16/12/14

Manuel Baratech       

Presentació del llibre “MI SELECCIÓN de Anécdotas, Aforismes, Citas y Frases célebres”

Hi ha dies que sembla ben bé que la benedicció dels deus davalli sobre Espai Ateneu i ens ompli a tots de goig, satisfacció i alegria. Avui Manuel Baratech no sols ens ha presentat el seu llibre sinó que n’ha fet entrega d’un exemplar a cada tertulià assistent i ens ha explicat el perquè de la seva obra.

Cal recordar a Manuel com a tertulià fundador de Espai Ateneu, com a cronista setmanal, com a editor del primer volum de “El debat de les idees”, com a editor del segon volum que es distribuirà molt breument, com a periodista, com a director de empreses d’arts gràfiques, com a directiu de l’Ateneu Barcelonès i, sobretot, com una entranyable persona, bon amic, desconeixedor de la paraula “no” quant cal col·laborar, gran conversador, amb la seguretat de tenir unes idees  fermes  però sempre amb un enorme respecte a les alienes.

El llibre es fruit de la seva dèria per subratllar alguns textos dels llibres que ha estat llegint, de retallar  articles de premsa i revistes, de classificar-ho tot per temes i arribat un dia procedir a una selecció i publicar-ho.

Assegura que tota la vida l’ha dedicada bàsicament a “fer llibres” però que havia arribat l’hora de fer el seu, com a record del seu hobby de recollir tot text interesant, estigues d’acord o no amb el que pensava.

Fruit d’aquest hobby es la publicació de  2.300 anècdotes, recollides en els seus 60 anys de experiència i tasca editora que espera que algú llegeixi i sobretot que arranqui algun petit somriure en el lector, cosa de la que esta tan faltada el mon d’avui.

La introducció del llibre, obra del autor, acaba afirmant que li agradaria que “al hojear las paginas de MI SELECCION (que ya es la vuestra) os recuerde al recopilador, vuestro amigo.

Manuel Baratech:  pots i deus considerar com amics a tots els tertulians  de Espai Ateneu y no dubtis de que al mateix temps que penses que els teus nets et recordaran per mitjà d’aquest llibre, aquest cronista aficionat creu i pot assegurar que els nets dels tertulians que avui t’escoltaven a l’Ateneu, també recordaran per mitjà del mateix llibre a una gran persona que fou amiga del seu avi.


A la contraportada figuren, a manera de exemple, 8 demostracions de la cerca feta per Manuel Baratech. L’espai d’Espai Ateneu no dona per tots però ens atrevim a recordar:

*Los políticos y los pañales se han de cambiar a menudo, y por los mismos motivos. (G.B.Shaw)

*Jomo Kenyatta, presidente de Kenia desde la proclamación de la República en 1964 hasta su muerte en 1978, dijo sobre el proceso de colonización del continente:  Cuando ustedes, los blancos, llegaron a Africa, nosotros teniamos la tierra, que era nuestra, y ustedes traian la Biblia; aprendimos a rezar y a aceptar sus creencias. Nos dijeron: “Recemos” y nosotros cerramos los ojos y rezamos... Cuando los volvimos a abrir, ustedes tenian la tierra y nosotros la Biblia.

*Si lloras porque se ha puesto el sol, las lágrimes no te dejaran ver las estrellas (R. Tagore).

*Un intelectual es el que va a una biblioteca incluso cuando llueve (A Roussin).

I com a colofó a un currículum increïble cal ressenyar que el llibre que comentem no va ser l’únic que va publicar. El primer va ser el “Prontuario de Aritmética, Algebra, Física, Geometria y Trigonometria”  text per els alumnes d’ingrés a la Escola de Enginyers Industrials, en la que ell cursava els seus estudis.

Benvolgut Don Manuel: Una abraçada

 

  • 09/12/14

Pere Costa Batllori

La llibertat de la dona i el fonamentalisme: Hipàcia i Ciril d’Alexandria

El nostre contertulià Dr. Pere Costa, un dels fundadors de l’Espai Ateneu, nomenat acadèmic d’honor de la Acadèmia de Ciències veterinàries de Catalunya i condecorat amb l’Ordre del Mèrit Agrícola, ha estat catedràtic de la UPC, president del Col·legi de Veterinaris i membre del Consell d’Agricultura de la Generalitat.

La seva exposició es va fer en dos aspectes: un generalista sobre el tema i altre fent un resum històric de la vida de Hipàcia a Alexandria.

El conferenciant exposa inicialment que no es fàcil separar els límits entre fonamentalisme i masclisme ja que aquest últim no deixa de ser una expressió mes diluïda de l’anterior.

Ressalta la importància del problema ja des de els principis de l’existència de la espècie humana sobre el planeta en els que possiblement tenia una explicació el sotmetiment al individu mes fort i a la lluita per el sexe si be posteriorment en els inicis de les civilitzacions el problema va continuar.

Una demostració del fet son las referencies  doctrinals que entre un i altre sexe queden reflectides en el Gènesis, l’Èxode, el Levític i l’Eclesiàstic, mes tard el les cartes de l’apòstol Pau i fa relativament poc en  els escrits de Sant Josemari. També es va referir  àmpliament al   contingut de l’Alcorà.

Durant l’edat mitjana el poder polític i l’eclesiàstic foren clarament  contraris al desenvolupament de la personalitat femenina, fet que actualment esta succeint fortament en part de la cultura islàmica.

Va fer al·lusió a la literatura misògina, abundant, incidint  com exemple coetani amb l’obra del mallorquí Joan Baptista Binimelis.

El conferenciant es va aturar en el contingut de la Constitució espanyola de 1869, la Llei del Matrimoni Civil de 1879, la Constitució de 1876, el Codi Civil de 1889, la Constitució de 1931 i les corresponents derogacions de 1939. Ni el poder civil ni l’eclesiàstic, exceptuant la Constitució de 1931, i en aquest aspecte, a la actual no queden massa be amb el seu paper repressor.

I va acabar aquesta primera part amb les referencies a fets actuals, que amb freqüència omplen diaris i televisions, on es demostra el molt camí que encara cal seguir al respecte.

Senyala la necessitat de una educació correcta i adequada sobre el tema, una jurisprudència internacional clara i contundent i una posta el dia del concepte femení per part de les religions i esglésies.

La segona part de la conferencia es va referir a  Hipàcia,  filosofa de Alexandria, on va mostrar el seu esperit ampli, obert a la interrelació  de les comunitats paganes, jueves i cristianes dins de un ambient científic i cultural avançat i constructiu i en una ciutat que era el centre comercial de la Mediterrània.

Es va referir a la poca informació que es disposa d’Hipàcia que va morir a l’any 415, després de que la pressió del cristianisme acabés amb el diàleg religiós i cultural de la ciutat i les institucions no cristianes. En temps del patriarca Ciril, Hipàcia va ser executada per els dissidents cristians, el seu cos mutilat i al final cremat.

La conclusió de la dissertació va ser que ja hi han hagut en la civilització humana masses Hipàcies i que ja era hora de que s’imposés el seny, la llibertat i la apertura ideològica i es protegís de manera real no sols la vida de la dona, sinó també els seus drets civils, laborals i els que comporten el seu paper únic i imprescindible de la maternitat.

Va seguir un interessant col·loqui relatiu a la veritable necessitat de lluitar contra la lacra social que representa el fonamentalisme i el masclisme i a la dificultat de aconseguir-ho plenament en un temps breu. El tema del darwinisme va estar present i la necessitat per part de la ciutadania que al menys tingui consciencia de la gravetat del tema i es pugui arribar axis a una presa de consciencia global i universal.


  • 02/12/14

Dr. Salvador Claramunt

LES CONSTANTS EN LA HISTORIA DE LA HUMANITAT

Dr. Salvador Claramunt. Catedràtic de Historia Medieval, Paleografia i Diplomàtica de la Universitat de Barcelona. Ens parla sobre les constants de la historia de la humanitat.

L’acompanya el tertúlia Josep Maria Marti que el defineix com un autèntic savi i destaca la seva facilitat de paraula, plena d’humor.

El conferenciant inicia el tema amb la asseveració de que el protagonista de la historia es sempre el ser humà. La frase es important dons els canvis que periòdicament tenen lloc en el esdevenir del home i que constitueixen el tema de la seva exposició es deuen a la pròpia activitat humana en una continuïtat del seu desenvolupament.

Aquesta idea no sempre queda clara ja que fa uns anys s’estudiava la historia universal, com un conjunt continuat de la vivència humana però avui es prefereix l’estudi sectorial de la mateixa en quant a la seva temporalitat i això fa perdre de vista la enorme importància històrica de la continuïtat de la mateixa.

El Dr. Claramunt compara la historia de la humanitat amb la historia del amor que bàsicament es constitueix per un a fase de coneixement, seguida de la passió i després per la maduresa i el fi. El resultat depèn de la mesura en els esdeveniments ja que la desmesura mai es bona.

I la historia no deixa de ser continuïtat. El Dr. Claramunt afegeix experiències personals en la seva dissertació entre les que destaquem dos: després de la guerra civil un grup de la CNT es varen convertir en falangistes i la resposta de “sempre” a la pregunta de si tanta corrupció s’havia produït com ara s’havia produït abans.

Cada generació pensa que la causa dels seus problemes resideix en les noves persones que actuen en la societat oblidant que Plató ja deia que la justícia es la conveniència del mes fort.

La realitat es que el mon evoluciona, s’enlaira, cau, torna a enlairar-se i a caure novament, com les dents de una serra.

De una època de corrupció i de injustícia por sorgir un Napoleó o un Alexandre Magne que passat un temps no seran suportables i desapareixeran.

Es cert que la Grècia clàssica va ser, històricament, una gran democràcia, però de pocs, i axis hi tot Pericles va ser condemnat per corrupció.

Si parlem de Catalunya/Aragó no es pot oblidar que Bernat Metge va estar processat per corrupció.

La corrupció es presenta si hi ha possibilitats de realitzar-se. En totes les civilitzacions els denominats pecats capitals estan present i sobretot l’enveja i l’ambició desmesurades que porten al fracàs temporal del sistema.

El benefici de la cultura es sovint el benefici propi. La legislació de Roma fou excepcional però en la realitat manava l’emperador i vivia de la depredació de les províncies. El Papat es la representació religiosa del cristianisme però no es pot evitar el record dels Borgia.

No hi ha res de nou en la historia, sola la ingenuïtat de cada nova generació.

Sarajevo, Damasc, Aleppo con clars exemples de pau i concòrdia que acaben quant comença la guerra.

Quanta gent inicialment important acabava vivint de les almoines a Barcelona, com exemple?.

Els avenços socials aconseguits son irreversibles?. Les matances històriques recents es repetiran? No es cert que la humanitat s’ha matat sempre per el poder? Quant s’acabarà la compra de fidelitats per sobreviure i qui no roba en el PRI de Mèxic?, on va anar a parar part de l’or enviat a Mèxic per la Republicà Espanyola?.

No tenim altre remei que ser realistes i deixar de plantejar-nos problemes per tal de solucionar-los, l’evolució de l’ home es biològica però l’home es un animal amb moltes pretensions, que sempre vol mes i amb això es diferencia de la majoria dels altres animals.


  • 18/11/14

Enric Vila i Desclòs.  El futur de les ciutats i Barcelona com exemple

El conferenciant, escriptor, historiador i periodista, fou presentat per el tertulià Josep Mª Marti. Vila i Desclòs ha escrit obres sobre Heribert Barrera, Nèstor Luján, Lluis Companys, Macià Alavedra i Josep Pla entre altres activitats.

El seu inici va sorprendre: Des de Londres Barcelona es veu diferent, incloent la historia des de 1714. Els anglesos creien que era possible una historia europea conjunta i cristiana però es va construir, poc a poc, una Europa dels estats, en la que fou significativa la lluita entre catòlics i “heretges”.

I es pregunta com es que Barcelona segueix existint com una gran força en la mediterrània, sense estat.

Estudiant el segle XVII i XVIII queda clara la lluita entre la democràcia urbana i la força dels estats de tal manera que el 1714 enfrontà a ciutats parlamentaries amb  països o estats dominants. Això comporta que al 1714 havia  ciutats lliures i comercials que ara son ciutats dintre de una nació.

Barcelona es la ultima defensora de tipus de ciutats parlamentaries, això es, de les que podien escollir al seu rei. Barcelona mai va donar prou poder al rei per convertir-se en una nació ja que sabia funcionar com una democràcia però no volia ser dominada.

Tots aquets fets i la creixent concentració de poder en les nacions desemboca al final en la I i II guerra mundial.

França s’inspira en la manera de fer d’Espanya, que crea de manera artificial la capital de Madrid i l’Escorial, sense tenir cap contingut d’arrere d’aquestes decisions i amb el recolzament de la religió.

D’aquesta manera França arriba a aconseguir l’estat com a definició abstracte, en la que Catalunya no hi cap ja que el seu objectiu es una xarxa de ciutats que tendeix a  una competició urbana.

La concentració política s’imposa amb la creació dels estats, amb els seus exercits que son la base i fonament de la seva expansió política.

Però el sistema s’esquerda amb la I i II guerra mundial i s’arriba a la globalització de l’economia però segueixen les fronteres, el territori segueix sent primordial. Cada país amb una llengua, una cultura i una economia i tal com succeïa en la edat mitja amb les ciutats  que no volen ser absorbits. D’aquesta manera es retorna al poder de les ciutats, al poder que havien perdut.

Amb la globalització  s’ allibera l’economia i es redueix el poder polític i també la pròpia cultura. Cada regió cuida mes de la seva historia, es produeix com una dislocació del poder que sols es pot controlar per les ciutats i no es possible fer-jo mitjançant els estats. A occident les nacions ja no tenen poder i la solució es el poder de les ciutats en quant a la seva personalitat i valor i no per medi dels exercits sinó per la cultura i la tecnologia. Sens dubte la ciutat s’adapta molt mes que la nació al fenomen de la globalització.

La força industrial de les ciutats es enorme al convertir-les en centres ecològics concrets, personalitzats, amb pocs cotxes, premiant la qualitat de vida, la varietat de comerços i venent la seva cultura. Tot això comporta mes força que la de un estat.

La època medieval es obsoleta i el poder deu passar a les ciutats. El futur no esta en les nacions, que tenen a l’any 1714 l’inici de la seva desaparició, el futur esta en la cultura de les ciutats que tira cada dia mes endavant recollint l’experiència del passat i la realitat del avui.

Del col·loqui cal ressaltar la cita del historiador futuròleg Deulofeu que senyala l’any 2029 com el moment en que tot aquest ideari es farà realitat. La ciutadania tendeix cada dia mes a viure en ciutats, que son les que tindran el poder i molt mes a occident on seran adequadament autocontrolades. La potencia de una ciutat s’expandeix al seu voltant i d’aquesta manera la potencia de Barcelona pot arribar al País Valencià i a la Catalunya Nord donant lloc a una rica euro-regió.

La ciutat es el lloc natural de viure i desenvolupar-se ja que l’estat no es mes que una imposició a la geografia.

Al final de la tertúlia es va mantenir un minut de silenci en record del nostre tertulià David Mackey, arquitecte, recentment traspassat.


  • 11/11/14

Anna Sallés.  Un record a Manuel Vázquez Montalbán

La tertúlia ha tingut un caràcter molt especial i particular i ha donat lloc a un coneixement  personal i íntim del escriptor i periodista  Manuel Vázquez Montalbán.

Es va iniciar a la Sala Verdaguer  de l’Ateneu amb la projecció  del documental “Caleidoscopio Montalbán”, emes per Radio Televisión Española i que es pot trobar a

http://www.rtve.es/television/20130306/caleidoscopio-montalban/614197.shtml

En ell s’exposa l’ arribada a Barcelona del comissari de ficció Montalbano, creat per Andrea Camilleri per tal de descobrir qui es l’escriptor al que deu el seu nom  i es el fil conductor del documental que repassa les moltes facetes de Vázquez Montalbán que malauradament ens deixà al 2003.

Intervenen en el documental  Josep Ramoneda, Carmen Balcells, Rafael Ribó, Ferran Adrià, Maruja Torres, Raimon, Rosa Regàs, Salvador Clotas, Paco Camarasa, Francesc Artigau, Rosa Gil (Casa Leopoldo), Borja de Riquer, Juan Cruz, Daniel Vázquez Sallés, George Tryer, José Manuel Lara Hernández i molt possiblement algú que ens descuidem.

Tots donen una visió amplia, variada, assossegada i  equilibrada   sobre les múltiples facetes de la vida i de l’obra escriptor.

Després, traslladats al hotel Rivoli,  va intervenir Anna Sallés, historiadora  i professora d’Història Moderna i Contemporània (Universitat Autònoma de Barcelona) que va donar la seva visió de Manuel Vázquez Montalban com a esposa i per tant bona coneixedora de la vida i dels ideals del seu marit dins una expressió càlida, plena de tendresa, comprensió i complicitat.

Mina Pedrós va portar a l’Anna uns dibuixos que li havia enviat per l’ocasió Lluis Juste de Nin de quan "Sanchez Molbatan" i el seu il.lustrador "El Zurdo/ Esquerra'" conspiraven junts els anys 70...  i que van circular per la taula.

Per últim es va donar entrada a un col·loqui interessant, amb moltes intervencions dels que l’havien conegut o be llegit la seva obra. Es va fer referencia al alguns aspectes destacats per el seu fill David en l’obra “Recuerdos sin retorno, para Manuel Vázquez Montalban”, editada al 2013 i que  es pot trobar fàcilment a les llibreries.

Les tres parts senyalades de la tertúlia es varen produir dins una suau continuïtat, amb descripció de innumerables anècdotes  i situacions del escriptor derivades de la seva activitat vitalista i definida.

Seria impossible donar fe de tot el que es va exposar però ens atrevim a fer un resum del que sincerament va presentar-se com el disc dur de la personalitat de Manolo, que no va defugir la presó per defensar els seus ideals. Potser resultarà una mica desordenada ja que les anècdotes i asseveracions sobre la seva personalitat i la seva vida  sorgien de manera espontània a manera de interessant i joiosa cascada.

La seva estada a la presó, per no combregar amb el regim franquista i presentar-se com a comunista convençut,  es va convertir en una mena d’ateneu, aprofitada per compartir cultura amb els seus companys antifeixistes i transmetre-la amb altres empresonats als que ensenyava el català i amb els que acabava fent paelles en la seva cel·la.

La seva producció escrita es incommensurable en revistes i diaris i de manera especial i durant molt temps en El País.

Sempre fou dur amb el cinisme del poder.

Sempre va estar plenament compromès amb el  seu ideari

D’ell es la frase de que Catalunya es una nació ocupada i que si s’hagués pogut mantenir la República ell hauria escrit en català

Manolo era el perfecte administrador de la paraula.

Sempre fou la veu dels sense veu.

D’aspecte distant i un pel brusc fou sempre generós, tendre i comprensiu...com un nen gran.

Anna Sallés, la persona que evidentment més el coneixia  interiorment va fer  aflorar la seva valia com a persona generosa, amb enorme capacitat de treball, ànim viatger, amb ganes de fruir de la vida, gran cuiner, escriptor multifacétic tant en quant al assaigs com a la novel·la, el periodisme o la  poesia, amb una gran facilitat i capacitat. Era home de grans silencis, de fidelitat a les seves arrels i als seus orígens socials. Era incapaç de negar-se a la petició, que sempre  obliga a un esforç inicial, de prologar les obres dels seus amics. Tenia, sens dubte, enemics dons no es casava amb ningú mantenint sempre viu l’esperit  crític, tant cara a la dreta com a l’esquerra. Era un home bo, que no tenia un no per ningú, amb un gran sentit de l’humor i, en el fons es considerava poeta,  aspecte  que possiblement es el menys conegut.

I era del Barça. El seu article “Barça, Barça,  Barça” tardarà en oblidar-se.

El cronista ha intentat donar una idea global dels molts comentaris que han sortit, alguns reiteratius,  però tots refermant la seva personalitat,  la seva cultura,  la seva vitalitat i  la seva honradesa amb ell mateix.


  • 28/10/14

Rosa Maria Malet

 L’art al servei de quí?

Rosa Maria Malet Ybern es llicenciada en Filosofia i Lletres, especialitat d’Història de l’Art i la seva activitat professional ha estat sempre vinculada a Joan Miró des de l’any 1975 en que va començat a treballar a la Fundació Joan Miró com ajudant de Conservació fins a l’actualitat en que es la Directora.

El tema desperta interès ja que la pregunta amb que titula la seva conferencia te una resposta clara si s’aplica a èpoques passades però en el moment actual  es mes complicada.

Durant molts anys l’art estava vinculat al poder (civil, eclesiàstic o particular) però amb el naixement del romanticisme la situació va canviar i l’artista ja no segueix les indicacions del poder sinó que busca i imposa el seu punt de vista i vol explicar el que realment pensa i sent.

Avui s’està imposant una modalitat que es podria classificar com a mes empresarial i en la que es busca la unió de una gran  col·lecció d’art,  de propietat capitalista, que s’instal·la en un edifici arquitectònicament emblemàtic (Bilbao, Paris) i d’aquets manera es posa la col·lecció a l’abast del públic.

Però no es pot oblidar als joves artistes que estan repensant la situació actual de l’art en base a una manera distinta d’ensenyar-lo, de tal manera que es genera una forta perplexitat que la conferenciant assimila a la del mon polític. A la Fundació Joan Miró hi ha una sala dedicada als joves pintors però no es suficient i possiblement les coses no es fan del tot be, de tal manera que l’art queda entre el col·leccionista econòmicament poderós i l’artista no convençut amb l’ambient que li toca viure.

Possiblement les Institucions podrien ser un punt de comunicació, de   relació i de trobada per tal de que l’art diguem-ne capitalista pugui ser compartit amb el públic.

Assegura que una vida sense art seria molt negra i pobre i ressalta que Miró es va sentir molt agraït per l’exposició que es va fer a Barcelona en commemoració dels seus 75 anys a la que va seguir el oferiment de les seves obres i de la seva Fundació dins de la tonalitat grisenca que imperava a la Barcelona d’aquells temps.

Els artistes, però més els polítics, deurien ser conscients de la necessitat i utilitat de l’art, sense utilitzar-lo per emparar ideologies polítiques.

I entrem tot seguit en un ampli col·loqui en el que es varen expressar moltes idees i entre elles que:

L’espai de l’escola es molt important ja que en ell l’art deu portar a la ètica i a la estètica dels més joves.


Es va expressar una felicitació total a  la Fundació Miró per la seva labor en favor dels pintors emergents i també dels col·leccionistes,  tot i que es troben sense cap ajuda estatal i amb la forta carrega de l’ IVA en les seves activitats.

S’incideix sobre la necessitat de un replantejament de la problemàtica produïda per la falta d’ajudes als nous pintors.  També es ressalta de nou que es bo la suma de una bona col·lecció d’art i una arquitectura important.

Es posa insistentment de manifest la falta de sensibilitat del Govern al protegir a la banca o derivar projectes fallits (Castor entre ells), a la Hisenda Publica, o mantenir un IVA elevat a la cultura sense cap tipus d’ajuda.

També s’exposa la necessitat de afavorir adequadament un turisme millor, amb un perfil mes cultural i  familiar.

 

  • 07/10/1414

Josep Maria Bricall  

“Tarradellas: la política del rigor”   

Com a coordinadora de la tertúlia, Mina Pedrós presentà el conferenciant, dient que Josep Maria Bricall és doctor en Dret i en Ciències Econòmiques; ha estat professor d’Esade (1962-1969), catedràtic de la Universitat de Palma de Mallorca (1981); catedràtic de la Universitat de Barcelona (des de 1983) i, de 1986 a 1994, Rector.  Director del Centre d’Estudis de Planificació, ha participat en alguns treballs col·lectius com Estat autonòmic i finances públiques, i Universitat 2000, informe sobre l’ensenyament universitari a Espanya, del qual ha estat director. 

En 1994-1998 presidí la Conferència de Rectors Europeus, i el 2003 fou nomenat membre del Comité National d’Evaluation, organisme de les universitats i escoles superiors franceses.  

El senyor Bricall formà part del Govern de Catalunya presidit per Josep Tarradellas, primer com a Secretari General de Presidència, 1977-1979, i després com a Conseller de Governació, 1979-1980. El 1984 fou elegit diputat al Parlament de Catalunya en la llista del PSC-PSOE.

És autor de diverses publicacions, entre les quals, el llibre en dos volums Política Econòmica de la Generalitat (1936-1939); La planificació econòmica (1973); Introducció a l’Economia (1977); i Memòria d’un silenci (2003), que reflexa el període del seu treball a la Generalitat.  

És posseïdor de la Creu de Sant Jordi; ha estat nomenat doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili; i el 2004 va ser comissionat per la Generalitat per al disseny de l’estructura i funcionament del Consell de la Cultura i de les Arts.

Josep Maria Bricall va iniciar la seva intervenció fent una referència al rigor en la política. Desgraciadament, va dir, actualment hi ha tanta confusió en el mon de la política, que ja no s’aprecien ni el rigor ni la intel·ligència.

Va explicar que Tarradellas va exercir una política de rigor, basada en tres trets fonamentals: tenir uns objectius clars; utilitzar uns medis realistes; i capacitat de negociació.

En quant als objectius, Tarradellas tenia molt clar que no calia crear una nova Catalunya, perquè Catalunya ja existeix; el que calia era governar-la bé. La Mancomunitat, per exemple, que no tenia ni estatut ni tantes competències com ara, estava, però, governada per gent molt vàlida, que va fer moltes coses i molt importants. “En una ocasió -va dir el conferenciant- quan jo estava a l’Ajuntament, es va voler fer del Liceu el gran Teatre d’Òpera d’Espanya. El President Pujol s’hi va oposar, perquè pensava que perdria la seva catalanitat: al cap d’un any, el Liceu començava a perdre diners i categoria!”.

Respecte a l’aplicació de medis realistes, Tarradellas pensava que governar és administrar. “Per això em va encarregar que em posés en contacte amb l’École Nationale d’Administration de Paris, la famosa ENA, per programar a casa nostra una escola similar, que ens permetés tenir uns funcionaris preparats i eficients”.  El polític ha de tenir en compte els medis de que disposa, i què és el que es pot fer, i el que no es pot fer; el que es pot canviar, i el que no es pot canviar.

Governar, va afegir el conferenciant, també és seleccionar, i saber dir “no” a algunes coses. En aquest aspecte, Tarradellas creia que Catalunya ha de tenir una dinàmica pròpia: hem de mantenir el que ja tenim, sense llençar-ho per la finestra (com va fer Companys el 6 d’octubre del 1934). El polític ha de fer propostes amb les que tothom pugui estar-hi d’acord.   

En quant a la capacitat de negociació, va indicar que per a Tarradellas la relació amb el Govern de Madrid havia d’esser una relació d’igual a igual. Tarradellas era poc partidari del centralisme, i el federalisme no l’interessava; la relació amb Madrid la tenia a través de Martín Villa, i era una relació de Govern a Govern, de tu a tu. Ell volia ser respectat, però també respectava; i procurava no provocar l’Estat.   

El senyor Bricall va assenyalar que la capacitat de negociació és una qualitat important que han de tenir tots els polítics. Quan Tarradellas pactava (i ho feia sovint) no acceptava qualsevol cosa, però intentava arribar a un acord, donant quelcom a canvi. Per exemple, la Generalitat acceptà la Monarquia, i a canvi la Monarquia acceptà la Generalitat. Quan negocies has de tenir present que el fet de tenir la raó no vol dir que els altres te la donin.

En acabar la seva exposició, que va amenitzar amb nombroses i interessants anècdotes i fets viscuts durant la seva etapa de Conseller, es va iniciar un interessant col·loqui, durant el qual es van fer moltes preguntes, algunes de rabiosa actualitat política. En les seves respostes, el conferenciant es va mostrar molt  crític amb l’actual procés sobiranista. Preguntat per les relacions personals entre Tarradellas i Pujol, va dir que “Pujol va tenir un interès explícit en eliminar a Tarradellas de la Història”; i va afegir que eren dos personatges molt diferents: quan li feien una entrevista a Pujol, aquest exigia llegir-la abans de publicar-la, i la repassava a fons; Tarradellas, en canvi, mai va demanar-ho.  

Finalitzada la tertúlia, el senyor Bricall va firmar en el Llibre d’Honor, i es va fer la “fotografia de família” amb els assistents.  

 

  • 30/09/14

Anna Melich.  Experiències de federalisme actiu: el cas de Suïssa

Es costum dels cronistes d’Espai Ateneu fer un petit incís sobre la professió i càrrecs del conferenciant, però en el cas d’Anna Melich, politòloga i experta en opinió publica europea, es fa necessari aprofundir en la seva personalitat. La conferenciant es manifesta com a catalana i barcelonina i, al mateix temps, com a suïssa i ginebrina ja que als 18 anys va anar a Ginebra a estudiar interpretació i traducció i va fer la llicenciatura i doctorat en Ciències Polítiques. Va ampliar estudis a Colònia i Michigan. La Comissió Europea la va contractar per dirigir L’Eurobaròmetre i després va  formar part del Bureau of European Policy Advisers o sigui del Think Tank de la Comissió.

Aquest inici es important dons vàrem poder conèixer, per part de una persona plenament experimentada en el tema, el cas del federalisme suïs.

A la seva presencia es va unir la del consol general de Suïssa a Barcelona Pascal Décosterd.

Suïssa es un cas especial ja que es l’únic lloc on s’aplica la democràcia directa. Els sistemes federalistes acostumen a tenir el seu origen en una guerra i constitueixen una solució per tal de poder seguir junts. Ara be, de la mateixa manera en que cap Estat es veritablement independent en el context universal passa el mateix amb els cantons suïssos en el seu àmbit nacional.

El federalisme ideal busca que el poder central sigui el mes petit possible i que es cuidi dels afers estrangers, exèrcit, moneda, transport, impostos  i legislació federals general. Però en els temps moderns, l’Estat central federal controla cada cop de mes àmbits, tant a Suïssa com a Alemanya.

I avui a Suïssa les competències de l’Estat central s’han incrementat en temes com les pensions, IVA, el medi ambient, les comunicacions, etc. No més la cultura, l’ensenyament, les universitats, i la llengua son del domini exclusivament cantonal. El mateix  passa en els Länders alemanys.

La Confederació (nom que sols te un paper històric) recapta els seus impostos, al igual que fan els cantons i els municipis, amb una gran autonomia que no exclou ajudes centrals en casos concrets.

Es competència exclusiva dels cantons i municipis el donar la ciutadania a un estranger i també las relacions amb les religions, si bé existeix una obligació nacional per no construir minarets per mesquites.  

Si es disposa de 100 000 firmes es pot demanar un canvi de la Constitució i amb 50.000 es poden sol·licitar referèndums. Cap Ningun cantó se sent ofegat per el poder central i les llengües estan distribuïdes geogràficament sense cap problema. La Constitució no preveu una possible independència de un cantó. Axis i tot s’han presentat casos com el del Cantó del Jura que va crear-se en el 1979  a partir d’un territori del cantó de Berna, amb un referèndum final positiu de tot l’Estat federal. Si un cantó no compleix la seva feina, sobretot des del punt de vista econòmic pot ser tutelat per la Confederació.

Es una situació corrent que en una votació cantonal , feta a la plaça del poble, en els cantons que tenen democràcia directe hi hagi problemes per no cabre-hi tots  ja que es fa a ma alçada.

També hi ha dificultats, per exemple, en el cas dels funcionaris federals d’origen francòfon i que han de viure a Berna i que han educar fins els fills en alemany o bé fer us de una escola privada.

El col·loqui va ser llarg. Existeixen ajudes als necessitats, els impostos son iguals per tothom, mai es pot dir que no hi ha corrupció però si es cert que hi ha transparència. Existeix una gran vigilància unida a una potent auto vigilància de la ciutadania que condueix a un fort civisme. Tota la legislació, del tipus que sigui, cal sigui aprovada per cada cantó. Qualssevol ciutadà pot demanar firmes per fer una proposta. Totes les lleis son consensuades.

El cronista creu, sincerament, que el federalisme suïs no te cabuda a l’Estat espanyol.

 

  • 16/09/14

Esteve Riambau.  Director de la Filmoteca de Catalunya

Passat i futur del cinema

Esteve Riambau es un metge que inicialment sentia un gran interès per el cinema i avui es un reconegut especialista en cinema sense oblidar la seva professió de metge. Sorprèn la seva capacitat de síntesis, la seva claredat conceptual i el seu ampli coneixement de la temàtica que ens va exposar. Entre els assistents cal nombrar a Salvador Llopart, crític de cine de La Vanguardia.

El cinema, assegura, forma part de les nostres vides, referint-se amb aquesta afirmació als que ens podem considerar en una edat una mica “madura”, cosa que no succeeix en la actual joventut que s’expressa en un llenguatge diferent.

Totes les persones tenen dos aspectes paral·lels, un es variable segons la seva professió o ofici, l’altre es constant i idèntic, tots  som crítics de cine.

El cinema ja ha complert els seus 120 anys d’existència i ara li toca el moment del canvi. El pas del cine analògic al digital ha afectat fortament a la seva pròpia essència ja que no es el mateix la realitat inicial del cine i la que es produeix amb ajuda de l’ordinador. Al crear les imatges cinematogràfiques per ordinador desapareix la credibilitat i el realisme del cine d’abans. El disc dur ha acabat amb el cel·luloide.

Una pregunta que avui molts es fan es com es conservarà  el material digital. Es difícil tenir, avui, una resposta segura i això comporta que moltes empreses i filmoteques estiguin fent copies en cel·luloide per evitar una possible pèrdua de material. Possiblement es trobarà una solució tècnica al problema però també es possible que en el camí a recórrer es perdin pel·lícules que seran irrecuperables.

Els temps han canviat. Abans  s’anava al cine a veure una pel·lícula. Avui amb freqüència es parla de marques: Harry Potter, Matrix, etc. que al mateix temps ofereixen samarretes, parcs temàtics, productes comercials, espots,  que donen beneficis addicionals.

Avui el cinema mundial esta controlat en un 70% per sis empreses d’Estats Units que imposen les seves normes al públic consumidor. Tot ha canviat, els molt joves ja no aguanten pel·lícules de 90 minuts, es va configurant un cinema amb formats mes reduïts en el temps i en la superfície de la pantalla,  fins arribar a la de un telèfon mòbil. Algunes companyies aèries ofereixen ja la possibilitat de poder escollir una pel·lícula diferent per cada butaca. Els arguments avui son bastant similars i s’acosten cada dia mes al cinema espectacle de tal manera que el cine cultural va quedant per els museus, festivals i filmoteques. Fer un cinema cultural va costar molts anys i no es va aconseguir fins els anys 60-70 del segle passat, avui s’ha perdut i s’ha convertit altre vegada en l’espectacle inicial de fira.

El cine va ser fonamental en la vida ciutadana entre 1920 i 1960 fins que la televisió i les noves tecnologies han produït el gran tancament de les sales de projecció.

En la època floreixen  el cine va crear mites, pentinats, tabaquisme, tipologies masculines i femenines, aquestes ultimes gracies a la activitat de les guionistes que millor reflectien la psicologia femenina.

Es parla d’ensenyar cine a les escoles. La comprensió del cine es fonamental però s’aprèn de manera autodidacta. No cal ensenyar-ho.

La captació de les pel·lícules en el cine actual es molt més rapida. Una “presa” d’abans exigia una durada de uns 12 segona mentre avui es suficient amb 2-3 segons. El públic capta molt mes ràpidament el missatge de l’acció.

El futur del cinema té tendència a forçar el moviment i la rapidesa. El cine es presenta en un marc que interfereix la realitat. S’investigarà cada dia més en el cine en tres dimensions.

Evidentment el cinema cultural seguirà existint i també la pantalla gran, però en locals reduïts. Les filmoteques seguiran guardant  bones copies per preservar el cine des de el seus orígens. La Filmoteca de Catalunya disposa de 180.000 copies.

I com anècdota final, en una enquesta mundial el personatge més conegut   es Mickey Mouse.

Del col·loqui, molt plural i extens, cal destacar que el cine influeix poc en la producció de violència i que esta iniciant-se el registre d’imatge dels actors per tal de poder-se repetir digitalment.

  • 08/07/14    Ramon Cuadrat

 Els Jocs del 2017, una oportunitat per a Tarragona 

La sala Verdaguer de l’Ateneu va ser el marc on es va desenvolupar la primera part de la tertúlia dedicada als Jocs Mediterranis del 2017 organitzada conjuntament amb la tertúlia “Esports i Ateneu” que coordinen Miquel Angel Barrabia i Xavier Bachs.     

El periodista i company Jesús Conte va fer la presentació del conferenciant Ramon Cuadrat. Conte es va declarar enamorat de Tarragona, capital amb la qual se sent molt vinculat, com ho demostra el seu un article quinzenal, ”Hola, Tarraco”, al diari local; i ara col•labora professionalment amb l’Ajuntament donant-li suport en el tema dels Jocs. Va dir que Ramon Cuadrat és llicenciat en INEFC per la Universitat de Lleida; màster en Administració i Direcció de l’Esport per la Complutense de Madrid; postgrau en Gestió d’Instal•lacions Esportives per la Universitat Autònoma de Barcelona. Que ha estat gerent del Patronat de l’Esport d’El Vendrell durant deu anys; i des del 2008 gerent del Patronat Municipal d’Esports de l’Ajuntament de Tarragona i el Director General del Comitè Organitzador dels Jocs Mediterranis Tarragona 2017. 

Respecte a l’activitat gestora va destacar que Ramon Cuadrat ha aplicat a Tarragona, durant els quatre últims anys, un nou model que ha recuperat les instal•lacions esportives municipals, que estaven externalitzades, i s’ha aconseguit passar de 3.000 a 11.000 abonats; reduint el dèficit municipal del 69% al 19%; i que estan en camí d’obtenir l’autofinanciació esportiva de la ciutat.

Com a organitzador Cuadrat va dirigir els Campionats de trial indoor, la mitja marató “Ciutat de Tarragona”, la Volta Ciclista a Espanya, la Volta Ciclista de Catalunya, etc. I com a esportista, va ser jugador de water-polo durant sis anys, aconseguint ser campió de Catalunya i subcampió d’Espanya; i forma part del Comitè Tècnic de la Federació Catalana de Natació.

A continuació va prendre la paraula en Ramon Cuadrat, que va projectar, comentant-lo amb detall, el power-point que van presentar a Turquia durant la celebració dels últims Jocs, quan Tarragona va rebre el “testimoni” del relleu en l’organització dels Jocs, la “flama olímpica”, en aquest cas una àmfora d’aigua mediterrània.

Va comentar que Tarragona serà la més petita de les ciutats que han organitzat uns Jocs Mediterranis durant les seves divuit edicions. Els Jocs es fan amb el reconeixement del Comitè Olímpic Internacional, i a través del Comitè Internacional dels Jocs Mediterranis, format pels 24 països membres. D’altra banda, el Comitè Organitzador dels Jocs de Tarragona 2017 el formen cinc institucions: l’Estat Espanyol; el Comité Olímpico Español; la Generalitat de Catalunya; i la Diputació i l’Ajuntament de Tarragona.

Partint de la convicció de que els Jocs són una oportunitat única e irrepetible per la ciutat, el power-point desenvolupa tres punts-clau: què son els Jocs; què i cóm s’ha de fer per a realitzar-los, i quin llegat deixaran a la ciutat de Tarragona i al territori.

Sobre el primer punt, va dir que durant els deu dies de competicions, del 30 de juny al 10 de juliol del 2017, hi participaran 4.500 esportistes de 24 països diferents, en 36 disciplines esportives (inclosos atletisme i natació per a discapacitats), amb més de 200 proves. Està prevista l’assistència de 1.000 jutges i representants de les federacions internacionals; de més de 1.000 periodistes d’arreu del mon; de 3.500 voluntaris; i de 150.000 espectadors.Les proves es disputaran en 16 diferents seus, situades en un radi de 30 km. des de Cambrils a Vendrell, a 20 minuts en automòbil. També hi participarà Barcelona: dues de les proves es faran al Club de Polo i al Canal Olímpic de Castelldefels. Però la majoria es realitzaran a Campclar, dins la zona municipal de Tarragona, on està fet el 30% de les instal•lacions; caldrà afegir-hi una pista d’atletisme (efímera) amb capacitat per a 15.000 espectadors; un palau d’esports per a 5.000 espectadors; i una piscina de competició per a 3.000 espectadors.
El cost dels nous equipaments i de l’adequació dels existents és de 45,4 milions d’euros; i el pressupost de realització dels Jocs és de 35,2 milions d’euros més. L’allotjament dels esportistes, jutges i delegats es farà en una zona hotelera que han contractat a Salou i Port Aventura, amb la qual cosa s’ha aconseguit una notable reducció de costos, a l’estalviar-se d’afrontar la construcció de 2.500 pisos.

Abans el 80% de les inversions es feien amb diner públic i el 20% amb diner privat; però que en aquests Jocs pretenen donar la volta, i que la inversió privada sigui del 80% i la pública del 20%. “Estem fent, va dir, un gran esforç per reduir costos i, alhora, augmentar els patrocinis. I sembla que ens en sortirem: hem aconseguit d’Hisenda que les aportacions econòmiques de les empreses desgravin en un 90%, la qual cosa facilita, a pesar de la crisi, la captació de “sponsors”.Sobre el segon punt, la tasca a fer per preparar els Jocs, el power-point indica que es pretén aconseguir uns Jocs innovadors, que fomentin la participació esportiva de màxim nivell; que afavoreixin la política esportiva de qualitat; i que potenciïn l’esport de base, millorant la pràctica d’esports en l’edat escolar. Amb aquesta finalitat està en marxa un programa de captació de voluntaris del que, hores d'ara, a tres anys de l'esdeveniment, tenen 2.500 inscrits. També s'està treballant amb la Universitat Rovira i Virgili en un projecte educatiu per sensibilitzae la gent amb els valors dels Jocs Mediterranis.  

 Volem desenvolupar, va dir, diferents projectes educatius que contemplin l’educació integral des de primària fins a secundària. També estan treballant amb la Conselleria de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona, en un programa cultural basat en l’ideari del Mediterrani com a mar de civilitzacions, mar de cultures i mar de futur.

En quant al tercer punt, quin llegat deixaran els Jocs, va dir que l’herència d’unes instal•lacions esportives, valorades en 45,4 milions, noves i perfectament sostenibles, és molt important. Però, va recalcar, els Jocs deixaran també uns altres llegats, alguns intangibles però no menys importants, com són:

Creació de molts llocs de treball - Millora de les comunicacions barris–centre - Impuls al turisme esportiu – Millor posicionament internacional de Tarragona - Creació d’una xarxa sòlida de voluntariat - Augment de les possibilitats d’integració laboral dels voluntaris, gràcies al Pla de Formació - Promoció dels valors de l’esport, la convivència i la salut a través de les escoles - Dinamització cultural del territori (Programa Cultural) - Foment de l’esport de base, etc.

En acabar la seva la seva exposició, que va ser seguida amb molt interès, Ramon Cuadrat va passar un breu vídeo turístic sobre Tarragona. Seguidamrnt vàrem anar a dinar. A l’hora dels postres, va tenir lloc la segona part de la sessió, l’habitual col•loqui, que va ser un animat debat, en el que qual varen intervenir molts dels assistents, i que va donar ocasió a que el conferenciant amplies alguns punts, i n’afegís altres de curiosos- En alguna de les respostes hi va col•laborar en Ramon Pallejà, Director Operatiu del Comitè Organitzador dels Jocs Tarragona 2017, que acompanyava al Director General. Per exemple, ens vàrem assabentar de que es va triar la data del 30 de juny a 10 de juliol per evitar coincidir amb el Ramadà, en considerar que vuit dels països participants són musulmans.

Durant les seves intervencions, Ramon Cuadrat ens va avançar una primícia: possiblement en aquest Jocs hi haurà un acte espectacular, la celebració, dins del marc impressionant del circ romà, dels partits de volei-platja.

Finalment, Ramon Cuadrat va firmar el Llibre d’Honor de l’Espai Ateneu com es habitual i va posar en la “foto de família” amb tots els assistentes.                    

                                                                                                         

  • 17/06/13     Celebració del VI Aniversari de la Tertúlia Espai Ateneu   

La celebració del VI Aniversari de la nostra Tertúlia es va convertir en un èxit total d’assistents i amb una reunió en la que es posar de manifest el bon humor i la plena satisfacció dels que no acostumen a perdre el dinar dels dimarts a l’Ateneu.

Va obrir la sessió el tertulià Pere Costa amb una exposició inicialment humorística informant  que segons el informe de PISA no anem massa be amb matemàtiques i per tant va recordar que el nombre 6, que avui considerem, queda situat entre el nombre 5 de l’any passat i el nombre 7 de l’any vinent; que te la qualificació de nombre perfecte; que un hexàgon es un polígon de 6 costats; un hexaedre es un poliedre de 6 cares; un hexàpode es un animal amb 6 potes; que Deu va crear el mon en 6 dies; que a la terra hi ha 6 continents; que la estrella de David te 6 puntes; que 6 equival a mitja dotzena; i un reguitzell  de constatacions per tal d’animar més encara el bon ambient existent, arribant a la conclusió de que en el transcurs del curs proper no ho farem millor, perquè es IMPOSSIBLE, com diu el Gran Wyoming. 

A continuació Magí Lardiés va fer la estadística de la tertúlia. Va dir en aquests sis anys s’han celebrat 278 reunions, amb la intervenció de 180 ponents i  5.502 assistències, amb la participació de 798 socis de l’Ateneu. A més a més, la Tertúlia ha fet 49 sortides culturals, amb una assistència total de 510 socis. Sumant-hi les tertúlies i les sortides culturals, han participat en les nostres activitats el 32,7% de socis de l’Ateneu  

Seguidament  Mercè Alvarez va lliurar a la Mina, en nom de tots els tertulians, en reconeixement de la seva dedicació una tablet que aquesta va agrair enormement manifestant que  li seria de gran utilitat per les tasques de la tertúlia.

Mina Pedrós va començar la seva intervenció amb un record entranyable per els companys absents que ens ha deixat. Van seguir unes paraules d’agraïment als conferenciants, als autors de les cròniques de les tertúlies i de les sortides culturals, a les fotògrafes i a tots els tertulians.

Va recordar tots els actes de la tertúlia d’aquest darrer Curs amb les conferències i les visites culturals realitzades. 

Es va mostrar-se molt satisfeta del caràcter plural i transversal, així com de l’esperit i l’ambient que es respira a l’Espai Ateneu, on es debaten tota mena de temes amb total llibertat i on tothom s’expressa amb respecte envers les opinions de vegades diametralment oposades d’altres companys.
Va manifestar que “la tertúlia sou vosaltres” i va acabar agraint la participació de tots els presents i brindant per el futur de l’Espai Ateneu.  

 

  • 10/06/14     Gloria Pérez-Salmerón    

El dret a llegir en electrònic

Glòria Pérez-Salmerón és llicenciada en documentació i diplomada en biblioteconomia. Ha dedicat la seva vida professional a la gestió de biblioteques i s'ha especialitzat en les noves tècniques de gestió bibliogràfica i administrativa, basades en les tecnologies electròniques i telemàtiques i ha impulsat nombrosos projectes de digitalització de fons documentals, en diverses institucions. Ha estat directora de la Biblioteca Nacional de España.

A la sala Pompeu Fabra ens va  il•lustrar sobre un tema que ens interessa força als ateneistes: l'aparició del llibre electrònic i tota la problemàtica que comporta, tant per als lectors particulars com, especialment, per a les biblioteques.

Avui les biblioteques han de fer un gran esforç per tal de servir millor els seus usuaris. Per tant han d'adaptar-se a la nova situació que suposa la generalització de les noves tecnologies electròniques i col.laborar i integrar-se a esforços comuns, tant a nivell d'estat com a escala europea. Les biblioteques han de seguir sent institucions que serveixen continguts als ciutadans.

La irrupció del llibre electrònic s'ha traduït en un canvi substancial de l'edició. Avui un 23% del total de llibres editats al món ja ho són en format electrònic. Aquest fet ha suposat una gran revolució en el món editorial. Però el sector no ha reaccionat massa bé a aquesta transformació.

Una part considerable té encara moltes reserves per a acceptar la realitat del llibre electrònic i no s'hi adapta bé. Aquestes resistències s'evidencien en la poca promoció del format electrònic i en una política de preus i comercialització poc convençuda. Veuen l'edició electrònica com un enemic de l'edició convencional en paper.

Les editorials que es neguen a facilitar les seves edicions electròniques a les biblioteques suposen un greu inconvenient per a la difusió generalitzada dels continguts i una gran dificultat d'accés per als lectors de les biblioteques.

L'edició electrònica està molt més avançada al continent americà i en llengua anglesa. Algunes grans editorials juguen un paper fort en desenvolupar aquesta nova forma d'editar.

No passa el mateix a Europa. Hi ha un marc jurídic que regula l'edició i els drets d'autor pensat només per a l'edició en paper. Això crea una inseguretat jurídica notable. És un gran inconvenient. Però no hi ha encara una voluntat política suficient, per tal de regular aquest fenomen nou i adaptar la legislació als nous temps. Convindria una directiva europea en aquest sentit. Cal preservar els drets d'autor i lluitar, amb mesures tècniques i jurídiques, contra el mal ús del llibre electrònic.

S'hauria d'impulsar al nostre país la pràctica de la lectura. Els nostres índexs de lectura encara són massa baixos comparats amb els dels països del nord d'Europa. Caldrà intensificar les campanyes de foment de la lectura entre la nostra gent. I, formant part de tot això, s’hauria de promoure la difusió del llibre electrònic.

Les biblioteques tenen el gran repte de digitalitzar els seus fons. Això suposa un gran esforç i molts diners. Però és indispensable si es vol facilitar l'accés a les edicions en paper i posar-les a l'abast de tothom. Avui la tècnica ja ho permet.

    

  • 27/06/14     Dr. Antoni Gelabert        Finestres d’evasió

El Dr. Antoni Gelabert, uròleg prestigiós, catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona, Cap del Servei d’Urologia del Hospital del Mar i membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Balears ens presenta el seu llibre “Finestres d’evasió”.  

El tertulià i periodista Pere Bonnin presenta al conferenciant ressaltant la seva vàlua com a uròleg i la edició de la seva primera obra lideraria de creació, en la que el Dr. Gelabert evoca el mon de la seva infància, recuperant sensacions ja oblidades per passar a una sèrie de relats breus reivindicatius i/o humorístics per acabar confrontant el mon de la tecnologia amb el del sentit comú. Tot això en un llenguatge molt treballat, precís i matisat.

Pere Bonnin ressalta que l’estrès es difícil d’evitar i per tal d’aconseguir-ho un uròleg es posa a escriure a semblança del apòstol Lluc, Avicena, Maimonides, Copèrnic, Rabelais, Salom i altres que anteriorment havien unit en la seva vida la medicina i la activitat d’escriptor.
La obra del Dr. Gelabert es pot resumir en tres parts: 1) Això era i no era, 2). Finestres d’evasió i 3) La rebel•lia del mon digital.

La exposició del Dr. Gelabert fou molt humana i personal, referida a la experiència de la seva activitat professional i fen pales que actualment les persones dediquem molta part del dia a comunicar-nos i que aquesta activitat influeix de manera decisiva en totes les àrees de la vida de l’esser humà, cosa que l’ha portat a escriure el seu llibre ja que la relació professional del metge amb el pacient es basa en la comunicació, en la que si bé sembla que el metge es fixa mes en la malaltia que en el malalt, es cert que no oblida l’esser humà. Escoltar i parlar es fonamental en la relació entre metge i pacient, motiu per el que els aspectes psicològics i les habilitats comunicatives han de ser manejades curosament per el metge.

La evasió es la descarrega psicològica de la pressió a la que esta sotmès el metge, que lògicament s’emporta els conflictes que viu a la seva vida privada intentant que no es repeteixen, cosa impossible. Es difícil alliberar-se de dits conflictes; per tant cal “obrir les finestres”.
I la creació no separa la preocupació professional i la vida del malalt, sinó que aconsegueix el necessari equilibri emocional entre ambdós

.Un dilatat diàleg amb exposició d’experiències personals i professionals donaren fi a la reunió.

 

  • 20/06/14    Josep Maria Lloveras

A les portes de les eleccions europees 

Josep Maria Lloveras va ser presentat per la coordinadora, Mina Pedrós, que va fer un petit resum de l'àmplia trajectòria acadèmica i professional de Josep Maria Lloveras i Soler, doctor en economia monetària i diplomàtic de la Unió Europea, i que ha viscut la major part de la seva vida professional a l'estranger, especialment vinculat a la construcció europea en els darrers vint anys.

Ara, ja jubilat, i per tant, rellevat de les seves responsabilitats institucionals, inicià la seva exposició ressaltant que aquest fet li donava la màxima llibertat per tal d’expressar les seves opinions a la tertúlia.

D'una manera planera i entenedora ens va introduir en el tema de les institucions europees manifestant que era un europeista convençut. Davant la imminència de les eleccions al parlament europeu ens va il•lustrar donant-nos una visió general i sintètica de l'estat de la qüestió. Per tal d’expressar el seu criteri, va dividir la seva explicació en tres parts.

La primera qüestió és la necessitat d'equilibrar el dèficit democràtic de les institucions de la UE, especialment al Parlament. Inicialment va ser una assemblea de parlamentaris dels estats membres.
A partir des de els anys vuitanta, els seus membres ja van ser elegits directament per l’electorat europeu. Però és a partir del tractat de Lisboa que aquesta institució gairebé té totes les característiques que ha de tenir un parlament, bàsicament pressupostàries i de control.

Un greu problema de legitimitat democràtica és la migrada participació de l'electorat europeu en general, i especialment la poca participació dels votants catalans. En les darreres eleccions la participació no ha deixat de baixar i es inferior a la de la resta de l'estat.

Segona qüestió. Més Europa. Cal que la Unió Europea tingui més competències i recursos que li permetin tenir més capacitat per tal de resoldre, amb eficàcia i rapidesa, els problemes que afecten a la ciutadania europea en general i que, ara per ara, no es poden resoldre perquè són matèries de competència exclusiva dels estats membres.

Hi ha una unitat monetària, l'euro, però una diversitat de polítiques fiscals, pròpies de cada estat, que fan que no hi pugui haver una política econòmica única prou forta, com convindria, per tal de solucionar la greu crisi econòmica que patim. Cal doncs més transferències de sobirania dels estats cap a la Unió.

Tercera qüestió. Preservar les institucions que ja tenim. Hi ha una part significativa de la ciutadania europea que cada vegada s'allunya més del projecte europeu i no el sent com a seu. I fins i tot, apareixen moviments i partits polític euroescèptics o declaradament antieuropeistes.

Finalment, va fer referència a la migradesa del pressupost de la Unió Europea, que només representa un 1 per cent del PIB europeu, i per tant, la necessitat de disposar de més recursos i competències bàsiques per defensar els interessos de la ciutadania. Més competències en àrees molt importants com la sanitat i l'educació, per exemple.

 La complexitat i diversitat d'Europa fa que els processos per tal de prendre decisions siguin encara lents i laboriosos. Calen negociacions i consensos difícils que fan qu’el funcionament de les institucions produeixin decepció als ciutadans.

Tot i això, el nostre convidat ens va invitar a no defallir. Ens va transmetre que, encara que dífícil, el camí d'Europa, és l'unic camí que ens convé.

Finalment, vam tenir a la tertúlia una sèrie d'intervencions relatives al tema del dia, ampliades al fenomen de les inversions xineses a l'Àfrica, que van donar ocasió al nostre convidat a donar-nos la seva opinió autoritzada de la qüestió, ja que coneix aquesta realitat de primera mà, doncs ens va manifestar que també havia estat treballant al continent africà.

 

  • 13/05/14   Josep Mª Anglada i Cambras

Romànic i carbó. Un viatge al passat. Miniatures del Palau de l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses

Desprès de presentar al convidat la Dra. Maria Pont, Josep Mª Anglada va començar la seva interessant intervenció dient : Jo faig maquetes. Ja de petit li agradaven els pessebres, les miniatures, els diorames. Va començar fent miniatures d’ermites properes a casa seva. Ara ha arribat a fer-ne 29, totes sobre el romànic comarcal, també es va recordar de les mines de carbó de la comarca i n’ha fet 5 sobre les mateixes.

El seu objectiu era donar a conèixer el romànic del Ripollès, el dels pobles petits, perdut entre muntanyès i pràcticament desconegut. També ho era el recordar la antiga importància del carbó en el mateix, amb el desig de “reobrir” les mines d’Ogassa que tanta vida varen donar al poble.

Al Ripollès parlar de romànic vol dir Sant Joan de les Abadesses, Ripoll i Camprodon, molt coneguts i visitats. Però hi ha molt mes romànic, el de Beget, Llanars, Montgrony, Queralbs i Mollo i mès encara, ja molt deteriorat o enderrocat i desconegut, tot i formar part important de la nostra historia.

 A aquestes esglésies el conferenciant ha dedicat moltes hores reproduint-les a escala 1:50, amb materials originals i reflectint el seu entorn natural. 15 de les 29 reproduccions estan en una exposició permanent al Palau de l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses.
Per altre part i dins el terme d’Ogassa queden vestigis importants del passat miner de la població. Entrades de mines, barraques, tremuges, camins, vies, vagonetes. Dintre de poc no quedarà res, però sobreviuran les seves 5 miniatures com a record.
Josep Mº Anglada es defineix com autodidacta i ressalta el fet de que en la exposició totes les maquetes son comparables, al fer-se a escala 1:50. Descriu com prenia les mides naturals amb ajuda de una canya de pescar de longitud coneguda i mes tard amb ajuda del làser.

Es una llàstima que la realitat es destrueixi poc a poc però, amb la seva obra, al menys quedarà una maqueta amb tots els detalls de una reproducció real. Es llàstima, també, que no s’hagi protegit a aquestes esglésies romàniques de la seva destrucció ja que podrien haver-se aprofitat com a magnifiques edificacions per el turisme rural.

Posats a quantificar i responent a preguntes dels tertulians calcula que ha dedicat unes 700 hores de treball per cada maqueta, amb un mitjana de dos hores al dia, límit que es difícil de sobrepassar pel minuciós i delicat treball a escala que comporta la realització de la seva obra.

Exposa com a curiositat històrica que les petites esglésies romàniques a la època de la seva construcció, evidentment gens fàcil, estaven regentades, cada una, per un capellà i acollien unes 8-10 famílies com a mitjana.

Va ser una conferencia càlida, amable i sens dubte molt interessant tan per l’obra feta com per la possibilitat de que, amb els medis de es disposi en cada cas, es pugui aconseguir que moltes de les belleses de Catalunya no desapareixen i puguin, al menys, ser vistes i conegudes per els futurs ciutadans del nostre país i del mon.  

 

  • 06/05/14    Vicent Sanchis   

El moment polític/nacional que vivim

Vicent Sanchis es periodista, professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Ramon Llull, valencià de naixement i català de cor que creu en la possibilitat de uns Països Catalans on es deu poder viure amb llibertat i dignitat.

Assegura que el futur polític de Catalunya es complicat. i es complicarà fins el dia en que quedi clara la veu del Parlament i el que vol realment la majoria parlamentaria.

Recorda el que va passar al 1714 en que es va posar de manifest clarament la manera d’entendre per part d’Espanya el futur de Catalunya amb el fet de no acceptar la singularitat de la nostra legislació. Els catalans es defensaren amb totes seves possibilitats però la inferioritat de medis militars i la falta de l’ajuda esperada de fora va conduir a la derrota.
Però avui, i la afirmació es important, la situació no es igual però es ambigua, sobretot com a conseqüència de la crisi del PSC, tot i que part important de la ciutadania no estigui d’acord amb els seus daltabaixos.

El PSC ha elegit la opció del PSOE, sense que tot el partit i estigues d’acord i això ha portat a la seva ambigüitat: el estar d’acord amb el dret a decidir però decidint tots els espanyols. O sigui que clarament esta d’acord amb la situació actual. Es la seva opció.

Convergència i Unió segueixen amb els seus problemes però aquesta situació s’acabarà aviat. Duran no es majoritari dins de CiU i la separació de Unió i CDC serà irreversible.
Duran, l’home de CiU a Madrid, es la persona de la centralitat i amb això s’acosta als objectius del PP.

També hi ha problemes a Iniciativa. Herrera es federalista. Camats es independentista.
El PP tampoc es un bloc uniforme. Hi ha militants que no estan d’acord amb el seu intransigent espanyolisme.

Queda Esquerra Republicana com, probablement, el partit mes coherent.

Però aquesta situació té que canviar. El Financial Times, generalment ben informat i influent, ja assegura que Rajoy no té ni idea del que passa a Catalunya i d’aquesta manera la situació no té solució. Es pot acceptar que no sigui independentista, naturalment, però es increïble que no entengui que cal canviar moltes coses per trobar el lloc adequat de Catalunya i Espanya dins de la UE. El que acaba de complicar el tema es que Rubalcaba tampoc ha entès res. Cap dels dos entén que es té que canviar la constitució, enfocar lliurament el tema de la monarquia, el dret a decidir de Catalunya, entre molts altres.

Però seguirà axis i la consulta es recorrerà per l’Estat i això no es bo, ja que es una solució mes fàcil que les eleccions plebiscitàries inevitables.

El col•loqui va ser ric i va girar sobre el paper dels diferents partits polítics, sobre el nivell de resposta dels ciutadans, sobre possibles represàlies de l’Estat espanyol (suspensió de l’espai aeri, de la borsa, incompliment d’acords i un cúmul de represàlies de tot tipus). Però les represàlies tenen un límit que la UE no permetrà ni superar ni perllongar. Espanya té un deute enorme i això apaivagarà les seves ínfules i la fera entrar amb raó. Catalunya no té el mateix problema que Espanya en aquest sentit.

La consulta no serà permesa per l’Estat espanyol però les plebiscitàries si que tenen un gran valor i seran decisòries. El mon esta canviant, la sobirania espanyola sobre Catalunya i els arguments “contundents” de l’Estat espanyol no produeixen masses preocupacions a la UE. La indefensió i espoliació fiscal ja no es pot amagar i també tindrà el seu pes.
Va ser una intervenció concreta i clara, cosa que cal agrair en aquests moments actuals de confusió. I una exposició concreta i clara també porta a un col•loqui positiu i concret. Ambdós aspectes son dignes d’agrair i felicitar. 

 

  • 29/04/14          Jordi Isern   

La mort de les estrelles i l’origen dels elements químics    

Jordi Isern, doctor en física (astrofísica) i professor d’investigació del CSIC va desenvolupar un tema extraordinàriament interessant, sobre un magnífic conjunt de diapositives astrals

Va fer referencia, inicialment, a la formació de la nostra galàxia en el moment del big-bang, o sigui de la gran explosió que fa poc menys de 15.000 milions d’anys va donar origen al nostre mon.
Poc a poc, en el transcurs de milions d’anys, la enorme massa d’energia i d’elements químics (inicialment hidrogen i heli) alliberats en la gran explosió es varen anar expandint i al mateixa temps reajustant-se per anar donant lloc als milions d’estrelles que formen la actual galàxia en la que vivim.

Ara bé, la vida de les estrelles no es eterna, contínuament s’estan produint explosions, o sigui destrucció, d’estrelles amb formació de grans quantitats de pols estel•lar que seguidament dona lloc a la formació de noves estructures que poden tenir una vida des de molt curta a milions d’anys.
El planeta terra esta sotmès a les mateixes lleis que tota la galàxia de la que formen part.

Es considera que li queda una vida de uns 5.000 milions d’anys, data en la que es produirà una explosió final del sol que pot donar lloc a la desaparició de la nostra galàxia, que transformada en pols astral iniciarà, possiblement, una nova formació galàctica.

Cal ressaltar la gran qualitat de les fotografies procedents de diferents telescopis que demostraven les explosions i la nova formació d’estrelles junt amb la progressiva aparició de nous elements químics, dins un cicle encara no tancat i en el que el coneixement de noves estructures es constant.  

 

  • 08/04/14    Vicenç Villatoro 

Literatura i memòria: la immigració a Catalunya

En fer la presentació del conferenciant, Mina Pedrós va indicar que Vicenç Villatoro te tres facetes molt destacades: Primera, la de periodista: és llicenciat en Ciències de la Informació, i va dirigir el diari Avui de 1993 a 1996; ha col•laborat en diversos mitjans, com Catalunya Ràdio, l’Avui, El Periódico de Catalunya i el Canal 33, on presentava el programa “De Llibres”.

Segona faceta, política: va ser diputat al Parlament de Catalunya, per CiU, de 1999 a 2002; i va presidir l’Institut Ramon Llull des de 2011 a 2013.

Tercera, l’escriptor: ha publicat una trentena d’obres en l’àmbit de la poesia, la memorialística i l’assaig. Ha obtingut els principals premis de la literatura catalana: Sant Jordi, Sant Joan, Ciutat de Barcelona, Ciutat de Palma, Prudenci Bertrana, Documenta, etc. L’any 2004 va guanyar el premi Carlemany amb la novel•la “La derrota de l’àngel”; el 2006 el premi Vaixell de Vapor de literatura infantil amb “La Torre”; i el 2010 el premi Ramon Llull amb la novel•la “Tenim un nom”. Ha estat també comissari de les exposicions “Escolta, Espanya”, “Catalunya, tierra de acogida” i “Veus”; i participa en el jurat de diversos premis de narrativa en llengua catalana.

Vicenç Villatoro va centrar la seva intervenció en parlar del nou llibre que està escrivint actualment. Va dir que el mon està ple de coses novel•lables, tant culturals, com polítiques o econòmiques, i que ell va recollint a diari materials susceptibles d’entrar en una novel•la, que conserva classificats en carpetes. “Jo tinc a casa meva, va dir, un armari amb diferents calaixos; un porta el títol de ‘llocs’, l’altre, ‘personatges’ (on a una de les carpetes tinc escrits d’un avantpassat meu que se’n va anar a Cuba); un tercer, ‘èpoques’ (per exemple, el trànsit del segle XIX al XX, o l’època de la pesta negra); allí guardo tot el que vaig recollint: hi ha històries i llocs exòtics, de ficció, però també materials reals”.

Fa uns set anys, va afegir, veient uns papers sobre el seus avantpassats, es va preguntar per que, fa seixanta anys, el seu avi havia sortit d’un poblet cordovès, i va iniciar una nova vida a Terrassa. L’emigració dels anys cinquanta, des de les terres andaluses cap a Catalunya té que veure, en un alt percentatge, amb la fam, però també amb la guerra civil.

 

I efectivament, es va trobar amb que el seu avi, a l’esclatar la guerra, era maçó i regidor del seu poble, Castro del Río, per Esquerra Republicana. I que va estar a punt de ser afusellat dues vegades; una, l’any 1936, perquè va participar activament, com a membre destacat dels anarquistes de la CNT-FAI, en un experiment comunal, anomenat “tó pa tós”, que consistia en abolir els diners: va durar tres mesos, i fou un fracàs que va acabar amb que el meu avi i uns companys es van presentar al banc de la localitat, van rebentar la caixa forta i es van emportar tot el que hi havia, unes 70.000 pessetes. La segona, en acabar la guerra, que el van condemnar a mort, però li van commutar la pena.

Vicenç Villatoro va escriure tot aquest relat, i el va donar a llegir al seu pare; però, amb gran sorpresa seva, aquest li va dir que no en sabia res; i és que hi ha una generació, la dels perdedors de la guerra, que no volen parlar dels fets de la seva derrota. El seu pare el va instar a que completés el relat amb la nova vida de l’avi i de la família a Terrassa.

Per a escriure la novel•la, va indicar que ha parlat amb molta, gent amb peripècies similars, dels dos bàndols. A Castro del Río va haver-hi dues onades de morts: l’any 36 van matar a un número considerable de veïns, i el 1939 va haver-hi tres cents morts més. Es difícil d’imaginar com es podia viure, després, en un poble petit, on et trobaves cada dia, al carrer o a la cua del pa, amb qui havia denunciat al teu pare, o amb qui havia assassinat al teu oncle...Per això, la gent va marxar tan bon punt va poder, perquè s’ofegaven en aquell clima insuportable. Els anys quaranta va haver-hi una ruptura total de la xarxa social; i el meu avi, amb la seva família, se’n va anar. A on? A Terrassa, on ja vivia una parenta, que tenia una habitació de lloguer disponible; on no el coneixeria ningú; i on es treia de sobre el terrible condicionament del seu passat.  

Com a final de la seva exposició, va explicar com escriu les seves novel•les. Va mostrar les dues llibretes que utilitza: a una, de tapes vermelles, escriu la documentació, el material d’arxiu, els esquemes, el ‘càsting’ dels personatges, i també hi enganxa alguna foto... A l’altra, de tapes negres, és on escriu els relats, sempre a mà, en lletres majúscules.

Després de la conferència, que va ser seguida amb molt interès pels ateneistes, es va produir un animat debat, en acabar el qual, el conferenciant va signar el llibre d’honor de la Tertúlia.

                                                                                                                          

  • 04/03/14     Lluís Foix   

Periodisme i literatura

Lluís Foix, llicenciat en Dret i periodista, ha treballat més de 40 anys a La Vanguardia, on va ser, en successives etapes, corresponsal a Londres (durant vuit anys) i a Washington (durant tres anys), subdirector, director adjunt i durant una llarga etapa, director. Actualment, escriu a La Vanguardia, El Punt-Avui i El Mundo Deportivo. Participa com a tertulià als programes de televisió “8 al Dia”, i “El món a RAC1”; i a diverses tertúlies radiofòniques.  

Durant la seva dilatada carrera professional ha escrit milers d’articles, entrevistes, cròniques i columnes d’opinió; i ha enviat cròniques des de més de 82 països. Va impulsar i va ser director de l’edició digital de La Vanguardia durant set anys; i és autor del llibre “La Marinada sempre arriba”, del qual s'han fet ja cinc edicions.

Lluís Foix és, a més a més, un antic amic de l’Espai Ateneu. Com va recordar Mina Pedrós en fer la presentació, el conferenciant ja va estar a la tertúlia, el 3 de març de 2009, poc després de la investidura del flamant president Obama, que ell havia presenciat, per parlar-nos d’un tema tan candent com ”Què es pot esperar del president Obama?” Tot i que ens va dir que era massa aviat per a aventurar pronòstics, amb la seva lucidesa i experiència ens va comentar que no calia fer-se masses il•lusions i expectatives sobre el futur mandat Obama, tenint en compte la situació crítica mundial que ja es perfilava, de la que, va pronosticar, costaria molt de temps sortir-se’n; i va afegir que la crisi passaria factura a molts del governs d’aleshores. 

També va estar amb nosaltres, com a conferenciant, en una reunió celebrada el passat 29 d’octubre a la seu a Barcelona del Parlament Europeu, per parlar-nos, amb la seva habitual clarividència, d’un tema de tanta actualitat com son “Les eleccions europees”.  

Lluís Foix va iniciar la seva intervenció agraint a Josep Maria Carreras, que es presenta a les properes eleccions a Junta Directiva de l’Ateneu, presidint la candidatura CONSTRUÏM EL FUTUR A L'ATENEU, per haver-lo proposat per a una vocalia.   

Entrant en el tema de la seva dissertació, va dir que amb les paraules es construeixen grans edificis emocionals: de vegades fa més mal una paraula que un cop de puny. I que la literatura és la força de la paraula escrita, que ens serveix per a recrear situacions, espais, entorns, o per a construir mons a partir de la ficció, de la història o dels records.Constantment apareixen paraules noves (per exemple, la “prima de risc”) i d’altres desapareixen; es perillós que la societat perdi el sentit de les paraules: estan plenament vigents les sentències de Montaigne i Lewis, de que és molt fàcil canviar el sentit de les paraules, la qual cosa és el primer pas per a deformar la realitat, i convertir-la en propaganda.  

El periodisme, va assenyalar, és literatura; dolenta, pot ser, per les presses; però també, de vegades, literatura molt bona; i si més no, és el primer esborrall de la història. I tant la literatura com el periodisme tenen com a instrument fonamental la paraula. Per això és tan important parlar. I per això, també, salvar la llengua és preservar la llibertat: cada llengua representa una finestra a un mon totalment diferent.

El conferenciant va recordar que, segons Steiner, “l’ordinador, la cultura populista i de comercialització a gran escala parlen angloamericà, des dels clubs nocturns de Portugal fins als locals de menjar ràpid de Vladivostock”. Europa morirà sens dubte si no lluita per les seves llengües. Vivim temps de pensament ràpid, de 59 segons, de 140 caràcters: són els medis que utilitzem. Però el que acaba imposant-se és la paraula ben col•locada, el sentit dels relats.

Va recordar els molts grans escriptors que han utilitzat el llenguatge per fer periodisme, i els periodistes que han estat considerats com grans escriptors. Tots, va dir, podem escriure i fer-ho bé; tothom pot escriure com Víctor Hugo. El periodisme és un camí; i hi ha milers i milers de periodistes: de manera que el llenguatge està guanyant.

L’Ateneu, va assenyalar, és un espai per conrear la llengua, l’escriptura, el llenguatge; a través de les paraules, a l’Ateneu es debat, s’enraona, es conviu i s’avença pel camí del progrés. I tots hem de procurar que segueixi sent així, un autèntic temple del saber, en uns temps en que s’està perdent el sentit humanista de la vida.     

En acabar la seva intervenció, es va produir un animat debat, en el curs del qual Lluís Foix va contestar a totes les preguntes que li van fer els nombrosos assistents. Finalment, va escriure unes paraules al llibre d’honor de la tertúlia, i va posar per a fer l’habitual “foto de família”.                                                                                                         


  • 18 /02/2014    Josep Mª Carreras

Reflexions en torn del centenari de la Mancomunitat de Catalunya

Josep Mª Carreras es economista i moltes coses mes, com molt be va recordar Mina en la seva presentació recordant els seus càrrecs en la Universitat, en la Administració i a l’Ateneu Barcelonès, del que es candidat a President en les properes eleccions de Junta Directiva.
Josep Mª Carreras es un gran coneixedor del fet històric de la creació, desenvolupament i liquidació de la Mancomunitat de Catalunya. Aquest coneixement te el seu inici en la seva tesis doctoral sobre el tema, que ha continuat investigant fins ara, any en que celebrem el centenari de la seva fundació, potser amb poc impuls ja que els nous objectius son mes ambiciosos.

La situació catalana actual i la de 1914 es prou diferent. La Mancomunitat va fer una excel•lent actuació en un molt curt període de temps (fins al 1925), amb un pressupost econòmic molt reduït i amb una població i necessitats del nostre país molt poc comparables.

El conferenciant exposa una especial diferencia entre la política de la Mancomunitat i la manera de fer més habitual. En la primera es presentaven anualment els pressupostos i la seva liquidació. Però generalment es parla poc de la liquidació real dels pressupostos i es debat sols el de l’any proper. Passar contes no es massa corrent.

La inflació va representar un gran fre als pressupostos de la Mancomunitat, ja reduïts originàriament. La entitat va ser, en el transcurs de la seva activitat un organisme administratiu, sense cap transferència de poder per part del govern central, aconseguint els seus ingressos mitjançant un sobrecàrrec sobre els impostos generals i conseqüentment obtenint la quantitat més important dels procedents de l’Ajuntament de Barcelona.

La primera guerra mundial va ser favorable a la industria catalana (tèxtil, mineria, aliments) i a la immigració de ma d’obra necessària per la producció industrial, però la situació va desaparèixer després de la citada guerra i es va agreujar amb les vagues i la creació de forts problemes socials.

Josep Mº Carreras va conduir la seva exposició a la personalitat dels seus dos Presidents, Prat de la Riba i Puig i Cadafalch.

Prat de la Riba, que fou membre de una Junta de l’Ateneu Barcelonès era President de la Diputació de Barcelona i es el que va aconseguir el Decret (no Llei) del govern central (al 18/12/1913) per l’aprovació de la Mancomunitats de les Diputacions provincials, llei que sols fou posta en vigor a Catalunya.

El Decret, breu, no podia ser mes restrictiu en quant a les atribucions a les Mancomunitats. Tenia 96 diputats i 8 consellers amb moltes dificultats per falta de majoria a l’hora de decidir.
Prat de la Riba va mantenir l’equilibri entre la aportació de la Diputació de Barcelona i les necessitats del conjunt de la Mancomunitat especialment en infraestructures i sempre amb mínimes possibilitats econòmiques.Va aconseguir una bona aportació en el camp de la cultura buscant un bon nombre de intel•lectuals col•laboradors encara que sempre amb escassa gratificació monetària.Els emprèstits i els impostos municipals no donaven per mes.

Puig i Cadafalch va canviar el sistema i va passar tota la recaptació d’impostos a la Mancomunitat i aquesta mantenia a les Diputacions però el problema econòmic subsistia.
En general la Mancomunitat no va poder actuar suficientment en infraestructures, si be va poder presentar el seu programa sobre escoles, biblioteques i telefonia. En quant a aquesta última entre la dissolució de la Mancomunitat ordenada per Primo de Rivera i l’absorció del servei per part de l’estat (Compañía Telefónica Nacional, en realitat la ITT ) es va eliminar tota possibilitat de mantenir el servei.

La situació finalitza amb la liquidació de la Mancomunitat i la repartició equitativa del actiu i dels deutes de la mateixa entre les quatre Diputacions.

Lamentablement la Mancomunitat no va aconseguir cap dels seus veritables objectius però si va poder demostrar el que es podia fer. Va defensar la cultura catalana, però la seva activitat va ser mes política ja que no va poder realitzar el projecte real de país que es proposava per falta de poder i de medis econòmics.

El col•loqui va resseguir una gran varietat de temes: la falta de cap transferència del poder central; el fet de que existís una preparació del país per fer-se càrrec de les mateixes si el decret de constitució ho hagués permès i la circumstancia de que a l’any 1976 es planteges la possibilitat de reeixir la Mancomunitat i que va quedar fora de lloc amb la apertura dels Estatuts autonòmics per part de Suárez. Va haver-hi moltes matisacions i ampliacions de detalls històrics verdaderament interessants però de difícil reproducció en una crònica.

 

  • 11/02/2014    Joan Herrera

Ara es demà?

Joan Herrera, jurista i coordinador nacional de Iniciativa per Catalunya Verds, va venir acompanyat de Ricard Gomà, regidor i president del Grup Municipal d'ICV-EUiA de l'Ajuntament de Barcelona.
En la seva intervenció va exposar una amplia temàtica sobre la realitat política actual de manera molt concreta per tal de poder donar lloc a un col•loqui que veritablement va ser llarg i interessant. Va iniciar el tema amb la afirmació de que Catalunya i Europa estan vivint un moment històric i irrepetible i que un dels objectius basics de la Unió Europea, que era trobar un equilibri entre els drets socials i el capitalisme, s’està erosionant.

L’origen de l’actual crisis financera esta en la desigualtat i sembla estem surtin de la crisis però a canvi de mes desigualtats. El capital, avui al servei de la economia financera, esta cada dia en menys mans i manen cada dia mes els interessos privats per sobre dels interessos generals dels ciutadans. D’aquesta manera la crisis financera es soluciona amb una creixent desigualtat, clarament antidemocràtica.

En l’Espanya actual coincideixen tot tipus de crisis fins al punt de poder afirmar que ens trobem en un fi d’etapa, en el fi de un mon ja viscut i del que no sabem que ens espera en el futur. Aquesta realitat obliga per tant a en pensar en projectes per sobreviure.

 Aquets projectes futurs deuen estar dins una Europa al servei de la gent. No es pot permetre que les entitats bancaries sanegin els seus balanços a càrrec e la ciutadania. Cal re-distribuir. Una democràcia amb desigualtats mai pot ser democràtica.

El problema laboral tendeix a empitjorar més encara mentre les grans corporacions sols paguen el 3.8% de impostos. La democràcia ha de tenir una base econòmica. No es pot permetre l’enriquiment, per exemple, de les elèctriques i altres infraestructures publiques. Cal un canvi del model energètic. Cal aprofitar el sol i en vent que ens sobren però que no es volen utilitzar per tal de protegir a les actuals indústries elèctriques Des de el punt de vista polític Catalunya va intentar federalitzar a Espanya però el Partit Popular i l’anticatalanisme no ho han fet possible. El pacte estatutari esta esgotat. La única solució es el referèndum. I el procés no es pot allargar i exigeix una rapida solució. 

Cal innovar: mes participació, lluitar contra les desigualtats, lluitar a favors dels drets públics. Resistir una temporada no es una solució com no ho es el esperar que les coses empitjorin més per aconseguir millorar-les. Si caminem cap a una societat de mercat ens estem allunyant de una societat democràtica. Necessitem un espai de llibertat. No val pensar que ja anem tirant, cal fer política i fer-la ara, amb noves propostes i alternatives, mirant al futur.

I arribem al col•loqui. Una única pregunta va ser curta i concreta: Creus amb les llistes obertes?. Resposta: Si. La resta del col•loqui, verdaderament ampli i valuós, s’intentarà resumir recordant les respostes del conferenciant a les diverses preguntes i aportacions.

Europa esta fixant un context de devaluació social que es molt perillós dons por portar, altre vegada, al feixisme. El somni europeu s’ha acabat. La socialdemocràcia tal com l’havíem entesa avui no es possible. Es possible que la reacció negativa de Grècia no sigui desencertada. Hi ha una crisis de representativitat. La democràcia no sols deu ser el vot. Falten propostes i, sobretot, cal evitar la actual fragmentació política i formar una correlació de forces unides, sense fragmentacions. Falta unitat.

La crisis no es sols econòmica, sinó que es moral, ètica, ecològica. La crisi estrictament financera i el rescat bancari l’esta pagant la ciutadania. No es justa la socialització de les pèrdues econòmiques. Hi ha una falta gran de fraternitat.

 El futur de l’independentisme no se sap però no es possible continuar com estem. No es pot admetre el lema de que cal canviar-ho tot perquè no canviï res. Cal una forta majoria par solucionar la situació actual. I a Catalunya no es gens fàcil. No hi ha clarificació i definició de les forces que defensen la independència. Serà difícil guanyar-la.

Però queda pendent de solució la reforma laboral, les pensions, l’avortament, etc. que sols es poden solucionar amb un procés constituent i que afectarà al debat nacional. Es important que es tinguin instruments de control sobre els càrrecs electes, una fiscalitat re-distributiva, una lluita contra el frau. 

El dèficit fiscal existeix i es evident. Cal tindre en compte els costos de la independència que es demana i que caldrà assumir. Cal pensar en la manera d’actuar d’Europa, i com exemples estan Suïssa i Lampedusa sobre la immigració i la diferent actuació del BCE i de la Reserva Federal de EE.UU, sobre les mesures contra la crisis. 

Per acabar cal posar de manifest la empatia de Joan Herrera, les seves respostes equilibrades, el seu excel•lent tarannà, la seva claredat expositiva, el seu coneixement de l’actualitat i el total respecte, com sempre passa en les tertúlies d’Espai Ateneu, entre el conferenciant i els tertulians.

 

  • 04/02/14     Jordi Cassasas

El catalanisme en la societat civil 

Mina Pedrós presenta al convidat Jordi Casassas amb un extens i prestigiós currículum, entre el que hi ha la circumstància d´haver escrit la Història de l´Ateneu. Catedràtic d´Història Contemporània de la U.B. desgrana el tema anunciat de manera ordenada partint de la formalització de la societat civil com reacció a la societat de l´Antic Regim integrada pels estaments polític, militar i eclesiàstic que controlen el poder de manera inaccessible per la resta.

Al constituir-se les societats liberals, a Anglaterra i França, i amb l´aparició del IV Estat i l´idea de l´opinió, hi ha una reorganització de la societat exclosa per tractar d´ accedir al poder decisori. Casassas estima tres vectors substancials : la alta burgesia, que s´organitza en grups econòmics d´opinió o pressió; la organització de la protecció, majoritàriament empesa pels municipis i l´Església, i que donaran peu a l´inici del moviment obrer; i la democratització de les idees –ateneus, societats, etc.- amb debat i fonamentació dels criteris, bressol de les classes mitjanes. Les professions liberals s´organitzen talment entorn els seus interessos.
Cada vegada mes complexes, les identitats es comencen a desenvolupar en el món de les ciutats, vers les organitzacions de tipus folklòric –esbarts, corals- i en un entorn afavorit per l´aparició del Romanticisme que envaeix Europa reforçant els elements identitaris –la llengua-, dins la complexitat de unes societats civils que es reconeixen per interessos diferenciats, i que passen a ser patrimoni de societats dinàmiques i avançades.

En la simbiosi de sentiment i acció apareix el Catalanisme, que comença a ser qüestionat des de fora en el moment que Catalunya despunta. A l´inici la lluita per convèncer a la gent es difícil : “Erem els dotze apòstols” diu Cambó, a finals del XIX. Mantenir-se en el món literari, d´arrel medieval, afectava a gent culta, però calia organitzar-se en el món que anava sorgint.
Quan connecta amb els problemes de present, arrela en el món de la societat civil, però el fet de no tenir Estat es mou en un món estrany, i molt controlat per la política espanyola. Els joves universitaris se´n adonen que si no penetren les estructures polítiques no hi ha res a fer, i comença “ l´assalt” a institucions com l´Areneu o l´Acadèmia de la Jurisprudència. Guimerà, Almirall, Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, etc. Esdevé el triomf del catalanisme polític, i el segle XX es beneficia d´un moment enriquidor, que s´estronca amb Primo de Rivera, i posteriorment amb la dictadura del general Franco.

La política catalana, amb poc pes decisori, ve determinada per limitacions específiques que debilita les seves possibilitats, i el catalanisme es manté, aleshores, no per la política sinó per la penetració en la societat civil, organitzada en una munió d´institucions que representen la veritable democràcia, tal com passa a Europa.

En la transició espanyola, després l´empeny del món resistent dels seixanta –Serra d´Or, Església catalana, etc., el catalanisme resta seduït per la suggestió de l’autonomia, i cedeix a la classe política la responsabilitat del país. En el moment actual, i en l´encreuament de factors, el catalanisme s´organitza de nou, recuperant el protagonisme davant de la classe política.
Acabada la ponència del convidat hi ha un torn de preguntes i comentaris, als que respon extensament, evidenciant-se talment la pluralitat de criteris dels comensals.
                                                                              Ramon Mir

 

  • 28/01/2014    Pep Montes

Cultura a l’Ateneu, un debat permanent

Pep Montes es periodista i gestor cultural, a mes es un ateneista de soca arrel amb una activitat positiva i eficaç. L’esquema de la seva intervenció consta de tres apartats: Cultura i Ateneu, Cultura a Catalunya avui i Que pot fer l’Ateneu?. Es un plantejament força interessant.

Inicia la seva intervenció amb la definició de la paraula “cultura” i es decideix, com va fer Ferran Mascarell, per la paraula “tot”. Es el que passa a l’Ateneu. Es el que ha fet l’Ateneu en els seus 150 anys d’activitat i que resumeix en quatre funcions:
1. Reconeixement i justificació de la seva activitat, que “passa a la historia”.
2. Aparador del present, o sigui, el estar al dia sobre el que passa en totes les disciplines conegudes gracies al seu programa d’activitats.
3. Innovació, que entronca en el passat de finals del segle dinou en el que les noves idees europees entraven a Catalunya per la porta del Ateneu. Sobre elles es debatia i es feien propostes. Es una funció ateneista que cal mantenir. Cal mantenir la tradició de l’Ateneu però innovant, posant-la al dia.
4. Debat, diàleg, intercanvi general. Potser es la funció mes important.

Aquestes son les funcions tradicionals però la situació d’avui es complexa, estem en un període de crisis, no hi ha subvencions, hi ha una davallada del consum cultural, cada cop es més difícil el finançament de la cultura i surten temes més actuals de debat. El primer en importància es el paper de la Administració en quant a subvencions. Es cert que cal una xarxa cultural publica però cal considerar l’impuls de l’empresa cultural.

En els moments actuals ha canviat la situació i l’impuls de l’empresa cultural s’està substituint per el de la industria cultural, que no depèn de la Administració i que empara a l’escena, l’art, etc. però fonamentalment a les activitats de l’oci.

Hi ha professionals que basen la seva activitat en l’ús creatiu del coneixement, vinculat a les noves tecnologies, que es l’entorn en que el ciutadà es desenvolupa i es el mes vàlid.

Es va intentar que el voltant del MACMA fos artístic. El 22@ va ser una derivada d’aquesta proposta. Es buscava un valor afegit a l’activitat econòmica. Però això no es sostenible.

Vivim dins una crisis i no es pot viure d’ella. Cau la xarxa de distribució cultural i les subvencions. Hi ha una fugida per part dels professionals de la cultura. Ja no es pot viure del sector cultural. La industria creativa ha fet fallida.

Cal preguntar-se quines oportunitats sens ofereixen:
   a) La creació cultural des de una òptica comunitària
   b) La valoració dels aspectes digitals de la cultura en quant a conservació i creació.
  c) La recuperació de la capacitat inversora de l’empresa privada i el fet d’aprofitar millor la despesa publica.

L’Ateneu representa la creació, es un espai magnífic i positiu. Cal recollir les noves propostes culturals i ser l’aparador actual de la cultura d’avui, acollint les noves activitats i propostes culturals amb generositat. L’Ateneu està al dia amb la tecnologia bibliotecària, els seus espais, la comunicació i les seves activitats.

Cara al futur cal ser la porta a la innovació, al que suggereixin els joves, els trencadors. No ser antiquats ni carques i actuar en tots els ambients. Cal ser cita obligada per els innovadors. Catalunya deu definir el que serà i l’Ateneu te que ser un espai adequat per debatre el futur de la nostra cultura. Cal definir el sistema cultural que Catalunya necessita de manera sostenible.
El col•loqui, com ja es pot suposar, va ser intens i interessant. Es pot ressaltar la afirmació de que l’Ateneu te una gran competència cultural a Barcelona. Te que fer sentir la seva veu per els problemes econòmics de la cultura, com poden ser l’IVA, la llei del mecenatge i altres aspectes i que deuria manifestar-se al respecte. L’Ateneu deu ser un lloc d’espai i clima per sentir-se acollit tothom i en el que totes les veus puguin ser escoltades. Molt interessant va ser l’aspecte debatut finalment sobre les dificultats de divulgar plenament totes les activitats ateneistiques i les dificultats que es presenten dins de la múltiple informació actual existent que molt sovint es difícil de digerir.

 

  • 21/01/ 2014    Lluís Juste de Nin

El llapis d’un ninotaire: de la clandestinitat al compromís nacional, passant per la moda    

D’entrada, Lluís Juste comunica als membres de la tertúlia que està informadíssim del que es fa a l’Espai Ateneu, ja que ell també coordina, des de fa temps la tertúlia “Cercle Catalanista”.

Per a explicar l’autobiografia, diu, un ha de perdre la modèstia, però alhora ha d’intentar ser objectiu. Com indica el títol de la conferència, exposarà el que ha estat la seva vida, que comença amb l’activitat política a la clandestinitat, passa per la feina professional de dibuixant (o ninotaire, com ell prefereix dir-ho) i continua dins el mon de la moda, com a conseller delegat d’Armand Basi; tenint sempre present un fort compromís nacional.

La conferència la dona comentant unes imatges que va passant per la pantalla. “La primera imatge, que us sorprendrà, diu, es una caricatura de ‘Franco en declivi’, feta quan jo militava a Bandera Roja i al PSUC. En aquella època, jo visitava París, per raons professionals, i allí vaig viure els finals del maig del ‘68 i em va entrar la dèria de “l’imagination au pouvoir” etc; al tornar, em vaig implicar, junt amb la meva dona, en el PSUC, en aquells temps l’organització antifranquista més visible; i com que sabia dibuixar, al partit em van encarregar tasques de propaganda i d’il•lustrar diverses publicacions clandestines, com Treball o Mundo Obrero, on firmava amb el pseudònim de l’Esquerrà o El Zurdo”.

Aquestes col•laboracions, assenyala, l’hi van impedir de treballar com a dibuixant als diaris de l’època (El Noticiero, Mundo Diario, etc.), perquè dins de la professió tothom sabia qui era ell; de manera que va haver de demanar feina a uns cosins germans de la seva mare, els Basi, Armand i Josep, del ram tèxtil, que estaven al mon de la moda. Com a estilista de Lacoste per a Espanya, els va proposar de crear una marca pròpia, per a cobrir un mercat minoritari però important, i va triar el nom d’Armand Basi, agafant el nom d’un d’ells, i aconseguint així una marca amb un nom que era igual en català, que en francès o anglès.

A totes i cada una de les col•leccions, indica, li ha donat sempre un argument propi: col•lecció “cinematogràfica”, col•lecció “verde luna” d’homenatge a Garcia Lorca, etc, i les presentacions han estat sempre fora del corrent, amb molta imaginació, perquè sempre ha vist la moda como una demostració de cultura. Tan es així, que la Generalitat els va concedir la Medalla Gaudí a la Creativitat.

Efectivament, a les imatges que va passant de diferents col•leccions, viem una model desfilant amb una serp pitó viva a manera de fulard, una altra (ens explica), a la passarel•la muntada sobre un cavall negre... o una col•lecció d’indumentària de cuina, feta amb el Ferran Adrià... Les imatges mostren també la carrossa que li van encarregar l’Ajuntament de Barcelona per a la Cavalcada de Reis; una col•lecció de tasses de cuina; la campanya “Soc la Norma”; campanyes de publicitat, etc. etc., tot amb una alta dosis de creativitat i enginy.    

Després ens va parlar de la seva família Nin, especialment de l’avi Andreu Nin, assassinat pels agents stalinistes. Com que tenia molta documentació familiar, heretada de la seva mare, va començar a escriure la història de la família, des del segle XVII, en forma de quaderns de dibuixos. També està escrivint la Història del país, en forma de novel•la gràfica, de la qual han sortit 7 números; i el 8è, titulat “Rauxa”, es posarà a la venda el proper 6 de març; tots ells un model de rigor històric, tant en l’ambientació com en els vestits dels personatges, dels quals va mostrar abundants imatges.  

Després de la “xerrada”, seguida amb molt d’interès pels presents, es va produir un viu debat, durant el qual el conferenciant va contestar complidament a nombroses preguntes dels tertulians.


  • 14/01/2014      Vicenç Ferrer  

Volem la Unió Europea? Volem l’euro? 

Vicenç Ferrer es un economista amb una amplia experiència en medis internacionals i un profund coneixedor de la actual situació política de Catalunya. Inicia la seva dissertació amb l’afirmació de que Catalunya esta en una situació de canvi dins de la Unió Europea (U.E.) i per definir el seu futur es pregunta que es el que esta fent la UE, quin paper juga, per tal de poder tenir arguments sobre l’interès de Catalunya en, una vegada independent, formar part o no de la mateixa

Recorda que inicialment la U.E. es va constituir per aconseguir el lliure comerç, sense aranzels, entre 450 milions de ciutadans. Dintre de la seva organització destaca la Comissió que presenta les lleis o directives, el Parlament que aprova el pressupost i emet dictàmens, i el Consell, constituït per els Estats que es el que en realitat mana o intenta manar.

La U.E. regeix les polítiques sectorials, medi ambient, estructures, etc. amb un pressupost de 115.000 milions d’euros, que aporten els Estats directament, junt amb una part del IVA recaptat i certes tarifes aranzelàries encara existents, però un dels problemes de la U.E. es que no aconsegueix a arribar a un adequat coneixement dels ciutadanes que la composen.

La pregunta interessant es: on van els ingressos que rep?. Cal ressaltar la existència de unes enormes despeses d’administració i que, per altre part, retorna part dels ingressos als estats, actuant a manera de maquina re-distribuïdora en forma de subsidis agrícoles i ajudes al països menys desenvolupats.

Espanya es el país de la U.E. que més capital va rebre en el seu dia, al voltant de 130.000 milions d’euros, amb caràcter de no retornables.

Vicenç Ferrer, d’entrada es declara partidari de seguir formant part de la U.E. com un Estat més.
En quant als problemes de l’euro exposa la seva justificació primària, constitueix un estalvi per eliminar les despeses inherents als canvis de moneda. I es pregunta: Es igual l’euro d’Alemanya i el de Grècia com exemples?. Evidentment i en teoria si, però hi ha un gran problema de falta de convergència que es manifesta amb el cost dels bons de un i altre país.

Aquest fet es produeix a causa de la falta de una política fiscal unificada. Es demana que aquesta política es posi en practica i es centralitzi a Brussel•les, però el conferenciant es pregunta si aquesta decisió i es bona a no. Es un tema que cada Estat te que decidir ja que comporta que també deurà pagar les despeses que produeixi la seva administració i no es deu perdre de vista que es difícil de calibrar però, insisteix, cada un deu pagar els resultats econòmics dels seus designis. Axó si, respectant els límits exigits per el tractat de Maastricht en referencia al dèficits sobre el PIB i al percentatge de dèficit anual. La realització de la política fiscal comuna es urgent i necessària.

També cal recordar problemes greus que te Europa en la seva globalitat, tals com els referents a una taxa d’interès extraordinàriament reduïda per part del Banc Central Europeu i la negativa a concedir crèdits per part dels bancs nacionals.

El principal problema d’Europa es que no sap solucionar el seu futur. Es vol basar en les decisions aprovades per consens entre els Estats i deixa de banda, quant els hi convé, la rigorosa aplicació de les seves regles.

La pregunta mes significativa consistiria en fer referencia a la causa de que no s’hagi deixat caure a Grècia en la seva impressionants crisi econòmica, encara que la resposta es fàcil: el seu deute esta suportat en gran part pels propis bancs europeus.

En quant a Catalunya difícilment rebrà cap ajuda a excepció dels subsidis agrícoles a que tingui dret i, mes o menys, serà un país aportador de uns 250 milions d’euros a l’any.

El col•loqui es va perllongar per sobre de l’hora normal de tancament de la tertúlia i el debat es va centrar, entre altres temes, en la situació de Noruega, Suïssa i Islàndia i en l’excés de burocràcia de la U.E. No es va posar en dubte la falta de impediments importants a l’entrada de Catalunya a Europa si ella ho demana ja que Europa no te cap interès en tenir una nació aïllada en el seu interior. La necessitat de mantenir un estat del benestar es un dels projectes bàsics europeus. Fa falta un regulador europeu de control del euro. La possibilitat d’estar en l’euro sense pertànyer a la U.E. es real.