e s p a i     a t e n e u    

 

 

      Cròniques de les sortides culturals 2015


  • 19/09/15

 Crònica de la sortida a Portbou i al Museu de l'Exili a La Jonquera

Dissabte 19 de setembre, vam sortir més d’hora de l’habitual per anar a Portbou. Volíem visitar una mica la vila i també el memorial de Walter Benjamin, perquè enguany se celebra el 75è aniversari de la seva mort. Ens va fer de guia la nostra companya de tertúlia Elena Sampietro, que coneix molt bé l’obra d’aquest filòsof i n’és gran admiradora. Abans d’arribar a Portbou vam fer una paradeta per prendre un cafetó. El dia era magnífic i res no feia sospitar que la tardor era a tocar.

A l’alçada del Baix Empordà, vam veure com estaven segant el blat de moro en alguns conreus i en d’altres estaven a punt de fer-ho, i el mateix passava amb la civada i amb l’ordi. Qui més qui menys semblava voler tenir-ho tot a punt per a l’hivern. Com havia plogut feia poc, tot era verd i dels colors ocres i daurats de tardor, encara no n’hi havia ni rastre. L’estiu s’allargassava i no semblava tenir intencions de marxar. A prop de Figueres, ens vam desviar i passàrem a tocar de Montperdut i Pujolar, travessàrem Llançà, on la mar estava ben encalmada i tot i que havia refrescat una mica la temperatura estava força bé. Després, creuàrem Platja Guifreu i Garbet, ens acostàrem a Colera, des d’on ja vèiem l’estació de Portbou. I una mica més al lluny, passada la frontera francesa, es podia veure un xic Cervera de la Marenda. Entràrem a Portbou a l’hora convinguda i ens dirigírem al consistori on ens esperava el primer tinent alcalde de Portbou, Toni Sánchez. L’edifici de l’alcaldia és un edifici funcional on hi abunda el ciment, però té una vista magnífica sobre la cala de Portbou, de la qual ens diu el senyor Sánchez feia poc, a finals d’agost, estava plena a vessar de gent, ara però era ben solitària i tranquil·la. A Portbou, hi bufa tramuntana durant un parell de mesos l’any, la resta del temps és com qualsevol altre lloc. El tinent alcalde ho té clar, després d’haver viscut un munt d’anys a Barcelona, on treballava, ara, després de jubilar-se, ha tornat a la seva petita vila, on la majoria dels 1.500 habitants es coneixen de tota la vida i on el vent tramuntanal no espanta a ningúEn Toni Sánchez ens mostra la serra de les Alberes, a l’altra punta de la cala, i ens assenyala un petit punt, el cloqueret d’un edifici que podria ser un xic als afores de Portbou, i ens diu: “allò és Cervera de la Marenda, allò ja és França”. Ens explica que a Portbou hi ha molts francesos, perquè la vida és més barata, que el lloguer d’un pis a Cervera costa 800€ i a Portbou sols uns 300. Hi ha un túnel que travessa les Alberes fins a França i una carretera que comunica Cervera i Portbou, sempre plena de cotxes. Mentre ens acompanya al cementiri, on és el Memorial de Walter Benjamin, el primer tinent alcalde de Portbou va explicant una mica els afers de la vila. A Portbou, de peix, no n’hi ha gaire i la gent viu del tren, de l’estació on han de deturar-se tots els combois per canviar de via. HI ha un munt de magatzems, el més important d’acer. Li preguntem què passarà quan ja no calgui canviar de via, que serà dintre de poc, tal i com mana la normativa europea, i ens contesta que tot està controlat, que està previst fer una fàbrica de construcció de vagons. A mesura que ens apropem al cementiri, tot pujant per un caminoi força costerut, Toni Sánchez ens parla del seu pare, que era Guardia Civil i que als anys 40 ja era a Portbou. I ens explica que la Gestapo controlava els que intentaven travessar la frontera en tren, per  la qual cosa s’havien ben instal·lat a la vila. I la gent de Portbou els veia de molt bons ulls, perquè tenien molts diners i en gastaven un munt a la vila. En un món ensorrat per la Guerra Civil aquells estrangers eren com una fada de contes, bé als menys per als vilatans de Portbou. Per als que intentaven creuar la frontera, especialment si eren jueus i volien anar cap a les Amèriques, aquell homes eren la continuació del seu malson. En Toni Sánchez ens explica que té fotos del seu pare amb Himmler i amb en Rommel, tots dos estigueren a Portbou, malgrat que no se sap ben bé que hi feien exactament,  i el seu pare que no en tenia n’hi idea de qui eren, s’hi féu una foto, tal i com manava el protocol. Arribats al cementiri, el primer tinent alcalde ens va obrir la porta i ens dirigirem cap a la suposada tomba d’en Walter Benjamin, tot i que ningú sap exactament, on estan les seves restes, ja  que van anar a parar a una fossa comuna.

L’Elena Sampietro, historiadora de l’art, ens explica qui fou en  Walter Benjamin, tot i que a l’autocar ja ens havia fet cinc cèntims. Ens parla de com n’era de malaltissa i profunda la seva sensibilitat i del seu amor per les petites coses quotidianes i íntimes i que va ser un perdedor nat que sempre està en el costat equivocat. I també ens diu com foren els seus intents fallits de creuar la frontera per anar a Amèrica i com es neguitejava  a causa d’aquell llim jurídic i d’estat d’excepció permanent que feia permissible la barbàrie més injustificable. Benjamin arribà a Portbou acompanyant de Lisa Fittko i es deturà, perquè a Portbou s’hi deturen tots els trens que han de creuar la frontera, la diferència entre l’ample de via francès i espanyol no dóna més opcions. Per això, Portbou és una immensa estació de tren amb un petit poblet adossat. I per aquest motiu la mort de Benjamin fou una mort en trànsit. Mai ha quedat clar si es va suïcidar, com la majoria creuen, o no, però sigui com sigui, per a ell i per a molts que com ell visqueren en l’Alemanya d’aquell temps i tastaren la duresa dels camps de concentració, el present era tan insofrible que qualsevol opció per canviar-lo era millor, qui sap si en últim extrem la mort era una d’aquestes opcions. L’Elena ens explica un munt d’altres coses i de sortida cap al monument del Memorial ens fixem que hi ha un munt de làpides de gent molt jove amb inscripcions molt sentides. Li indiquem una a en Toni Sánchez i ens diu que si que el va conèixer i ens explica una altra de les terribles històries de Portbou, la droga. Al ser pas de frontera tot entra per allà, aquell noi de la làpida havia mort de sobredosi als anys 60, quan va començar a arribar a la població i encara n’hi ha. Un lloc tan petit sent molt aquestes coses i ens comenta que davant aquests fets tan la policia francesa com l’espanyola miren cap a un altre cantó, les famílies de les víctimes es troben desemparades i soles davant d’aquesta realitat. I ens comenta que no sols tot entra, sinó que tot surt, fins i tot l’assassí de les nenes d’Alcasser va creuar la frontera per allà sense que ningú li digués res. La carretera que mena de Portbou a Cervera és un desfici de gent durant tota la nit, gent que va en cotxe o a peu arrossegant enormes farcells que ningú sap de què van plens. Portbou és un lloc de trànsit: per als morts i per als vius i pocs s’hi queden i alguns, com Walter Benjamin, perquè no els ha quedat altre remei.

Davant del Memorial, l’Elena ens fa una petita explicació d’aquell monument fet per Dani Karavan. Un monument estrany, que sembla una un refugi de guerra, però enlloc d’oferir protecció, les escales cauen al mar i ens aboquen a ell com si estiguessin en trànsit entre dos espais que mai no es toquen i que cal atènyer saltant al buit. El nom real del monument és Passatges,  que és el nom d’una part de l’obra de Benjamin.

Vam deixar el cementiri i ens vam anar a donar un volt per la vila, a les dues en punt, però, vam entrar al restaurant “Passatges”, un nom que ni triat a posta. Vam menjar molt bé i és un lloc encantador i molt recomanable, davant per davant de la cala. En acabar ens vam acomiadar de la vila, per anar a una altra vila de frontera, La Jonquera, on teníem hora per visitar el Museu Memorial de l’Exili.

A La Jonquera el MUME, el museu memorial de l’exili, va resultar força interessant. Tot i que va ser una pena perdre’s l’exposició de Walter Benjamin que comença el 3 d’octubre i que ve de Berlín, ja que el 26 de setembre farà 75 anys de la seva mort. Malgrat això, vam poder veure una exposició de contes bèl·lics per a infants, on hi havia llibres escrits durant la Guerra Civil  tant per un com l’altre bàndol.

Al museu, d’una excel·lent museografia, vàrem ser rebuts per el seu director Jordi Font i el conservador Miquel Serrano que ens va dividir en dos grups per fer-ne ells personalment la visita.

El museu explica en la seva exposició permanent com fou la vida dels espanyols que creuaren la frontera en acabar la guerra. Hi ha fotos comparatives entre els espanyols de l’any 39 i dels afectats per la guerra de Bòsnia els anys 90, les fotos podrien ser intercanviables: derrota, exili, camps de refugiats, misèria... Crec que es bo que hi hagi un museu que recordi aquell passat i que ens mostri la cara fosca de la guerra i faci que no oblidem el que succeí no fa encara 100 anys. I és que la nostra fragilitat es fa palesa quan som víctimes de qualsevol guerra. Amb el cor una mica encongit vam tornar a Barcelona, desitjant que les guerres no tornin a casa nostra mai més.

  •  11/07/15

Sortida al Delta de l’Ebre

Dissabte 11 de Juliol vam quedar per tornar al Delta, feia un any de la nostra darrera visita i en teníem moltes ganes, perquè el Delta sempre és espectacular. Al juliol, està sempre tot encatifat de verd, tranquil i reposat com madurant i fent temps per a l’eclosió d’espigues i per al retorn dels ocells en la seva marxa cap al sud. Era un dia calorós, un xic ennuvolat a estones, un temps perfecte per anar cap a les Terres de l’Ebre. Vam deturar-nos al Mèdol a fer un cafetó, però no vam perdre gaire temps,  ja que el Delta no és pas gaire a pro.

A mesura que baixàvem cap al sud, augmentaven les vinyes, amb tota l’estesa de pàmpols de verd vellutat, i els camps de cereals. Passada la població de l’Ampolla,  vam deixar l’A7 i vam anar cap Amposta, creuàrem l’Ebre i ens dirigírem  cap a Sant Jaume d’Enveja, passàrem pel pont Nou, des d’on es veien els embarcadors i les canyes de pescar vora la riba i en un tres i no res ja  érem a Deltebre i d’allà ens dirigiríem a Riumar, en ple parc natural del Delta de l’Ebre, davant per davant de l’Illa de Buda, on ens esperava el Santa Susanna. Riumar és una petita platja de poc més d’un quilòmetre, amb una urbanització del mateix nom ubicada una mica més en dins. Té un petit moll des d’on surten els creuers que fan rutes per la desembocadura del riu. I també és una zona de nidificació d’aus marines molt important. Serien vora les 12 quan, vam embarcar en el Santa Susanna per recórrer tranquil·lament els 10 Km que separen Riumar de Deltebre. El capità ens féu notar com era de gran l’extensa colònia de canyís que creixia a les ribes de l’Ebre en aquell tram, com les seves tiges semblaven sorgir de dins l’aigua, a les vores del riu,  i com eren de primes i altes, perfectes per a la cria d’algunes aus. A aquest hàbitat, ens comentà el capità, se l’anomena senillar i és molt delicat. Al febrer, els equips que tenen cura del parc natural han de fer una crema controlada del senillar vell, que sol acumular-se sobre el terreny on han de créixer els nous brots i els poden ofegar. Mantenir el senillar en bon estat és imprescindible per a la nidificació de les polles d’aigua i els rasclons i també per als petits tallarols, les boscaroles i els mosquiters.

 A mitjans de juliol, no és moment de nius, però tot i així el capità ens va anar assenyalant uns quant ocells que voltaven per les ribes al nostre pas: un parell d’agrons roigs, una discreta polla pintada, tres fotges banyudes despistades i unes quantes gavines capblanques. Tots cercaven àpat entre el riu i els arrossars. Els 20 Km que vam fer en total,  van ser molt agradables, vam lliscar entre canyissar, canyes i bonics arrossars verds, un 75% del parc són arrossar alguns encara plantats a mà i d’altres es planten tirant les llavors des d’una avioneta. Entre les canyes, es veien  petites casetes blanques, molt modestes, les supervivents de les antigues barraques dels vells arrossaires de l’Ebre. A les dues en punt, arribats a port, ens entaulem al restaurant del Santa Susana, ancorats a l’embarcador de ca la Nuri. Els amos del Santa Susanna tenen el seu propi arrossar i l'arròs que produeixen és el que empren en el restaurant. De les 5 varietats d’arròs que hi ha al Delta: badia, bomba, montsianell, sènia i tebre; el restaurant del Santa Susana està especialitat en arrossos caldosos a base de la varietat bomba, la cuina és excel·lent i el vi també, tot s’ha de dir. En acabar de menjar, pujàrem  a coberta, el capità féu sonar la sirena, llevàrem amarres i ens endinsàrem en la desembocadura de l’Ebre, fins a l’Illa de Buda, allà on el mar i el riu es troben i barregen les seves aigües.

Descriure la panoràmica de la desembocadura amb aquella petita illa mig enfonsant-se és realment difícil, però he trobat un petit documental sobre Buda, l’illa del Delta que us enllaço aquí per si algú el vol veure, i que és un reportatge de TV3 del 2013:

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-documental/buda-lilla-del-delta/video/5255292/

Mentre fem una volta entre el dos marges del riu, el capità ens explica que antigament a la desembocadura de l’Ebre hi havia tres fars, que marcaven els punts de navegació més conflictius: El far del Fangar al Canalot, el de l’illa de Buda i el de punta de la Banya. Dels tres fars, avui en dia sols en resta un, el del Fangar, i ens indica un punt llunyà cap al Nord d’on estem que jo no puc veure, però que intento imaginar. Ens explica una mica com ha anat canviant el Delta, com el mar va guanyant espai i com n’és de canviant i fràgil aquella terra. El Delta ens mostra la nostra pròpia petitesa i fragilitat, tota una lliçó de vida. Tant de bo puguem gaudir sempre de la seva existènc

Retornem a l’embarcador on ens espera l’autocar per anar a Deltebre a visitar el centre Ebre-terra, que és un centre per promocionar el turisme a la zona i ajudar a les empreses del sector. Allà descobrim que l’Ebre té una conca fluvial considerable, d’uns 85.400km 2 aproximadament; que neix al Pic de les Tres Mares (a Peñalabra) i que desemboca al Galatxo d’en Sorrapa, al Delta. Però el centre Ebre-terra es concentra en el Baix Ebre i en concret en les Terres de l’Ebre. En una mural molt gran ens expliquen com ha anat variant el Delta al llarg de la història des d’època romana fins ara; en un altre es mostra tota la varietat de boscos de ribera que podem trobar en aquesta zona i els ocells i mamífers que hi viuen. La zona té sens dubte un gran atractiu turístic que volen promocionar i és per això que hi ha informació sobre cicloturisme, baixades pel riu en caiac i un munt de coses més, sense oblidar l’oferta gastronòmica. És francament interessant i sens dubte molt útil per planificar unes magnífiques vacances a la zona. En acabar, contents i satisfets ens en tornem a Barcelona, el Delta, no cal dubtar-ho, ja és part de les nostres vides.

 

  •  13/06/15

 Benifallet i creuer en llagut per l'Ebre

Dissabte 13 de juny, vam anar cap al Sud, cap a les Terres de l’Ebre, a visitar Benifallet, que té unes coves fantàstiques i a donar un volt per l’Ebre en llagut. No cal dir que ens vam haver d’aixecar ben d’hora, vam pujar a l’autocar tots ben puntuals i vam sortir temorosos de si aguantaria el dia o si faria un xàfec en qualsevol moment. Durant tot el camí, els núvols de pluja ens perseguien i quan vam deturar-nos a fer un cafetó a l’àrea del Mèdol, fins i tot va ploure una mica.  A les 10:30 ja érem a Benifallet, després d’haver fet 177 km i travessat un munt de poblacions, algunes de les quals ja havíem visitat amb anterioritat. Enrere havien quedat Reus, Vandellós i Tivissa, Miravet i Rasquera quan vam arribar a Benifallet. El cel estava molt cobert i el viatge en llagut vam estar a punt de no poder fer-lo a causa de la pluja, tot i que al final el cel va aclarir. 

Vam comença la visita de Benifallet per les seves coves, bé per les dues coves que es poden visitar parcialment: la cova de les Meravelles i la cova del Dos. La cova de les Meravelles fou la primera que vam veure i és una cova espectacular, tot i que sols vam fer un petit recorregut. La cova no va ser del tot descoberta fins el 1968, quan un grup d’espeleòlegs de Gràcia la va explorar tota, malgrat que té desnivells molt considerables i de gran dificultat.  Abans se’n coneixia una petita part, on ara hi ha l’entrada, i on s’havien trobat restes de poblaments del neolític. Durant la Guerra Civil de 1936-39, els habitants de Benifallet van refugiar-se a la cova durant els 100 dies que durà la batalla de l’Ebre i que destruí bona part de la població. La cova de les Meravelles va quedar una mica malmesa, però malgrat això és impressionant.

La cova de les Meravelles és francament humida. Hi ha un lent degoteig d’infiltracions d’aigua barrejada amb carbonats càlcics, aquest fet persistent i parsimoniós de la natura ha anat conformant la cova, una cova on no hi falta res: hi ha columnes fantàstiques, macarrons diminuts que encatifen el sostre d’algunes parts de la cova, banderes de considerables dimensions que ens parlen d’algun moment en què l’aigua ha fluid quasi a raig, estalactites en continu degoteig i que potser en unes quantes centúries aconseguiran formar una petita columna, colades i gorgs subterranis. La cova de les Meravelles és un món on la lentitud i la constància tenen premi, on les pedres es formen i on el paisatge canvia, ple de misteris encara no resolts com la formació d’excèntriques que semblen revoltar-se contra el principi de la gravetat, formant precioses cristal·litzacions contra tot pronòstic. Una geologia viva, en plena potencia de canvi.

En sortir, vam baixar cap a la cova del Dos, que té una sortida a l’exterior, també, per un avenc i es diu del Dos, perquè té dues boques. És més petita que l’anterior, però mentre la de les Meravelles està en procés de formació encara, la del Dos té moltes formacions inactives i en procés de descalcificació. És molt bonica i té formacions molt curioses.

De coves com aquestes, n’hi ha un munt a la serra de Cardó, que és una de les serres preferides dels espeleòlegs del país. Quan vam acabar la visita, els núvols havien minvat i ens vam dirigir cap a l’embarcador dels llaguts, per començar el nostre passeig per l’Ebre. En arribar a la riba, el llagut “Benifallet” ja ens esperava. El nostre llagut era una rèplica dels antics, hi mancava la vela i en el seu lloc hi havia un motor, pot ser no era tan romàntic, però sí més pràctic, ja que ens hagués tocat sirgar una bona estona.

Al sortir de l’embarcador,  vam anar riu amunt, en direcció a Miravet. El riu, des de dins, és un petit microcosmos paradisíac. Ens va sorprendre la verdor del bosc de ribera a banda i banda del riu. Les pluges de les darreres hores es feien notar i totes les tonalitats de verd s’escampaven al nostre voltant. Viatjar en llagut per l’Ebre no té res a envejar a fer un creuer pel Rin, fins i tot és més agradable i casolà. La riba té llargues extensions de canyissars que fan giragonses entre els meandres i boscos d’alberes i salzedes que s’enfilen per les estrivacions riberenques de la serra de Cardó a un costat i la de Pàndols, a l’altre, clapejats de petits prats i esbarzers plens de piuladisses d’ocells i els mil sorolls dels insectes al migdia. L’Ebre no té rival, això ho vam poder constatar durant els 45 minuts que durava el recorregut del llagut i francament se’ns van fer molt curts.

A les dues en punt vam desembarcar i vam anar corre-cuita a can Pepo, un excel·lent petit restaurant i hostal de Miravet. A can Pepo s’hi menja francament bé, la cuina de mercat és exquisida i abundant i el vi, que és del país, és de gran qualitat. A Benifallet, no cal dubtar, les coses les saben fer molt ben fetesDesprés de dinar, ens esperava en Vicenç, el nostre guia a les Terres de l’Ebre,  per visitar Móra, que és la seva vila. De bon principi ens vam dirigir cap al Castell de Móra, que és una d’aquelles fortaleses que els musulmans van construir per protegir l’Ebre dels bàrbars cristians. Entre destrucció i reconstrucció, el castell fou conquerit el s. XII per les tropes de Ramon Berenguer IV, que atorga el castell i les terres als barons d’Entença, els quals estaven en contínua batussa amb els templers de Miravet i altres pobles veïns. I és que la vila de Móra i el seu castell han patit moltes destrosses al llarg de la història, una de les més devastadores fou la carlinada del s. XIX i la pitjor, la Batalla de l’Ebre durant la Guerra Civil.

A part del castell, també vam visitar la vila, que és molt bonica. I davant l’Ajuntament, en Vicenç ens va explicar una mica la seva història i alguns dels personatges més rellevants de la població. Em va fer gràcia que la lletra del tango “Fumando espero” es fes a Móra, mentre Josep Gayà, l’autor, estava passant uns dies a la vila. Sembla que s’inspirà en un local de no gaire bona reputació que hi havia a la plaça de Baix de Móra. Just des d’aquesta plaça també vèiem el petit port fluvial de Móra, on ens explica Vicenç que encara hi ha les fosses comunes dels ponters morts durant la Guerra Civil i que eren molts, perquè els bombardejos eren constants. Deixem Móra per tornar a Barcelona i amb la idea de tornar un altre dia amb més calma. L’Ebre cada dia ens roba més el cor!


  • 16/05/15

 L'Empordà feudal

Dissabte 16 de maig, vam quedar per anar a visitar uns quants poblets de l’Empordà, tots molt a la vora, que encara conserven els seus trets feudals. El dia era molt primaveral, ben assolellat i clar, amb un cel amb poques clapes de núvols i una lluminositat esplèndida. Ens feia de guia el senyor Jaume de Puig, vicepresident de l’Institut d’Estudi Catalans i un medievalista de gran prestigi. Amb el Sr. de Puig ens havíem de trobar a Cruïlles i per això vam anar rabents cap a allà i hi vam fer tanta via, que fins i tot ens va donar temps de fer un cafetó abans d’arribar-hi. Vam creuar Sant Celoni, Santa Coloma de Farners i Bescanó, arreu els pagesos estaven fent la sega, ordi i blat majorment. Els camps eren encara un mar de roselles i espigues daurades batudes pel vent, aviat les màquines segadores farien la seva feina i les bales de palla s’escamparien per tot el territori.

A Cruïlles, vam trobar-nos amb el Sr. De Puig i amb la seva dona que venien de Girona. Cruïlles és una vila petitona del Baix Empordà, de fet és tan petita que des de 1973 s’ha mancomunat amb altres minúscules viles del costat per formar ajuntament, però malgrat ser petita és plena d’encants. Té una història curiosa i unes quantes construccions medievals. La vila era una antiga baronia, documentada ja al s.X, i el primer senyor que s’hi establí fou Gilabert de Cruïlles. La família Cruïlles era molt poderosa, tot i que tingueren els seus daltabaixos econòmics al llarg del temps. El seu poder s’estenia des de la plana de l’Empordà fins al massís de les Gavarres i ampliaren el seus dominis quan emparentaren amb els senyors de Peratallada, població a on es van traslladar posteriorment. Visitar la vila de  Cruïlles és com entrar una mica al túnel del temps, quan els barons abandonaren Cruïlles, el temps es deturà a la vila i tot restà un xic com a llavors.

Vam caminar fins a la plaça de la Torre, on hi ha just això una torre molt antiga, cilíndrica, que és l’antiga torre mestra del castell dels barons. És una torre que fa quasi 23 metres d’alçada, feta de carreus escairats i construïda en tres períodes, això es veu per la diferent pedra emprada. Se suposa que els primers 13 metres foren construïts al s.IX i la resta fou acabada al s.XII. La torre té un cert aire tenebrós, amb poques obertures i té tot l’aspecte de ser una mena de macro búnquer medieval, inexpugnable i contundent. La resta del poblet és molt bonic, davant per davant de la torre, encara hi ha una petita casa que recorda el conflicte remença. És una casa modesta de principis del s. XVI, de quan els vells remences van començar a treure cap i a poder tenir les seves cases. A Cruïlles com a moltes de les poblacions que vam visitar aquell dia hi viu poca gent, la majoria són pagesos que viuen a les masies del voltant. Al final de la visita, vam fer un tomb per Cruïlles per veure una mica les restes de l’antiga muralla. En acabar anàrem cap a Monells, que forma part del mateix municipi que Cruïlles. 

Monells és més petit que Cruïlles; quan vam arribar ens vam trobar que la vila estava convertida en un plató de cinema i és que hi estan rodant la continuació del film “Ocho apellidos vascos”. Monells és una bonica població, molt ben conservada i on la diputació de Girona hi ha invertit moltíssim.

A l’entrar a Monells,  vam creuar el Riu Sec, que duia un fil d’aigua, per un estret passamà. L’antic centre de la vila és totalment porxat, perquè era una vila on es feia, en època medieval, un mercat molt important. Eren temps en què no es coneixien les neveres i  s’havia de posar tot a la fresca i a resguard del sol, per tal que no es fes malbé la mercaderia tant ràpidament. Els carrers porxats acaben en una bonica plaça, la plaça de Jaume I, convertida en el centre del plató i que ens esperava amb una pancarta que deia “Benvinguts a la República de Catalunya”.  A la plaça, també es conserva la mesura de Monells, que era una de les oficials en època de Jaume I i servia de mesura per als cereals, una mesura cúbica. És com si, avui en dia, anéssim a comprar un litre de blat o d’ordi. La mesura de Monells és de pedra i té una obertura per on sortia el gra. És de suposar que en època medieval això d’intentar enredar el veí estaria com sempre, a l’ordre del dia, i la mesura serví d’element pacificador, sempre controlada pel mostassaf de torn. La plaça de Jaume I té molt d’encant, com tota la població de fet, i té un increïble rellotge de sol en una de les façanes d’una casa que dóna a la plaça. Els porxos de la plaça estan recoberts de llessamí bord, el conjunt es francament de conte de fades.En acabar la visita, vam anar a menjar.

Eren vora les 2 i teníem taula parada a Can Bach, situat al captivador poble de Palau Sator que també vam visitar.

A can Bach s’hi menja molt bé, el restaurant és una antiga masia que de fora té uns esgrafiats vuitcentistes molt curiosos. El menjador està ubicat a la zona que servia també de menjador al bestiar, ara hi menjàvem nosaltres. I s’ha de dir que tot estava molt bo.

Ben dinat vam visitar la preciosa església preromànica de Sant Julia de Boada, que la regidora Pepita Dalfó ens van obrir expressament.  

Per finalitzar el dia, vam anar a visitar la població de Peratallada, on van viure els descendents dels Cruïlles. Peratallada és un bonic municipi tocant a Pals, una antiga baronia a la qual no li falta de res. Té castell, torre de l’homenatge, una altra torre a l’oest, una al nord, una d’hores i una circular; una muralla força ben conservada, una església dedicada a Sant Esteve i una plaça porxada.  Ho vam veure tot i ens va agradar molt. El castell està mig enrunes per dintre i encara té un propietari, un noble, dels pocs que deuen quedar al Principat, que no acaba de tenir prou recursos per refer el castell, tot i que sembla que hi ha un projecte per convertir-lo en hotel. Sigui com sigui, Peratallada és una població d’ensomni, amb molta vida cultural i és un lloc fantàstic per passar l’estiu.  Ens hagués agradat visitar algun poblet més del Baix Empordà, però es va fer tard i vam tornar cap a Barcelona. De segur que aviat hi tornarem, l’Empordà feudal és fascinant.

 

  • 18/04/15

Els museus de Sitges

Dissabte 18 d’abril fou un dia assolellat, fresc i primaveral  típic de l’estació. Un dia perfecte per anar a Sitges a visitar el Cau Ferrat, un museu que ha estat tancat durant uns quants anys i fa just 4 mesos l’han reobert. Vam sortir a les 9:30 i a les 10 ja érem a Sitges. Vam fer el viatge d’una tirada per l’autopista Pau Casals, la que creua Sant Boi, Gavà i els parcs naturals del Delta del Llobregat i  del Garraf. Mentre viatjàvem per l’autopista, vèiem com l’equilibri entre ciutat i camp és realment fràgil: les naus industrials de vora Sant Boi es barregen amb l’horta dels conreus del Llobregat i quan se surt de Gavà comencen a aparèixer les vinyes clapejades de bosquets de pi i rouredes. El parc natural del Garraf s’ha recuperat de l’incendi de fa uns anys i llueix els seus boscos verds i lluents. Quan arribem a Sitges tenim una estoneta per esmorzar i ens passegem per la vila una mica. El centre de Sitges encara té un cert aire mariner on s’hi barregen antigues casetes de pescadors amb boniques torretes fetes al s. XIX per americanos enriquits. Ens endinsàrem per un munt de carrers fins arribar al carrer Major i baixàrem pel carrer Carreta fins arribar al passeig de la Ribera i ens vam asseure  en una petita terrassa, de cara al mar a prendre un cafè. A prop de les onze marxem cap al Cau Ferrat, que era a la vora.

El Cau Ferrat durant molts anys va ser la casa taller de Santiago Rusiñol, ara és un bonic museu que fa poc ha estat restaurar gràcies a un consorci que han creat entre la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Sitges. Així que vam entrar, ens vàrem dividir en quatre grups, cadascú amb un guia. El guia del nostre grup ja ens esperava. Era un noi de Sardenya, de l’Alguer, que parlava un català molt divertit i es deia Marcel Farinelli. Amb ell pujàrem cap al Gran Saló de la casa, on antigament es feien les festes modernistes. De fet, entre 1893 i 1894, Rusiñol adquirí dues cases de pescadors de la vila i la intervenció de l’arquitecte Francesc Rogent la convertí en el que ara és el Cau Ferrat. En aquesta sala, la més noble, hi ha la gran col·lecció de forja antiga de Santiago Rusiñol. La col·lecció és molt interessant i és fruit de la col·laboració de Rusiñol amb algunes entitats científiques i arqueològiques del moment. I també del seu viatge a Consuegra, un poblet de Toledo que havia quedat molt afectat per uns aiguats. Rusiñol acompanyà el seu amic Modesto Sánchez Ortíz, director de La Vanguardia, el 1891 a Toledo. Els subscriptors del diari havien fet una donació d’ajut a la població afectada i el viatge era per entregar l’ajut als damnificats. Allà Rusiñol va comprar una bonica picaporta d’anella que se suposa havia salvat algunes vides. Una altra peça molt bonica és la picaporta de Ca l’Ardiaca de Barcelona, que té una bonica i enigmàtica forma de drac. Molts objectes dels que col·leccionà Rusiñol van tenir una gran importància per elaborar un interesant discurs titulat Mis hierros viejos, que Rusiñol llegí el 21 de gener de 1893 i que és tota una defensa de la feina ben feta, de la valoració dels oficis i de model de qualitat per al present. Al mig del Gran Saló hi ha també la col·lecció de vidre que Rusiñol comprà al seu amic Alexandre de Riquer.

El nostre guia, però, especialista en pintura ens comentà algunes obres de les que hi havia a la sala. A la lògia del Saló van veure algunes de les pintures més importants, faltava La morfina (1984) que estava deixada i que va servir per explicar que Rusiñol va ser addicte a la morfina durant un període de la seva vida i que això li costa un ronyó, que li van haver d’extirpar. Hi ha també uns bonics quadres d’al·legories, pintats expressament per ser col·locats en aquell lloc. La idea del Gran saló és la de mostrar l’art total en què creia Rusiñol.  Pintura, artesania, ceràmica, música... l’art era un tot. En una de les parets de la sala, hi ha dues pintures del Greco, que Rusiñol comprà a uns marxants de París en una època en que el Greco no era gaire valorat encara. Les obres foren dutes a Sitges amb una gran festa i col·locades al Cau Ferrat. Al Gran Saló és barregen les pintures de Cases amb les de Rusiñol i Ramon Pitxot tots francament interessants.  Després vam baixar on hi havien, de fet, les antigues cases de pescadors. Rusiñol hi va viure una temporada. Al vestíbul hi ha un bonic dibuix de Ramon Casas, Carro de vuit mules de tir (1889), i que fou pintat a prop de Vic. A la cuina-menjador hi ha una bonica llar de foc que prové de l’antic Castell de Sitges, que va ser remodelat en aquella època. Hi ha molts dibuixos i pintures curiosos i en el Despatx de Rusiñol fins i tot algun dibuix de Picasso jove i d’Anglada Camarasa, entre d’altres. Fins i tot van veure la seva alcova i el pati amb un brollador.Després vam deixar el Cau Ferrat i ens vam anar a can Rocamora, on està el Museu Maricel. De fet el nom original de la casa era Can Xicarrons i fou adquirida pel multimilionari nord-americà Charles Deering el 1915, que la utilitzà com a residència d’hivern. Avui en dia, la casa és el Museu Maricel i alberga una col·lecció d’escultura i pintura que van del Romànic al Barroc i que va deixar a la ciutat el Dr. Jesús Pérez-Rosales i d’altres de modernes del museu de Sitges. El conjunt té peces molt interessants i cal veure’l amb calma, especialment la pintura de Sert sobre la primera Guerra Mundia

Ens vam acomiadar del Marcel i vam anar directes cap al Rincón de Pepe, on teníem taula parada per fer una degustació d’arrossos. Tot va estar molt bo. En acabar vam anar cap al mas Can Ramon del Montgros, en ple parc del Garraf. Ens acompanyava des del matí Jesús Velacoracho, el nostre expert en vins i moltes altres coses, que ja ens havia explicat que les desavinences entre Miquel Utrillo i Deering foren de tipus econòmic. Sembla que Utrillo, encarregat de comprar béns i obres per a Deering, inflava preus i se’n quedava una part. Ara en arribar a Can Ramon, en Jesús ens explicà les característiques del vi de la zona, de per què el xarel·lo es diu així i no cartoixà com antigament. I tot es deu, ens comentava,  a la conquesta de Sardenya, ja que  quan els mariners catalans arribaren allà i dugueren el seu vi, els sards van considerar que era chiaretto, ja que ells en feien un de més fosc, de color verdós. Del chiaretto va passar a xarel·lo i així s’ha seguit dient.

Mentre en Jesús ens explicava tot això, va arribar en Manel Aviñó, que porta l’empresa de Clos Lentiscus, i és el creador del vins del mas.  El mas és molt bonic, un mas del s. XIX, però fet sobre d’altres anteriors. I l’indret és encara més bonic, la vall del Montgros, un lloc quasi idíl·lic que combina la vinya, olivera, garrofers  i el bosc de pi blanc i roure i esta situat als costers del Garraf. S’han trobat restes d’una vil·la romana a la vora. El mas està envoltat de llentiscle, margalló i pi blanc que són els típics de la zona. En Manel ens va ensenyar tot ufanós un gran arbust de llentiscle, molt antic, que conserva com la nineta dels seus ulls, la qual cosa no és fàcil perquè sovint els passavolants s’emporten les branques per vendre-les a Holanda, ja que el llentiscle serveix per ornamentar els rams de flors. Manel Aviñó ha apostat pels cultius biodinàmic i per les varietats autòctones: xarel·lo, sumoll i caves fets amb aquestes varietats. Vam poder tastar els seus vins i francament són de molt bona qualitat. Confiem que continuïn fent caldos tan bons  o millor, perquè ens agradaria tornar aviat.  

Vam tornar d’hora, el dia havia estat perfecte i a sobre, com ens va dir el conductor, el Barça havia guanyat, no es podia demanar més.


  • 14/03/15 

Centre d'interpretació Lluis Companys i Convent Sant Bartomeu de Bellpuig

Dissabte 14 de març, vam anar a Bellpuig d’Urgell. Feia un dia assolellat i fred, la primavera estava a tocar, i la promesa de bon temps ens va animar. Vam sortir de Barcelona a les 9:30 i no vam parar fins arribar a La Panadella. Enrere vam deixar el Bruc, Porquerisses i Montmaneu, prats i serres amb els ametllers a punt de florir i els conreus encara porucs. Vam fer un cafetó per entrar en calor a La Panadella i vam reprendre el viatge fins a Belpuig.

A l'entrar al Pla d'Urgell, vam poder constatar l'encert del nom. La comarca és una immensa planúria plena de conreus d'arbres fruiters i regada pel Canal d'Urgell. De pobles, n'hi ha pocs i poc poblats, Mollerussa n'és la capital i hi vam passar pel costat abans d'arribar a Bellpuig.

Bellpuig té uns cinc mil habitants i va ser fundat a mitjans del segle XII; la família Anglesola n'era la propietària, però un parell de segles més tard, passà a mans dels Cardona. De fet, Ramon Folch de Cardona-Anglesola és qui féu construir el monestir de Sant Bartomeu, just el que anàvem a visitar, perquè volia un lloc per ser enterrat com cal. Bellpuig també té una església parroquial i un castell, però els vam deixar per a una altra visita.

Quan vam arribar davant el monestir, vam pujar les escales que menen a la porta principal. De fora, el monestir dóna a una petita plaça a tocar de l'església parroquial i sembla més petit del que realment és. La guia del Museu del monestir ens acollí tan aviat com vam arribar. Una part de l’edifici conventual pertany al Museu d’Història de Catalunya i l'altra part, és una residència d'avis i no hi vam entrar. Va començar la visita amb una petita explicació de qui era el seu fundador, Ramon Folch, baró de Bellpuig i un dels homes clau de la política italiana de Ferran el Catòlic. El baró era home d'armes i esdevingué almirall i virrei de Nàpols i Carles V li concedí el Toisó d'Or, tot s'ha de dir que després de pagar un munt de diners i de sufocar amb gran duresa una revolta dels napolitans. Va fer un bon matrimoni amb Elisabet de Recasens, comtessa de Palamós, i cosina germana seva. Durant la visita vam poder veure els retrats de la parella, esculpits en pedra en les claus de volta de la sala capitular, s’assemblen molt l’un a l’altra, ella de semblant molt més jove que el seu marit, tots dos grassonets, amb els cabell rinxolats i de posat seriós. Habitualment residien a Itàlia, tot i que també tenien casa a Barcelona. A Bellpuig, el baró sols hi va fer construir el monestir de Sant Bartomeu, allà havia nascut i allà volia ser enterrat. Va triar l'indret on hi havia hagut una ermita, l'ermita de sant Bartomeu, i després d'aconseguir tots els permisos que calien en va començar la construcció. El monestir és en algun moment un tant ostentós, el baró volia mostrar qui era. Malgrat això, els frares franciscans que l'habitaven i als quals estava encomanat el monestir no ho veien gaire clar. Per tal que es fes tot el que el baró volia, va enviar un model del monestir des d'Itàlia, però sembla que el mestre d’obres i els frares van interpretar el model al seu aire. De fet, no se sap massa com va anar la construcció, l'estil és més aviat gòtic, no gaire a la moda italiana renaixentista, si bé el renaixement italià treu cap en alguns enteixinats. Hi treballaren 90 persones en la seva construcció, molts d'origen gascó, tots els quals vivien a la comarca en aquells temps. El monestir es va ampliar posteriorment en època dels néts del baró.

Després de visitar la sala capitular i una ampla galeria amb quinze trams de volta, vam accedir als claustres del monestir, que en té dos. El primer claustre és molt esquifit i modest i té un petit brollador al mig. El segon claustre és més sumptuós i té una cisterna i és molt bonic, té dos pisos per sobre coberts amb un ràfec i unes columnes italianitzants que el fan molt original. Després vam visitar el refetor que té un bonic lavabo de marbre encastat en el mur i també vam descobrir una porta que duia a una escala de cargol. Una escala de cargol única  que té un ull totalment buit, molt original, i que sembla va inspirar Gaudí per fer l'escala de la Sagrada família. Vam pujar-la, tot i que és estreta, per sort ens vam poder ajudar del passamà exterior, que mareja una mica perquè és totalment helicoïdal. A dalt hi ha dues campanes amb un so realment molt bo, com van poder comprovar fent-les sonar. Al sortir, vam veure un petit vídeo, en una sala que abans era la sagristia i on també hi ha un petit armariet on es guardava l'orfebreria i que té un marc molt treballat de marbre blanc. El vídeo explicava la història del monestir, com havia estat desamortitzat, com posteriorment havia estat convertit en una escola internat dirigida pels Paüls i com després havia passat a mans de la Generalitat. Tot molt interessant.

A la una en punt vam sortir de monestir i ens vam dirigir a Vilagrassa, a l'hostal del Carme, on teníem taula parada.  El menjar fou realment bo amb productes de la terra i un bon vi de la comarcaA la tarda, després de l'àpat, vam anar cap a Tornabous, on ens esperava l'alcalde de la població, Amadeu Ros, per fer-nos de guia al centre d'interpretació Lluís Companys, al Tarròs. Primer, vam visitar el monument a Lluís Companys. El senyor Ros ens explicà que a l’agost van mutilar el cap del monument i ara n’han posat un provisional de guix, per evitar altres bretolades d’aquest estil s’han posat càmeres de vigilància. L’estàtua és obra de l’escultor Antoni Boleda, qui ha fet també la rèplica que vam poder veure. Després vam anar cap al Centre d’Interpretació que encara no està en ple funcionament, perquè ha de funcionar també com un centre de dinamització de la zona, amb exposició i venda de productes de la comarca i un petit bar. La part que vam visitar, fou la de l'exposició sobre Lluís Companys, nascut al Tarròs, i darrer president de la Generalitat Republicana. Del Tarròs també era fill Salvador Seguí, el Noi del Sucre, que no té cap recordatori,  però gràcies al qual tenim la jornada laboral de 8 hores i fou un dels líders sindicals més importants que ha tingut mai el país. Lluís Companys i Salvador Seguí van ser companys d’infantesa, tot i que es duien 4 anys..

L’exposició de Lluís Companys està molt ben documentada. Companys era el segon fill d’un propietari rural del Tarròs, republicà i liberal. El pare de Salvador Seguí era masover en una de les finques de la família Companys i és coneixien de ben petits. Lluís fou enviat pel seu pare a Barcelona a estudiar en un internat i allà va conèixer a Francesc Layret, un dels seus millors amics. Tant Layret com Seguí moriren assassinats a Barcelona, una ciutat molt convulsa durant els anys 20 del segle passat. Lluís Companys també moriria assassinat el 1940, al Castell de Montjuïc, eren temps difícils. Les fotografies documentals ens mostren un Companys en plena activitat política, quan va ser escollit regidor a Barcelona pel districte V, el Raval, un barri obrer per excel·lència. Companys era advocat laboralista i la seva amistat amb Seguí el va ajudar molt, això passava el 1917. A l’any 20, Seguí i Companys foren detinguts i Layret que els havia de defensar fou assassinat. Companys ocupà l’escó per Sabadell que havia deixat forçosament  vacant Layret i un cop alliberat, s’encarregà del problema Rabassaire. L’any 23, la dictadura de Primo de Rivera acabà amb el procés democràtic i Companys es dedicà a dirigir i escriure en la publicació La Terra, portaveu de la Unió Rabassaire. El Noi del Sucre fou assassinat aquell mateix any.  Després de la dictadura, l’any 1931, Lluís Companys junt amb Francesc Macià i els socialistes del diari l’Opinió, fundaren Esquerra Republicana. Mort Macià, Companys esdevingué president de la Generalitat de Catalunya i el 6 d’octubre, proclamà l’Estat Català de la República Federal Espanyola, l’aventura acabà malament. Companys i els seus foren acusats de rebel·lió i condemnats a 30 anys de presó i l’autonomia de Catalunya fou suspesa. L’any 36, Companys fundà el Front d’Esquerres que guanyà les eleccions, els presos foren amnistiats i es recuperà l’Autonomia, l’ambient era molt tèrbol i als pocs mesos esclatà la Guerra Civil. En aquell moment,  Companys fou ratificat president de la Generalitat. Començà la guerra i les forces colpistes no aconseguiren ocupar Barcelona l’any 36, l’equilibri de forces polítiques es feia difícil de mantenir, el període era francament convuls. Quan l’any 39, Barcelona fou finalment  ocupada per les tropes franquistes, Companys marxà a França i s’instal·là a La Baule, a la Bretanya. El 1940 fou segrestat per la policia militar alemanya i lliurat a la policia espanyola. Enviat a Madrid, fou torturat durant 5 setmanes i després enviat al castell de Montjuïc per a un Consell de Guerra acusat de rebel·lió militar. El 15 d’octubre  Lluís Companys fou executat.

La història de Companys és una història tràgica. El senyor Ros ens parla també dels temps moderns. Vicepresident de la comunitat de regants del Canal d’Urgell, a més d’alcalde,  ens explica com l’aigua del Canal hagués pogut salvar del de la fallida l’Agència Catalana de l’Aigua, quan la sequera de Barcelona l’any 2008, quan es va comprar aigua del Roine i d’un munt de llocs més i es transportà en vaixell al port de Barcelona, que va ser un negoci  ruïnós. I és que Barcelona pateix sequera cada 9 anys i mig, si fa o no fa, de forma cíclica. El senyor Ros proposa un acord per evitar el problema de la ciutat entre la comunitat de regants del Canal d’Urgell i l’Ajuntament de Barcelona. A part d’això, ens explica com tots els comptes dels municipis de Catalunya són controlats des de l’administració central de Madrid i de com costa sortir del pas quan hi ha algun problema que no ha estat pressupostat. També ens explica com la Comunitat Europea controla els preus de la fruita i de com enguany la collita de poma Golden no és gaire profitosa arreu d’Europa, perquè el preu anirà a 15 cèntims el quilo. Sigui com sigui, els problemes mai s’acaben ni en època de Companys ni en la nostra. Vam tornar a Barcelona confiant que els nostres polítics actuals tinguin en compte la nostra sequera cíclica i que evitin arruïnar un altre cop l’Agència Catalana de l’Aigua, enlloc de França que arribin a acords amb els que tenen a la vora, que siguin més beneficiosos per ambdues parts. Creuem els dits!

 

  • 21/02/15   Sortida a la cantera romana del Mèdol
Dissabte 21 de febrer,  vam decidir anar de calçotada a Valls i visitar el Mèdol. Amenaçava a pluja. El cel estava força cobert, amb clapes de núvols baixos de color gris fosc gens tranquil·litzadors, d’aquells que anuncien pluges primaverals, però que s’havien avançat. El dia era francament fred. A prop de dos quarts de nou, vam sortir cap a la àrea de servei de l’AP-7 propera a Altafulla, on vam prendre un cafetó i des de on s’accedeix a la antiga cantera romana

A les 11h, aproximadament, una guia molt agradable ens dugué al centre d’interpretació de la pedrera del Mèdol, situada a la mateixa àrea de servei, i que és propietat, com la cantera, de la Fundació Abertis.  Un vídeo molt interessant ens mostrà com es treia i es treballaven les pedres que s’extreien de la pedrera. La cantera del Mèdol fou construïda, aproximadament, al s. I aC. L'Agulla data de l'època d'August, per això se suposa que l'explotació començà durant el temps de la República. En un primer moment, la pedra de la cantera fou utilitzada per fer la muralla de Tàrraco. Extreure la pedra de la cantera era una tasca molt laboriosa, s'havia de seleccionar el bloc, tallar-lo fent rases al costat amb una escoda i allisar-lo, les pedres es tallaven quasi a mida i un cop tot estava enllestit, el bloc s'havia de dur al lloc de construcció. Això es feia mitjançant grues i corrons, després es transportaven en carro fins a un port que s'ha descobert al Bosc de la Marquesa i que encara s'està excavant. Després de veure el vídeo vam anar a visitar l'excavació de la pedrera in situ, a menys de 800 metres de l'àrea de servei.

Vam prendre un petit camí que ens dugué al clot de l’Agulla, és un paratge molt bonic. La guia ens explicà que és una de les canteres més grans que es conserven d’època romana i ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. El Mèdol era una cantera d’on s’extreia pedra calcària per a la construcció d’àmbit local, fet que no li treu valor, sinó al contrari, gràcies a ella és pot saber una mica com funcionava la producció de pedra per a la construcció. Al Clot del Mèdol hi ha la famosa agulla, que servia per saber quanta pedra s’havia extret i quanta pedra quedava. Però, malgrat l’Agulla, l’extensió de la cantera era molt gran, se suposa que més de 80.000 . Abans de l’any 2010, creien que només tenia 20.000 ; aquell any un incendi devastà la zona i això va permetre descobrir que la cantera era molt més gran i continua per un bosquet, que encara no ha estat excavat. Vam poder veure una cabana, que servia de control, per allà entraven i sortien els treballadors i es controlava el que duien i la pedra que sortia. Al nivell més baix, s’ha trobat una moneda de l’època de Tiberi, se sap que la cantera fou molt activa durant el període de Tiberi i també durant els mandats de Claudi i Neró, després fou abandonada i ningú sap ben bé per quin motiu.  També s’ha trobat  un pou, element molt important en una pedrera, ja que l’aigua servia per trempar les eines i per netejar la pedra, i una petita construcció on sembla s’ubicava un petit temple, tot fa suposar que d’Hèrcules, que era la divinitat més escaient als picapedrers. Vam passejar per la vella cantera abandonada, que amb els anys s’ha anat cobrint de vegetació. Heures i bardisses cobreixen una part de la paret  de pedra i el clot té una vegetació de molses i falgueres que el fan encantador.  En sortir, va començar a plovisquejar i com ja es feia tard vam anar cap a Valls, a can Fèlix, on teníem taula parada i un munt de calçots esperant.

Feia un fred que pelava i el calçots calentons, acabats de fer, i amb una exquisida salsa romesco van desaparèixer ràpidament. A casa Fèlix pots menjar tants calçots com vulguis, però cal reservar forces per al xai i la botifarra. Tot s’ha de dir, si vas de calçotada més val que no pensis ni en colesterols ni en altres problemes de salut i gaudeixis del que tens al davant, perquè francament tot està deliciós. Després de menjar vam anar cap a la Bisbal del Penedès, a visitar el Mas Vilella.

El mas Vilella és una bonica masia del s. XV que pertany a la família Jané Ventura. Quan vam arribar vam veure que les vinyes encara no estaven podades, malgrat ser el temps. Ens van dir, però, que estaven a punt de fer-ho, que just havien acabat els de l’altra finca que tenien, Els Camps, i que com ho feien manualment, cep a cep, anaven més a poc a poc que d’altres. I és que els Jané tot ho fan amb molta cura, perquè han apostat pels cultius ecològics i hi volen reeixir. També estan recuperant varietats autòctones de raïm, com la malvasia i el sumoll, les quals combinen amb cultius de varietats franceses.

Abans d’entrar al mas, vam anar a la vinya, allà un dels germans Jané, enòleg com son germà, ens va explicar com empeltaven branques de malvasia, que compren directament a Sitges, sobre peus vells d’altres varietats; els vells són peus de més de 30 anys, i això els permet millorar la qualitat de la collita. Ens explicà acuradament les bases de l’art de l’empelt que explicat com ho va fer resulta realment fantàstic. Els Janés sols temem les pluges quan està madurant el raïm, perquè si no van en compte, la Botrytis els malmet les vinyes i és un fong que costa d’eradicar, malgrat això tracten la malura amb productes biològics i de moment se’n surten prou bé.

Després vam anar a la casa i vam fer una tast de vins. La casa és molt bonica i els vins excel·lents. La malvasia de Sitges i el sumoll eren molt bons i el cava gran reserva que tenen és d’una gran qualitat. Els Janés tenen una producció petita, però d’una qualitat extraordinària i val la pena ce conèixer el que fan, una feina ben feta i una aposta audaç en uns moments difícils. Vam arribar a Barcelona amb el desig de tornar aviat al Penedès, que sempre està ple de sorpreses.


  • 17/01/15     La Fundació Miró i la Filmoteca de Catalunya

Dissabte dia 17 de gener, vam decidir fer una sortida urbana per Barcelona. Era un dia assolellat i fred típic del gener a la ciutat. Vam sortir una mica més tard que de costum, a les 10:30, i ens vam dirigir a la Fundació Miró per veure una exposició dedicada a la primera Guerra Mundial, perquè enguany s’està celebrant el centenari d’aquesta contesa. L’exposició s‘anomena: Barcelona, zona neutral (1914-1918), i encara es pot visitar fins el 15 de febrer. Em vaig alegrar pensant que, per sort, els meus avantpassats es van poder lliurar d’aquesta guerra, sinó qui sap si ara podria anar a veure aquest projecte que Fèlix Fanés i Joan Minguet han fet per commemorar aquest esdeveniment.

Quan vam arribar a la Fundació, ens vam dividir en dos grups, perquè érem un munt de persones. Jo vaig visitar l’exposició amb Rosa Maria Malet, que és la directora de la Fundació Miró, i ens ho va explicar tot molt bé. L’exposició de Barcelona, zona neutral està dividida en 9 àmbits i explica com es va viure a la ciutat aquest esdeveniment i com aquest fet va permetre la modernització de la societat barcelonina de l’època. El primer àmbit, La Gran Guerra, vol mostrar com la Primera Guerra Mundial fou en part també una guerra mediàtica. La sala conté cartells i dibuixos de morts, mutilats de guerra i, d’altres,  que animen  la gent a lluitar. Observant els dibuixos de la premsa anglesa, francesa i alemanya, alguns realment molt bons, hom es pot adonar de la barbaritat i la carnisseria que fou allò. Els cartells propagandístics mostren la introducció de les primeres avantguardes amb dibuixos molt dinàmics, on els tancs són realment l’estrella. D’altres dibuixos, els que mostren el patiment, la mort o la mutilació de soldats i civils, són més realistes. Els més curiosos eren els que animaven la gent a allistar-se a l’exèrcit, aquests eren els més atractius i moderns, un bonic cartell anglès diu: “It is far better to face the bullets than to be killed at home by a bomb. Join the army at once. Help to stop an air raid. God save the King”; el cartell tenia una doble funció: fer que la gent anés als refugis i de servir de propaganda d’allistament. Al costat d’aquest cartell també hi havia fotografies de gent ferida i greument mutilada, gent jove que va quedar esguerrada per a tota la vida i un petit documental sobre la guerra i les trinxeres fet durant els anys de la Gran Guerra, un moment en què el cinema va irrompre amb força en la vida quotidiana de la gent. Aquesta va ser la sala que em va impactar més.

Després vam passar a una altra sala anomenada: Modernitat i Avantguarda, que mostra com París, que era en aquell moment la Meca de l’art, va servir d’inspiració i influí en els artistes catalans que hi van anar just abans de la Guerra i la van viure en alguns casos de ben a prop: Miró, Picasso i molts d’altres. El tercer àmbit està dedicat a Burgesos i proletaris, Barcelona es convertí en aquells anys, com la resta d’Espanya, en la gran fàbrica d’Europa i servia de tot: mantes, uniformes, cantimplores i tota mena d’avituallaments. N’hi ha qui es van fer la barba d’or amb aquesta situació, qui van utilitzar el diner per a millorar i modernitzar les fàbriques. Però les condicions dels obrers no van millorar gaire i quan va acabar la Gran Guerra i van començar el lockout, esclatà el pistolerisme; llavors la ciutat es va convertir en un polvorí, en la Rosa de Foc com l’anomenava la premsa del moment, i hi va morir molta gent, cada setmana com a mínim hi morien dues persones per arma de foc i n’hi van morir quasi 2 milers. En la quarta sala, Barcelona i la Guerra, s’explica com, malgrat el país era neutral, una part de la societat es va decantar pels aliats i fins i tot hi van haver voluntaris que s’enrolaren al Regiment de Marxa de la Legió Estrangera francesa, com fou el cas del metge Joan Solé. Els dibuixos d’Apa, Opisso, Pichot i Joan Clarà documenten molt bé aquesta secció. Per si algú vol més documentació sobre aquest fet, TV3 va fer un documental per explicar-ho i aquí teniu l’enllaç:

http://blogs.ccma.cat/senseficcio.php?itemid=53108

Les altres sales: La ciutat d'ivori, L'Exposició d'art Francès, Els exiliats i Oci i societat de masses; mostren una panoràmica de la modernització artística de la ciutat, gràcies a rebre influències diverses i a la inversió en la indústria del lleure.   Les sales mostren l'evolució que va des de les asèptiques propostes Noucentistes, on apareix una societat idíl·lica totalment allunyada de la realitat del carrer, fins a   l'arribada d'artistes de tota mena, com el poeta boxador Jack Johnson o Picabia, que editaria la seva famosa revista 391 a Barcelona. Les galeries Dalmau van fer de contrapunt al Noucentisme amb la seva tasca divulgadora de l'obra d'aquests artistes que s'havien refugiat a la ciutat. La penúltima sala, mostra com el 1917 estigué marcat per l'arribada de Picasso, que anava seguint la gira dels Ballets Russos on actuava Olga Koklova, la seva futura esposa. Picasso dissenyà els decorats i part del vestuari de l'obra Parade, interpretada per la companyia de ballet de la seva futura dona, i els cartells per a la seva difusió, els quals es poden veure exposats; així com també s’exposen algunes obres que féu durant la seva estada a la ciutat. Per acabar, veiem com  s’organitzava el lleure a Barcelona, en un moment dolç, just quan s'acabava de promulgar la llei del descans dominical. L'exposició val molt la pena i dóna una visió de la vida en la Barcelona de l'època molt diferent de la que pensem. En acabar vam anar cap a La Font del Gat a dinar.

El Restaurant de la Font del Gat està molt a la vora de la Fundació Miró i en un indret molt bonic, el dels Jardins de Lariban, a Montjuïc. Al costat mateix del restaurant es troba la famosa Font del Gat que, desgraciadament i a causa d'unes obres que hi van fer a la zona, ara no raja. La font es féu tan famosa com a lloc de lleure que, el 1918, Puig i Cadafalch hi projectà un restaurant i féu reconstruir els malmesos jardins creats per Forestier. El menjar del restaurant és exquisit i vam quedar tan encantats amb l'àpat i l'indret, que la recomanació és obligada. Llàstima que la font no ragi!

Després de dinar, vam enfilar cap ala la Filmoteca, on ens esperava Esteve Riambau, que n'és el director. Quan vam arribar ens va rebre amb molta amabilitat i ens explicà que la filmoteca és un arxiu dedicat a la preservació del material fílmic. Desgraciadament, aquest material no aplega més que pel·lícules i encara no assumeix altres materials audiovisuals dispersos per les televisions i ràdios locals i d’altres llocs, com fa INA France. Però, és de suposar que a tot s'arribarà algun dia. Mentrestant, el senyor Riambau ens mostra l'arxiu i ens explica la tasca que fa la filmoteca intentant preservar el material fílmic, que no és res gens fàcil. Hi ha molt material en DVD, que ningú sap quan de temps podrà mantenir-se en bon estat, el material en cel·luloide es conserva més bé, tot i que calen càmeres frigorífiques per a fer-ho. També es conserven cartells i fotografies relacionats amb els rodatges o la difusió de films. Francament, crec que fan una feina esplèndida i acurada, especialment tenint en compte els pocs recursos que disposen. En acabar la visita de l'arxiu, vam anar a visitar una exposició molt interessant sobre Jacques Demy, que s'anomenava: " El món encantat de Jacques Demy". I després vam anar a la Sala Petita, a veure la presentació del film: La distancia más larga de Claudia Pinto, protagonitzada per Carme Elias. És una pel·lícula interessant  del 2013, que passa entre Caracas i la Gran Sabana, un magnífic parc natural de Veneçuela, entre Brasil i la Guyana. Després hi va haver un col·loqui molt intens. La pel·lícula és molt recomanable i el col·loqui també. En acabar vam tornar cap a casa, convençuts que tenir una filmoteca és quelcom d'indispensable per preservar el nostre patrimoni cultural i que és quasi una obligació cívica de tots ajudar en aquesta tasca.


       Cròniques de les sortides culturals 2014   


  • 20/12/14        LES VIL·LES ROMANES DEL TARRAGONÈS

Dissabte 20 de desembre vam estrenar l’hivern. Feia un dia fred i assolellat, un dia perfecte per anar a visitar les vil·les romanes de Tarragona. Vam sortir força puntuals, vam parar a fer un cafetó pel camí, i després vam posar rumb cap a Constantí.

Per anar a Constantí s’ha d’agafar la AP-7, la mateixa que si anéssim a Reus, però una mica abans ens vam haver de desviar. L’hivern havia just començat, però els colors eren absolutament tardorals, una tardor que va arribar tard i es resistia a marxar. El paisatge era plaent i els bosquets de pins ens acompanyaren fins arribar a Centcelles, una antiga vil·la romana que anàvem a visitar. Entrar a Centcelles és com endinsar-se en el túnel del temps. Abandonàrem el s. XXI i ens trobàrem, de cop, enmig de l’Imperi Romà, així que la primera cosa que vam fer fou passar per les termes. El vell mur del primer tepidarium encara resisteix, una mica malmès, però dempeus des del s. III dC. La construcció és molt  sòlida i encara es pot veure sobre el terreny com eren les antigues termes, ampliades dos cops, tot un luxe per als patricis de l’època. No cal dubtat que Centcelles és una bona mostra  d’una vil·la romana de categoria, situada a 6 km de Tarragona i ben comunicada. Les termes tenien de tot: un tepidarium a l’entrada, per aclimatar-se bé, un caldarium, una piscineta d’aigua calentona, escalfat mitjançant l’aire calent que circulava per sota el paviment; i per acabar un frigidarium, un bany d’aigua freda per fer reaccionar el cos. La veritat és que aquell dia el frigidarium ens l’haguéssim pogut estalviar, per el fred que feia.  

En acabar el bany, ens vam dirigir a la casa, ara convertida en una de les seus del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, on ens van acollir molt bé i vam anar a veure un vídeo sobre l’evolució de l’edifici. En època medieval, l’edifici fou una ermita, dedicada a Sant Bartomeu, però al s. XVI fou venuda a Lluís Pons, que n’explotà les terres. Uns segles més tard, al 1859, Antoni Soler la comprà de nou per fer-ne una masia i al 1877 descobrí que hi havia un mosaic en la cúpula del vell edifici de l’ermita. A partir d’aquí, es començà a investigar l’edifici, que atragué l’atenció de l’arquitecte Lluís Domènech i Muntaner, i el 1931 l’edifici  fou declarat Monument Nacional. Després de la Guerra Civil, el 1959, fou adquirit per l’Institut Arqueològic Alemany, no sé sap ben bé per què. I el 1978, fou tornat a l’Estat Espanyol i després traspassat a la Generalitat,  tot un galimaties de propietaris i arqueòlegs. I tot i així, encara no es té clar quina fou la funció de l’edificació. Sembla que en època altoimperial, la vil·la estava dedicada a l’explotació agrícola, era un terreny fantàstic per al conreu i estava ben comunicada amb Tàrraco, ja que tenia accés a la Via Augusta, que hi passava al costat. Ara bé, la major part de l’edifici és de l’època tardoromana i ningú ha aconseguit escatir si era una vil·la aristocràtica, unes termes o el mausoleu de Constantí. En qualsevol cas, el mosaic paleocristià val absolutament la pena de veure i hi ha figures molt divertides, com la del pobre Jonàs mentre el tiren al mar o la de Daniel a punt de ser devorat per un parell de lleons famolencs, l’Arca de Noé amb unes quantes bestioles i un munt de coses més, inclosa la pròpia casa que hi apareix representada. A l’entrada de l’edifici també s’ha trobat un taller de mosaics amb una gran quantitat de tessel·les a mig tallar. Tot plegat un munt d’incògnites.  En sortir de l’edifici, vam passejar pels voltants, el riu Francolí hi passa a prop i tot es francament molt bonic, un lloc sens dubte molt ben triat, d’això els romans en sabien molt.

Vam abandonar Centcelles per visitar una altra vil·la romana, que està a Altafulla, i que si la de Centcelles era de categoria, la d’Altafulla encara ho era més. Aquesta vil·la es coneix amb el nom de Vil·la romana dels Munts i està en un turonet molt a prop del mar. Avui en dia l’antic edifici, que també pertany al Museu Nacional d’Arqueologia de Tarragona, està envoltat de casetes d’estiueig d’aspecte benestant, una tradició que sembla fou inaugurada pels romans. La visita va ser guiada i francament valia la pena. La vil·la dels Munts era una vil·la residencial, per a lleure i repòs del propietari i dels seus convidats, un edifici que sense oblidar l’explotació agrícola també servia per a donar rellevància social a qui el posseïa. Els Munts va ser construït al s. I dC i pel que s’hi ha trobat no cal dubtar que era la residència d’algú molt important, la casa tenia dues termes i un gran jardí, i la Via Augusta hi passava per un costat del terreny de la finca.  

Vam entrar al Museu dels Munts, però hi vam sortir de seguida, per veure-ho tot in situ. Vam anar caminant fins a un dipòsit d’aigua, que el guia ens va dir que per la forma anomenaven La Tartana i que encara conserva una mica de l’antic revestiment de ceràmica que l’impermeabilitzava. Després vam anar a un altre dipòsit encara més gran, una enorme cisterna, que se suposa servia per regar els conreus de la vil·la. Ningú sap d’on treien l’aigua i s’especula que la vil·la tenia el seu propi aqüeducte que prenia l’aigua del riu Gaià.  De la cisterna vam anar cap al peristil, amb un estany que estava rodejat d’habitacions i d’allà vam passar al criptopòrtic de la casa, un passadís que comunicava les diferents estances de la casa. El criptopòrtic encara té el mosaic original i algunes pintures de tons molt llampants als trossos de mur que s’hi conservaven. Les habitacions conserven també una mica de pintura i hi ha una font, la pintura de la qual es conserva al museu i fa referència a l’Oceà. Aquesta font és important, perquè gràcies a ella se sap qui era el propietari de la casa, Caius Valerius Avitus i la seva dona Faustina. El més impressionant de la casa de Caius, sens dubte eren les termes, que devien ser l’enveja de tota Tàrraco; en tenia dues. Tenia un vestuari amb estany central, un sudatori, la sauna d’aquells temps, i un forn que déu n’hi do, a part per suposat del tepidarium, caldarium i frigidarium obligats, i una latrina al final de les termes, per si de cas. Caius i Faustina ho tenien tot. I és que Caius era un dels dos duumviri de Tàrraco, el càrrec més important de l’administració central. Cap al s. III, la vil·la es va incendiar i va perdre una mica del seu antic esplendor. S’especula que l’emperador Adrià, que estigué a Tàrraco vora un any, podria haver-se estatjat, ell i el seu nombrós seguici, en aquesta luxosa vil·la romana. També s’hi ha trobat una petita construcció que servia per al culte a Mitra, una divinitat molt apreciada pels soldats romans. Sigui com sigui, val la pena visitar l’edifici i el museu. Vora les dues vam marxar cap a Torredembarra, perquè teníem taula parada al restaurant Las Palmeras.

Al restaurant Las Palmeras, situat davant del mar, vam menjar extraodinariament bé i després vam anar a La Granada del Penedès on teníem una cita al Celler Miquel Pons; les festes de Nadal s’apropaven i havíem de comprar cava. Pere Pons ens explicà com elaboraven el cava i ens recomanà un cava rosat, fet amb la varietat de raïm trepat, i que era exquisit. Pere Pons es lamentà que la denominació Cava no identifiques el Penedès, que és d’on havia sorgit. Però, fet i fet, els caves del Penedès són d’una qualitat superior als de la resta de la Península, i això és indubtable. Amb les mans ben plenes vam sortir del celler Pons i vam tornar a Barcelona. Havíem tingut un magnífic dia ben complert.

                                                                                                                 Mercè Álvarez

  

  • 15/11/2014       PASSEIG PER LA HISTORIA DE GIRONA

Dissabte 15 de novembre vam anar a Girona, feia un dia una mica enteranyinat, però normal per aquesta època de l’any. Vam anar directes cap allà, sense deturar-nos ni un minut, perquè teníem un dia atapeït. Vam tenir el luxe de que ens acompanyés Jaume de Puig i Oliver, un gironí insigne, teòleg, vicepresident de l’Institut d’Estudis Catalans i un gran medievalista. Llicenciat en teologia per la Universitat Gregoriana de Roma, en filosofia per la Universitat de València, diplomat en filosofia medieval per l'École Pratique des Hautes Études de París i doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona, ha estudiat la història del lul·lisme i de l'arnaldisme en els segles XIV i XV i  les figures del dominicà gironí Nicolau Eimeric i de Ramon Sibiuda. Cal dir també, que a part de tot això i més, en Jaume de Puig va resultar ser un guia magnífic, amb una paciència excepcional.

En sortir de Barcelona, vam enfilar cap al Montseny, a l’alçada de Sant Celoni els colors vermells i daurats de la tardor eren magnífics i els boscos i els conreus tenien un aire misteriós amb la boirina d’aquell dia. A prop de Maçanet de la Selva, els cultius de cereals anaven traient el cap,  encatifant  de verd el paisatge ocre de la tardor. 

Vam arribar a Girona cap a les 11:30 i ens vam dirigir a l’estació de l’AVE, on ens havia de recollir el trenet que havíem encarregat especialment perquè ens dugués a Torre Gironella. El passeig que ens va fer fins arribar a la Torre va ser bonic i accidentat. Vam arribar fent el camí de fora muralla, que travessa en part el riu Galligants i mena fins Sant Pere de Galligants, un monestir benedictí que queda just a fora de la muralla nord de la ciutat. Just una mica abans d’arribar-hi vam haver de baixar del tren, el camí encara moll de la forta pluja dels dies anteriors li impedien avançar per la pendent i relliscava. Desprès d’empènyer una mica i caminar un trosset vam tornar a pujar, fins arribar a Torre Gironella. Durant els anys 50 i 60, el bonic camí que havíem travessat estava ple de barraques, ara però és un paratge excepcional. Des de Torre Gironella, la panoràmica de la Vall de Sant Daniel i del Montjuïc gironí és fantàstica.

En arribar a tocar d’un munt de pedres tallades d’antic, el senyor de Puig ens assenyalà el punt just on s’aixeca la vella Torre Gironella, mig enrunada, on un avantpassat seu va morir defensant la ciutat dels francesos. La Torre, que havia sobreviscut un munt de centúries, quedà destrossada durant la Guerra del Francès, les tropes napoleòniques la volaren per impedir-ne la defensa. Però els orígens de Torre Gironella són més antics, encara es pot veure una antiga porta romana que servia per entrar a una vella torre de guaita quadrangular. En època medieval, cap allà el s. XI, Torre Gironella ja era rodona, s’aprofitaren els antics carreus romans per bastir-ne una de nova. Fet i fet, la torre  està ubicada en el vèrtex de l’antiga muralla romana del s. I a. C, que dibuixava una ciutat triangular, però a l’època medieval ja s’havia estès molt més. La torre va patir uns quants accidents durant la seva existència i va ser reconstruïda unes quantes vegades i sempre tingué una funció defensiva, al setge de 1809 la torre aguantà, però a la fugida de les tropes franceses de la ciutat, el 1814, la torre fou destruïda i ara es conserva més o menys com era. Vam travessar la torre, el paratge en el seu interior té molt d’encant, i ens dirigírem al barri de la Força Vella, a l’interior de l’antiga ciutat. 

El barri de la Força Vella té un desnivell considerable i en època medieval fou el barri eclesiàstic, on vivia la flor i nata dels magnats religiosos. Té un munt de palaus, com l’episcopal, i un reguitzell d’edificis pietosos, d’una ostentació considerable per a l’època en que foren construïts. El senyor de Puig ens explicà com la Pia Almoina es va poder fer gràcies als diners que el bisbat de Girona invertí en la conquesta de Mallorca i València. Després d’això vam arribar a la Catedral de Girona i a l’entrada ens van deturar.  Encara es pot veure la marca on començava l’antic temple romà de la ciutat. El fòrum de Gerunda estava dividit en dues parts, per adaptar-se a la topografia de la ciutat, a la part de baix, on acaben actualment les escalinates de la Seu, estava el mercat i a dalt, on comença la Seu, estaven els temples. Vam deixar la catedral i ens vam dirigir a visitar una petita basílica, molt bonica, la de Sant Feliu. 

Sant Feliu va ser un màrtir gironí molt venerat,  la basílica que l’honora té els seus orígens en els primers temps del cristianisme, per allà el s. IV, quan s’hi assentà una petita comunitat cristiana. Tot fa pensar que va ser construïda sobre una antiga necròpoli, perquè en l’absis de l’església hi ha 8 sarcòfags paleocristians i romans dels s. III i IV que el senyor de Puig ens va explicar amb tot detall.  També vam poder veure el sepulcre gòtic de Sant Narcís. Vam sortir de Sant Feliu admirats i ens vam dirigir a l’antic Call de Girona, per visitar el centre Bonastruc Ça Porta. Vam passar per la cruïlla de Sobreportes i per la plaça de la Catedral i vam agafar el carrer de la Força i ens vam endinsar per un carreró petit, el de Sant Llorenç que ens va dur directament cap al Centre Ça Porta. Allà vam poder veure com era la vida dels jueus en la Girona medieval, una Girona convulsa i violenta com la major part de les societats medievals europees. Sembla que els jueus arribaren a la ciutat de Girona entrat el s. IX i s’establiren a la zona del Call, documentat ja al s. XII i que desaparegué al s. XV. La majoria de jueus eren artesans i com a tot arreu hi havia unes quantes famílies riques que controlaven la comunitat, entre aquestes estaven els Ravaia, els Astruc i els Saporta, en la casa d’una d’aquestes famílies està ubicat el Centre Bonastruc Ça Porta. El senyor de Puig ens va fer una petita introducció del món de les Aljames medievals i ens explicà una mica que era la Càbala, ja que els jueus gironins a diferència dels barcelonins n’eren grans aficionats. La càbala era un sistema per intentar comprendre i arribar a l’essència divina a través de l’espiritualitat, era una via mística.  El call de Girona va donar grans savis, entre ells el metge i rabí Nahmànides, que visqué entre finals del s. XII i mitjans del XIII i que nasqué a Girona i morí a Jerusalem. Al Centre Bonastruc Ça Porta vam poder veure les peces arqueològiques trobades en l’excavació de l’antiga sinagoga i les inscripcions de l’antic cementeri. La casa és molt bonica i té un patí encantador. Vam sortir del Call vora les dues i vam marxar corre-cuita cap a Quart,  un petit municipi situat al sud de Girona, perquè allà teníem la taula parada a les dues. 

El restaurant Siloc, a La Creueta al terme de Quart, és fantàstic; el menjar va ser exquisit i el lloc és magnífic, una masia del s. XVIII i un jardí molt bonic. A part de menjar bé, vam poder gaudir d’unes bones havaneres ,perquè a la sala contigua al nostre emjador hi havia un grup que en cantaven i ho feien molt bé. Siloc és un lloc recomanable, que vaig apuntar en la llista de restaurants a tornar.

Cap a les 4, vam marxar de nou a Girona, a visitar la Seu per dintre. A Girona, vam fer baixar el menjar pujant els 99 esglaons que menen a la Catedral. I un cop dintre vam poder admirar aquella església amb una de les naus gòtiques més amples que es coneixen, el senyor de Puig ens va explicar els racons més importants i l’estructura de l’edifici, que va anar variant des de l’inici; quan es va projectar molt més petita fins que es va anar allargant fins arribar on és. També vam poder veure unes maquetes, que mostraven com era la zona en època romana i de com va anar canviant després.

La visita a la ciutat de Girona va ser molt interessant i realment va valdre la pena d’anar amb un guia tant magnífic i agradable com el senyor Jaume de Puig. Al tornar a Barcelona ja era de nit, però encara teníem el cap a Girona i pensàvem en un passeig per la Devesa.

                                                                                                                Mercè Álvarez 


  • 25/10/14      SORTIDA A LA VALL DE NURIA

Dissabte 25 d’octubre, vam quedar per anar a la Vall de Núria, a la vora de Queralbs, en ple Pirineu. Vam sortir de Barcelona a les 8:30, feia un dia assolellat i de bona temperatura, a Barcelona estàvem a tocar els 20º C, però no sabíem si la temperatura variaria molt a mesura que canviéssim d’altitud. Barcelona està a nivell del mar i Núria a 1.900m, qualsevol cosa podia passar.  Vam fer una paradeta a Quatre Camins, als afores de Tona, i la boira cobria tota la Plana de Vic.

A mesura que ens allunyàvem de la Plana de Vic, el dia es va anar aclarint. Ens dirigíem a Ribes de Freser i passàrem per Sant Hipòlit de Voltregà, Sant Quirze de Besora, Ripoll i el Pont de la Cabreta. La tardor era quasi imperceptible encara, uns pocs matisos de groc daurat difícils de distingir, els pagesos estaven adobant els camps i llaurant les terres abans no caiguessin les primeres nevades. Anàvem pujant a poc a poc, els boscos de pi roig es barrejaven, als vessants de les muntanyes, amb les rouredes i amb les fagedes que s’estenien vora els rius. Estàvem quasi a 1600 metres a Ribes de Freser. El dia era fantàstic i la temperatura de 17ºC, la Vall de Ribes és impressionant i el riu Freser, que passava aquell dia crescut pel mig de la població, feia de contrapunt al Taga, la muntanya on conflueixen les valls del Freser i del Ter. A Ribes, feien la fira del bolet i els que hi van anar, ens la van recomanar per a l’any que ve. A les 11:50 vam pujar al cremallera de Núria, a l’estació de Ribes Enllaç i a la vora de la Gorja de Queralbs, el riu Núria, que és un afluent del Freser, ens acompanyà. El riu circula ben al costat de la via i es francament bonic de veure com travessa engorjats i desnivells a tota velocitat. Mentre pujàvem vèiem com el pi roig anava desapareixen i, en el seu lloc, els avetars i el pi negre anaven ocupant les espectaculars vessants muntanyoses que anàvem creuant. Tot era verd i ple de vida.

L’entrada a l’estació de Núria no té parangó, quan baixes del cremallera s’obre davant una magnífica vall glaciar i al seu bell mig està el petit complex del santuari de Núria. Núria està envoltada de cims que voregen els tres mil metres, plens de fonts i torrenteres. La vall és a més un punt de confluència d’altres tres: Finestrelles, Eina i Molleres. Estàvem a 2 mil  metres d’altitud, en ple Pirineu, envoltats d’unes muntanyes curioses, perquè totes tenen un to negrós, sovint vetat d’un blanc marmori. Davant d’aquest espectacle, es té la sensació d’estar sobre una terra antiga, cisellada en èpoques d’una geologia ja perduda, d’un moment de cataclisme, de pedres trencades i després comprimides i aixecades per forces enormes, difícils d’imaginar avui en dia en aquesta tranquil·la vall, on el bestiar passa l’estiu, pasturant tot el sant dia, fins que el baixen a principis de setembre. Si mirem bé l’entorn, el que més sobta és la forma circular de la vall, un antic circ glaciar al qual degueren arribar durant temps i temps les llengües de glaç dels pics propers. A nosaltres ens va fer un dia esplèndid, però no vull ni pensar en la de trencaments d’ossos que es produirien en aquestes terres a principis del quaternari, quan anar i venir per aquestes valls seria tota una epopeia per als home i els animals que les transitaven. Però tot s’ha de dir, per a nosaltres va ser un dia de lleure fantàstic.

Així que vam arribar, vam anar a l’edifici central, on està l’hotel i el restaurant, i vam agafar els tiquets per al telecabina que puja al Pic de l’Àliga.  Ens va venir a rebre el director del complex i ens donà la benvinguda.

Mentre fèiem temps, per no pujar tots alhora al telecabina i col·lapsar-ho tot, vam anar a veure un documental que feien en un petit centre d’interpretació que tenen en les instal·lacions. Va ser interessant, crec que el títol era La vall dels cinc elements. Allà vam descobrir que Núria té una història molt determinada per la seva situació geogràfica i que la seva riquesa originària eren les pastures, cobejades per tothom durant centúries: bisbes i comtes s’esbatussaren contínuament per elles. Després de la Pau dels Pirineus, esdevingués una plaça de frontera. I, avui en dia, és un lloc importantíssim per a la pràctica dels esports de muntanya i neu. No hi ha dubte que els temps canvien. Sigui com sigui, la vall ja havia estat habitada des del paleolític i s’han trobat també restes de l’època romana, a prop d’una mina de coure situada a prop del Salt del Sastre. A l’edat mitjana, Guillem Ramon I de Cerdanya concedí l’explotació de les pastures de la vall de Núria al monestir de Ripoll, que féu construir una capella a la vall per atendre els pastors que hi anaven.  La troballa de l’estàtua correspon, si fa o no fa a  aquella època, la llegenda de Núria, també. En qualsevol cas, al s. XII, ja s’havia construït un hospital per atendre els peregrins que hi anaven. A Núria, es va fer l’Estatut de 1932 i a l’hotel hi ha la sala on es va signar. El documental val realment la pena, però el van deixar perquè teníem taula parada a les 2, al restaurant del complex. Per fer la digestió, alguns ens vam escapar cap al Pic de l’Àliga, que és molt bonic i et permet veure una magnífica panoràmica de les muntanyes que envolten la Vall.

En baixar del pic, on hi ha també un petit refugi, ens vam dirigir al santuari, que es molt petit i vam veure l’olla i la campana, que se suposa donen bona sort a les parelles que volen tenir descendència. Però, el millor de la vall és la seva vegetació, una immensa catifa verda amb un llac artificial al bell mig, totes les estacions d’equí n’han de tenir un per garantir el funcionament dels canons de gel. Les flors, de colors molt vius, clapegen la verda vall. Hi vam descobrir la bartsia alpina, que és una flor lila molt maca i el marcòlic groc, que és l’emblema de la vall. Si algú vol passar uns dies tranquils i en contacte amb la natura, Núria és sens dubte el lloc que ha de cercar. Amb aquesta bonica imatge van tornar cap a Barcelona, després de passar per Ribes de Freser a recollir els amants del bolets que havien anat a la fira.

                                                                                                            Mercè Álvarez


  • 20/09/14      SORTIDA A HORTA DE SANT JOAN

Dissabte 20 de setembre, vam quedar ben d’hora per anar a la Terra Alta, a Horta de Sant Joan, que és una mica lluny de Barcelona. Vora les 8:30, sortíem de la ciutat en dos autocars en direcció al sud i, a l’alçada de Cubelles, vam parar a fer un cafetó, més per despertar-nos que per escalfar-nos, ja que feia una calor que déu n’hi do.

El nostre primer destí era Mora d’Ebre, on havíem de recollir en Vicenç i en Jaume, els nostres guies. A mesura que avançàvem cap al sud, vèiem les vinyes veremades de poc o en plena verema, els camps d’ametllers i  d’oliveres al seu voltant i la terra preparada per acollir la sembra d’ordi. A prop dels rius, petites extensions de presseguers i arbres de fruita dolça. No cal dubtar que setembre és el mes de la fruita i del bon beure, la fi de l’estiu i l’inici de la tardor.  A tocar de Mora, la serra de Tivissa encara es veia verda i llampant, els colors de l’estiu encara perduraven. Vam parar per tal que pugessin als autocars els nostres dos guies.  A Bot, ens haguérem de desviar una mica, perquè els tractors carregats de penjolls de raïm anaven i venien en direcció a la cooperativa del poble  a descarregar. Bot és un poblet famosíssim pel seu aiguardent, però no vam deturar-nos. Horta ja era a prop, la vista del parc natural dels Ports era magnífica i el penyal de Santa Bàrbara, a tocar d’Horta, s’anava engrandint a poc a poc. Abans d’arribar-hi, el guia ens indicà on estava Lo Parot, una olivera mil·lenària, que tothom mima i admira.  Vam parar a la plaça de la Bassa (avui Plaça Catalunya) i allà començàrem el nostre itinerari a peu.    

De  la vella Bassa ja no hi queda ni rastre, però antigament n’hi havia una, que es féu molt famosa perquè en Picasso la va pintar amb el seu estil cubista. Originàriament, era on s’abeurava el bestiar i els nens es refrescaven. Avui en dia, és una plaça amb uns quants arbres i un bar, el bar de la Bassa, que és l’únic que recorda, amb el seu nom, l’original immortalitzat per Picasso. Els temps canvien i amb l’aigua corrent les basses han perdut la seva utilitat.  Horta, però, té molts encants. Pujàrem el pendent que du a les muralles de l’antiga comanda templera i el guia ens assenyalà un punt,  al peu del tossal de Santa Bàrbara, on hi ha el convent de Sant Salvador, començat a construir en l’època dels templers, al s. XIII. A prop del convent hi ha una tomba estranya i que cada vilatà d’Horta interpreta al seu gust.  En Vicenç, el nostre guia, creu que és la tomba del famós picapedrer Bernat d’Alguaire, que va viure i morir al s. XIV. En aquest punt, se’ns ajuntà un altre ateneista que viu a Horta de Sant Joan,  que no ens  acompanyà en la visita perquè un noi veí seu d’Horta havia mort aquell matí mentre conduïa un tractor i estava molt afectat. Tots ens entristírem una mica i el vam acomiadar amb pena.  

Després enfilàrem per un antic carreró estret, ple d’escales i amb una volta que puja cap a la plaça de l’Església, on està l’Ajuntament.  El nucli antic d’Horta és molt bonic, els carrers pugen concèntrics i salvant desnivells fins a on hi havia l’antic castell d’Horta, el qual ha desaparegut. Horta té un aire entre Renaixentista i medieval. La plaça de l’Església, és una plaça porxada, on encara hi ha l’església, que és la de Sant Joan Baptista. Hi entràrem sense fer gaire soroll i ens asseguérem als bancs. L’església, durant la Guerra Civil va estar molt activa, perquè Horta era a on duien els ferits de la batalla de l’Ebre, mig ocupada pels republicans i pel bàndol franquista, serví d’autèntica rereguarda. Molta gent que morí a la batalla de l’Ebre fou enterrada al cementiri d’Horta, tot i que quan s’acabà el Valle de los Caidos, molts republicans enterrats a Horta foren duts, sense permís del seus familiars, al mausoleu franquista. L’església d’Horta és austera, però molt elegant. Té una única nau. El més curiós són els contraforts esbiaixats d’influència occitana, molt poc habituals a les Terres de l’Ebre. Al costat de l’església hi ha l’Ajuntament, molt bonic, d’estil renaixentista, i que encara conserva el mural en commemoració de l’arribada de Ferran VII a Espanya després de la guerra del Francès. És veu que tots els ajuntaments d’Espanya van posar murals com aquest quan el rei Ferran retornà al país, la majoria els destruïren quan s’assabentaren que el rei havia venut el país a Napoleó per una quantitat força substancial de diners i havia tocat el dos ràpidament. Un cop, els francesos foren vençuts, el rei  retornà ple d’honor i de diners. Quan això se sabé, temps després del seu retorn, en la majoria de llocs esquinçaren el mural, excepte a Horta de Sant Joan, que tot i que no mostraren un interès especial pel rei Ferran, sembla que li prengueren afecte al mural.

Deixàrem la plaça de l’Església i anàrem a visitar l’Ecomuseu Els Ports, on vam poder veure un interessant documental sobre els templers i la seva relació amb Horta. Després pujàrem a la terrassa i des d’allà veiérem una bona part del parc dels Ports i la cruïlla entre regions que representa. Horta és al límit entre València i l’Aragó.  Al lluny teníem Vall de Roures i Beseit; al costat Lledó i Arnes, plens d’oliveres a vessar.    

Amb aquesta imatge vam sortir del museu i vam anar a visitar el Centre Picasso. I és que quan Picasso tenia 16 anys va passar 9 mesos a Horta, a casa del seu amic Manuel Pallarès, per curar-se d’una escarlatina. Picasso va quedar encantat, noi de ciutat com era, descobrí el món pagès a Horta.  El pare del seu amic se’l duia a ajudar al camp i permetia que ell i el seu fill anessin a pintar als Ports, on s’instal·laven en alguna cova dels voltants. Molts del dibuixos i quadres d’aquest Picasso adolescent es conserven al museu Picasso de Barcelona, però a Horta en tenen facsímils. L’estada del jove Picasso va ser entre juny de 1898 i setembre de 1899.  Temps més tard, quan Picasso ja començava a ser reconegut i s’havia fet un nom a París, va voler retornar a Horta. Trucà al seu amic Pallarès, però la seva mare no en va voler saber res, perquè Picasso no hi anava sol, sinó amb la seva amiga Fernande Olivier, una model parisenca amb qui vivia. Ningú sap si Picasso va causar gaire impressió a Horta, però la seva amiga sens dubte si.  Això passava el 1914, Picasso es feia tips de pintar tot el dia, acabava d’inventar el cubisme geomètric i mentre pintava la bassa d’Horta, Fernande, avorrida que no li fes cas, s’anava a jugar al dominó amb el vilatans, fet que preocupà molt les mestresses de la vila i ocasiona alguna que altra revolta al poble. La Fernande tenia captivada tota la població masculina i amoïnada tota la femenina. D’aquella estada de Picasso a Horta en sortiren unes teles magnífiques, la geometria tortuosa d’Horta, inspirà el seu geni.   

Sortírem del centre Picasso i recorreguérem una mica els carrers fins arribar a can Pessetes. Can Pessetes és un bar com els d’abans, però renovat, que encara conserva un més que centenari pou de gel i que et permet fer drecera, ja que té dues portes a diferents nivells i el que caminant pels carrers cirulars de la vila et costaria 15 minuts en u de sol ho fas.

A les dues en punt vam entrar a can Miralles, un restaurant magnífic on vam menjar molt bé. A la tarda, després de dinar, vam pujar a l’autocar i ens vam dirigir a Gandesa, per visitar la seva  cooperativa. El celler cooperatiu de Gandesa ocupa un edifici modernista, fet expressament per ubicar la cooperativa, i és obra  de l’arquitecte Cèsar Martinell, que l’acabà el 1919. La cooperativa  manté com a peces de museu alguns dels antics cups, però la producció és moderna. Vam fer un tast de vins que ens va agradar molt i en vam comprar unes quantes ampolles. La varietat més peculiar de la zona és la garnatxa blanca, que estaven veremant en aquell moment i vam poder veure tota la rècua de tractors que entraven curulls de penjolls de garnatxa i  descarregaven en un edifici proper.  L’explicació de com va obrir el celler i de com es treballava a principis del s. XX va ser molt interessant. Vam sortir de la cooperativa convençuts que com el vi de Gandesa no n’hi ha cap d’altre. I quan vam arribar a Barcelona vam tenir el convenciment que el viatge a la Terra Alta havia realment valgut la pena.                

                                                                                                             Mercè Álvarez

 

•    19/07/14  i  26/07/14         CREUER AL DELTA DE L'EBRE      

La 50 Sortida cultural de l'Espai Ateneu

En aquesta ocasió es va tenir que organitzar dues sortides per el gran nombre de ateneistes interessats. Tant dissabte 19 com dissabte 26 vam sortir molt d’hora de Barcelona per fer un petit creuer pel Delta de l’Ebre. Tot i això, es va fer una paradeta abans d’arribar-hi per prendre un cafetó.

Vam agafar la carretera de la costa, la que passa per Vilanova i la Geltrú, per Torredembarra, Cambrils, l’Ametlla de Mar i l’Ampolla fins arribar a Deltebre. Com el juliol ha estat molt plujós, un dels més plujosos que es recorden en molts anys, els camps estaven espaterrants d’arbres plens de fulles a qui el vent feia ballar com volia, de vinyes verdes amb els pàmpols encara tendres i d’un verd radiant i d’avellaners sanitosos prenent el sol. Mentre la sequera s’ha abonat a les costes d’Àsia, al Mediterrani el fenomen del “Niño” ens ha deixat un país d’ensomni i més ens val que el gaudim, perquè quan vinguin les tornes de la “Niña” les passarem magres, així que carpe diem i gaudim dels fruits que ens dóna el dia.

El paisatge del Delta era d’un verd intens, ple d’arrossars encara no espigolats que encatifaven tota la vora del riu. L’any passat, la sega va començar a finals de setembre amb quinze dies de retard a causa de les pluges i se’n van treure 125.000 tones d’arròs, la major part de la varietat rodona que és la que vam comprar a Deltebre. Aquest any, de fam, no en patirem pas, per arròs no ens quedarem. Tot i que el cargol poma sovint fa estralls i malmet una part de la collita. 

El Delta és francament bonic. Cap a les dotze i mitjà, i desprès d’haver passejat per el nou i modern pont de l’Ebre a Sant Jaume d’Enveja, vam arribar a l’embarcador de Ca la Nuri, just on està el pas cap a l’Illa de Buda, i vam embarcar en el vaixell-restaurant Santa Susanna per endinsar-nos en el darrer tram navegable del riu Ebre, que passa per la badia dels Alfacs i Amposta. Mentre contemplàvem el bonic paisatge fluvial, el capità del vaixell ens explicà una mica la història del Delta de l’Ebre, que és el tercer delta més important de la Mediterrània després del Nil i del Roine. El Delta és com un ésser viu que ha anat canviant al llarg dels anys i dels segles: a l’època romana era com una “ria” per la qual s’arribava a Tortosa; al s. XVI, un dels tributaris de l’Ebre, el Riet Calent, va formar un dels lòbuls del Delta al sud i, entre els s. XVII i XIII, un altre tributari, el Riet de Saida, formà el lòbul del nord. Durant el s. XIX i XX, el modern tributari ha format el lòbul de Llevant, el que acaba al cap de Tortosa, i d’aquest en surt un braç molt curt que desemboca a la gola de Migjorn i que clou l’illa de Buda. Mirant en direcció a l’Illa de Buda ens anàvem fent una idea de com havia anat fent-se el Delta. De fet, si el delta de l’Ebre té una virtut no és la de ser estable. L’octubre 1937, enmig de la Guerra Civil, l’Ebre va créixer de forma descomunal, va esportellar la riba esquerra i va desviar l’antic tributari de la Gola cap al nord. El cap de Tortosa va quedar ple de llots i sorres i des de llavors està en regressió i retrocedeix 52 m cada any. Per contra, la nova Gola progressa cap al nord ràpidament. Vam recórrer la banya sud, que és la dels Alfacs.

L’equilibri dinàmic del Delta és molt delicat, d’una banda hi ha les aportacions sedimentàries del riu i, de l’altra els agents destructius de les onades, els corrents marins i els vents. Qualsevol alteració d’aquest equilibri, en pot fer perillar la seva perdurabilitat, i en aquest sentit cal afegir l’activitat de l’home que sovint posa en perill aquest fràgil medi. De fet, els embassaments de Flix, Mequinensa i Riba-Roja han deturat el creixement del Delta, ja que les aportacions de sorres es queden en gran part als pantans. La gent del Delta té por que els projectes sobre els transvasament del riu, el creixement d’urbanitzacions, etc., posin fi al seu entorn. Quan el capità va acabar la seva explicació, el Santa Susanna va parar motors, havíem tornat a l’embarcador, vam fer una mica de temps, i després vam baixar al menjador del vaixell, acollidor i agradable.

El poeta Horaci recomanava recollir i gaudir dels fruits del dia i nosaltres li vam fer cas. L’amanida i la mariscada que ens van portar a continuació era insuperable, els musclos i les gambes frescos i deliciosos i la espectacular paella que va venir després, per a llepar-se el dits. Tot estava boníssim. Es va brindar amb cava per celebrar la 50 sortida de l’Espai Ateneu. I al final de l’àpat, vam descobrir que els xarrups de licor d’arròs són bocata di cardinale.

En acabar de dinar, el motor de Santa Susanna es posà en marxa i vam anar cap a l’Illa de Buda un altre cop, però aquesta vegada per l’altra riba, i vam veure la línia en què el riu i el mar es troben, com els bonics canyissars i els joncs marins anaven desapareixent a mesura que la salinitat de les aigües creixia. Vam arribar a port entusiasmats i amb ganes de tornar aviat. D’ocells no en vam veure gaires, perquè no era època.

Quan vam sortir de Deltebre vam anar cap a Sant Jaume d’Enveja i creuant el nou pont que han fet sobre el riu Ebre anàrem cap a la platja del Serrallo, on hi ha un mirador d’ocells i unes quantes barraques escampades vora els arrossars. I en veure les antigues casetes dels arrossaires ens vam recordar d’aquella novel•la de Sebastià Joan Arbó que es diu Terres de l’Ebre, que és de l’any 1922, i que explica la vida dura i pobra dels camperols del Delta. I és que viure al Delta, malgrat que sembli un lloc idíl•lic, no és gens fàcil, tot i que per sort les tècniques del conreu de l’arròs han canviat molt.

Quan vam tornar cap a Barcelona, estàvem encara pensant en el Delta de l’Ebre i quan hi tornaríem.

 Mercè Alvarez                                                                                              Fotos Ester Escudero

 

  • 21/06/14        EL JACIMENT IBÈRIC D’ULLASTRET I PALS 

Dissabte 21 de juny estrenàvem l’estiu amb un dia assolellat i calorós com corresponia a principi del solstici. A les 9 i mitja sortíem de Barcelona en direcció a Ullastret on anàvem a visitar una de les ciutats ibèriques més importants del nostre territori. Abans, però, vam parar vora Sant Celoni per fer un cafetó i prendre forces.

Vam travessar el Vallès i la Selva fins arribar a Bescanó i a l’apropar-nos a Celrà i vam deixar l’autopista per endinsar-nos en el Baix Empordà, creuàrem Parlavà i en un tres i no res ja érem a Ullastret. El viatge va ser molt agradable, els camps de blat estaven la majoria ja segats i les bales de palla s’escampaven per tot arreu, mentre la userda destacava amb el seu verd fresc i novell i el blat de moro encara no havia madurat. De tant en tant, es veia algun arrossar, sobretot a mida que ens apropàvem al jaciment del Puig de Sant Andreu, que és el que anàvem a visitar. El director del museu d’arqueologia d’Ullastret, Gabriel de Prados, ens esperava a la porta principal de la muralla ibèrica i també en Ramon Alcoberro, consoci i i col•laborador instigador de la visita.

 

A l’entrar a l’excavació, el seu director, l’arqueòleg Gabriel de Prado, ens féu observar que l’entorn del jaciment era molt diferent ara de com havia estat en època ibèrica, és a dir fa uns dos mil cinc-cents anys. De fet, el poblat ibèric que teníem al davant, un poblat de l’edat del ferro, s’aixecava en un turó a la vora d’un estany que es dessecà el 1885. Puig de Sant Andreu tenia aleshores uns tres mil habitants, que es pot considerar de gran dimensió per aquella època, i se suposa que feia de capital de la resta de petits poblaments de vora l’estany. 

A uns 400 metres del poblat de Puig de Sant Andreu s’ha trobat una necròpolis ibèrica, situada a l’Illa d’en Reixac, fet que sembla confirmar la seva importància i centralitat. Els poblats de vora el llac es comunicaven mitjançant la navegació, fins i tot sembla que s’ha trobat un vaixell sense quilla datat de fa uns dos mil anys, fet que reforça aquesta teoria. La muralla de l’assentament és impressionant, la part més antiga fou començada el s. VI aC i s’amplià més al cap de cent anys.
La primera muralla és tota una obra d’enginyeria militar de l’època, de fet cada 28 metres tenia una torre troncocònica que servia per protegir la ciutat i vigilar els que s’hi apropaven. L’estructura de la muralla recorda les que per aquelles èpoques es feien en alguns indrets d’Àsia Menor, la relació entre els poblaments ibèrics de l’Empordà i la cultura grega sembla provada, de fet la colònia d’Empúries no estava gaire lluny. 

Després d’admirar aquella imponent muralla vam entrar a l’interior de l’opidum per la porta principal que no era gaire gran i vam pujar a una petita torre de guaita i vam poder constatar que el lloc era francament estratègic, des del puig es controlava tot: el llac, la resta dels poblats, el Montgrí i totes les serres adjacents. La fortificació havia arribat a tenir un fossat excavat en pedra que dificultava l’accés als no desitjats i s’han trobat algunes portes d’entrada tapiades, la qual cosa indica que en algun moment la ciutat no les tingué totes al seu favor. Després vam passejar una mica pels seus carrers i el director ens ensenyà una de les cisternes que es conservava encara amb el revestiment i l’arrebossada de morter de calç. Sembla que la cisterna que vam veure fou feta una cinquantena d’anys abans de la fi del món ibèric, quan els romans entraren per Empúries i s’emportaren per endavant ibers, grecs i cartaginesos. Tot i que sembla que no hi hagué gaire destrucció en el poblat del Puig de Sant Andreu i això fa suposar que les tribus indiketes de la zona pactaren amb els romans, a diferència dels ilergetes que plantaren cara a Roma i s’aliaren amb Cartago.

Abans d’anar al museu vam poder veure algunes sitges per guardar gra i el senyor de Prado ens explicà que les sitges eren molt importants per guardar els excedents de gra amb els quals mercadejar o tenir de reserva per als mals temps. L’important de la sitja era tancar-la bé per impedir que hi entressin rates, talps, insectes... La forma de fer-les hermètics era posant un entrada petita que es recobria de fang i palla, si la feina estava ben feta el gra podia durar centúries en bon estat.

Vam deixar l’excavació i ens vam dirigir al museu que està a la part més alta del turó, l’edifici antigament fou una ermita dedicada a Sant Andreu, patró d’Ullastret, ara però els ibers amb les seves andròmines han reemplaçat les relíquies i la imatge del sant. Els indiketes ve valen un lloc d’honor, al capdavall hi eren abans. Al museu vam descobrir que als ibers els agradava el peix, tenien autèntica fal•lera pel déu Bes, que sembla estava vinculat a la fertilitat i és com un petit nan amb aspecte negroide; sembla que el nom d’Eivissa prové també d’aquesta deïtat d’origen possiblement egipci. A part d’adorar també Demèter i algun altre déu, els ibers de Puig de Sant Andreu tenien la mà trencada enclavant cranis d’enemics. És un fet curiós, perquè l’enclavament de cranis és d’origen celta com la majoria d’espases trobades al jaciment, una d’elles és espectacular i es conserva amb beina i tot. Sembla que aviat donaran a conèixer noves troballes, s’ha pogut analitzar genèticament un dels cranis enclavats, però fins que no es presentin els resultats no es pot dir res més.

Vam sortir de l’excavació entusiasmats i sorpresos, quan puguem hi tornarem, i ens vam dirigir a Pals, al restaurant del Golf on ens esperava un arròs a la cassola per a llepar-se els dits. L’arròs de Pals és tan bo que més d’un va repetir plat fins a no poder més. Al sortir del restaurant en Ramon Alcoberro ens va fer de guia per la vila de Pals.

Ramon Alcoberro es coneix Pals com el palmell de la mà, perquè hi va néixer i es recorda dels temps durs quan costava tirar endavant amb el que es treia als masos i ho recorda bé, perquè es va criar al mas Pericay, a casa del seu avi matern. Qui els anava a dir, als de la generació de l’avi, que els masos a Pals costarien pel capbaix 2 milions d’euros, ens comenta. I és que Pals avui en dia és un lloc exitós d’estiueig a la Mediterrània. L’Alcoberro recorda els temps de Radio Liberty, de la guàrdia civil passejant per la platja per controlar el contraban, passant un fred de ca l’ample en ple hivern empordanès. Recorda el Pals rodejat de militars durant la segona Guerra Mundial, perquè a Franco li entrà la dèria que els anglesos anaven a desembarcar-hi per ocupar la Península. Ara desembarquen un munt de turistes i tots ben contents i és que els temps canvien contínuament. Durant la guerra freda, Radio Liberty va permetre a la població de Pals dues coses importants: preservar un tros de platja de la voragin constructora dels anys 60 i conèixer a Solzhenitsin, el premi Nobel rus enamorat de les emissions propagandístiques de Radio Liberty, que va anar expressament a Pals per conèixer exactament la seva ubicació.

Després vam passejar per la ciutat antiga, que en Ramon ens digué que estava molt reconstruïda i vam veure unes cases impressionants pertanyents als primers turistes barcelonins que s’establiren allà: metges, notaris... Vam pujar al mirador des d’on Josep Pla contemplava l’Empordà i Ramon Alcoberro ens explicà una mica la història de l’arròs de Pals i ens recomanà llegir l’Homenot que Pla dedicà a Pere Coll i Rigau, on de fet l’escriptor parlà del seu pare que fou un dels primers promotors del conreu d’arròs a la zona. Des del mirador es pot veure encara la llera de l’antic estany assecat i que encara s’omple, molt de tant en tant, quan hi ha pluges fortes. L’arròs tingué un efecte molt positiu, acabà amb la malària i donà de menjar als habitants de la zona. Pals és un indret exquisit, que vam haver de deixar a contracor, però segurs que hi tornarem aviat.

Els solstici d’estiu té sempre coses bones i una d’elles és que el dia és llarg, així que quan vàrem arribar a Barcelona el sol encara no s’havia post i això que eren més de les vuit.

Mercè Alvarez

 

  • 26/04/14    L'ESPAI MACIÀ A LES BORGES BLANQUES I EL MÓN DE L’OLI

Dissabte 26 d’abril, decidírem anar a visitar les Borges Blanques, una petita població de poc més de 6 mil habitants que és la capital de la comarca de Les Garrigues. A les nou i mitjà vam sortir de Barcelona i vam fer una petita aturada passat Martorell per prendre un cafetó, el dia era assolellat, però una mica fresc i el cafè ens ajudà a escalfar-nos una mica.

Com qui no vol la cosa, creuàrem 147 km i travessàrem 3 de les 4 províncies que conformen Catalunya. Vam anar del mar a l’altiplà de la depressió Central, del ciment urbà als camps d’oliveres centenàries. Tot estava exuberant de primavera, encatifat de mil tons de verd, els ceps plens de pàmpols, el blat verd encara no espigat i la userda fresca i novella. Al llarg del viatge creuàrem Sant Sadurní d’Anoia, Vilafranca del Penedès, l’Espluga de Francolí i passàrem a prop de Montblanc, on hi vam estar fa algun temps. Passades les onze arribàrem a la Plaça de Ramon Arqués, a les Borges Blanques, i entràrem a l’Espai Macià, on la guia del centre d’interpretació ens esperava per explicar-nos qui fou en Francesc Macià. L’edifici és encantador i l’exposició té molts documents tant de l’època com del propi Macià. De primer, vam pujar a la planta 3a per veure un documental sobre Francesc Macià, titulat El somni de Macià, un documental força curiós que culminava en el moment que Macià, el 14 d’abril de 1931, proclama “la República catalana com a estat integrant de la Federació ibèrica” i explicava la seva biografia. En el vídeo sobta el contrast entre el pragmatisme de Macià quan aconseguí el permís del rei per tal que el Canal d’Aragó passés també per Catalunya i que fou, sens dubte, un petit gran pas que millorà la vida de moltes famílies i desenvolupà tota un àrea deprimida; i la utopia que representà proclamar la República d’un estat encara no existent dins d’una Federació ibèrica encara més inexistent. Talment, com si nomenar les coses les pogués fer reals. El Macià dels petits passos graduals fou efectiu, però sens dubte el Macià somniador té encara avui en dia molt d’encant. En acabar el vídeo baixàrem a la segona planta.

Al segon pis, hi ha una exposició permanent: El viatge de Macià. L’exposició explica una mica la seva biografia i els seus orígens familiars. Com els seus pares, pagesos de les Borges Blanques i dedicats a la feina de traginers van comprar un llagut que transportava oli de la zona cap a les colònies d’Amèrica. Per això abandonaren Les Borges i s’instal•laren a Vilanova i la Geltrú on va néixer Francesc Macià el 1859. Francesc fou un estudiant brillant i als 16 anys entrà a l’exèrcit i marxà a Guadalajara per estudiar enginyeria militar. Un dels seus destins el va dur a Lleida, on contactà amb els cercles republicans benestants de la ciutat, entre els quals trobaria Umbert Torres, avi del poeta Màrius Torres, i la família Lamarca, amb la filla dels quals es casaria, malgrat les reticències del pare de família que considerava Macià provinent d’una família no tant distingida com la seva. Dins del món militar Macià arribà a tinent coronel i participà en diverses obres d’enginyeria civil com: el ferrocarril de la Noguera Pallaresa i el canal d’Aragó i Catalunya. S’interessà per la política convulsa del seu temps i fou molt sensible a la situació crispada creada per la pèrdua de les colònies i per l’emergència del catalanisme i del republicanisme de l’època. El 1905, l’atac d’uns oficials de l’exèrcit contra el Cu-cut i La Veu de Catalunya el féu reaccionar i als 47 anys deixà l’exèrcit. D’ençà aquest moment, començà una exitosa carrera política que el duria a convertir-se en el primer president de la Generalitat de Catalunya de l’època contemporània. L’espai Macià té recreacions de la Redacció del Cu-cut amb mobiliari de l’època i de les eines d’enginyeria que Macià utilitzà. I també molta documentació audiovisual, que remet a l’intent d’invasió de Catalunya per part d’un exèrcit format per Macià a França, el ressò del judici a París per aquest acte permeté la seva elecció durant la República i la seva proclamació com a president de la Generalitat. Entre la documentació del centre d’interpretació també hi ha molts materials sobre la fundació d’Estat Català i d’Esquerra Republicana. La visita val la pena, l’exposició és molt interessant i ajuda a comprendre alguns moments difícils de la història del país.

Vora la una i mitja, vam sortir de l’exposició i ens vam dirigir a la Masia les Garrigues on havíem encarregat el dinar, vam arribar una mica d’hora i ens vam haver d’esperar.

Cap a les 4 vam deixar el mas i vam anar a visitar El parc temàtic de l’oli, que es troba a la sortida de les Borges Blanques, on és la masia Salat. El parc mostra tot un recorregut per la cultura de l’oli i conserva un munt de construccions antigues per fer-ne: grans premses de palanca, de racó i de tascó; molins antics amb rodets cònics que eren moguts amb tracció animal, i antigues canalitzacions. Tots aquests elements es troben a l’exterior del recinte i comparteixen l’espai amb uns bonics arcs dels s. XII, que formaven part de Torre Sala, un petit convent rural habitat pels templers.

Després vam visitar l’interior del mas, on hi ha un munt de diorames animats, que expliquen com es fabricava l’oli en diferents èpoques. La visita és molt didàctica i em va servir per descobrir que, després de premsat, l’oli és encara tòxic i s’ha de depurar, cosa que antigament feien per decantació amb aigua. A l’antic celler de la masia, hi ha una reproducció de com els antics grecs feien l’oli aixafant amb un petit molí manual les olives i després premsant la pasta resultat amb una tros de roba que torçaven mil vegades fins aconseguir l’oli. Després, vam passar al comerç medieval de l’oli i a la invenció dels barrils, que van substituir les àmfores. També ens van explicar la llegenda de l’origen de les olives arbequines de Les Garrigues, que diu que al s. XVII, el duc de Medinaceli, que aleshores s’estatjava al seu palau d’Arbeca, decidí anar de viatge a Terra Santa i allà descobrí una varietat d’olives que li van agradar molt, pensà que el clima i les condicions eren similar i se’n portà unes quantes. Quan arribà a la comarca prometé un grapat de diners, que mai no pagà, a qui les plantes i així s’estengué aquesta varietat per tota la zona. Llegenda o no, les arbequines donen riquesa a la comarca. La cultura de l’oli es pot trobar arreu, com es pot veure en la col•lecció de setrilleres i estris per a l’oli que estan exposades en la masia. Per acabar, vam visitar la sala on tenen un molí del s. XX i on s’explica com es fa actualment la producció de l’oli. En acabar vam passar per la botiga de la masia i vam comprar unes quantes ampolles d’oli de la zona, un borges autèntic.

Carregats d’oli per a tot un any, vam tornar a Barcelona quan encara no era fosc amb ganes de tornar a Lleida un altre cop, per visitar la resta de Les Garrigues.

                                                                                                                          Mercè Álvarez

 

15/03/14  i 10/5/14          POBLET INEDIT

Poblet amb una altra mirada i Arxiu Tarradellas   (2 visites)

L’expectació per la sortida cultural “Poblet amb una altra mirada” era tal, que ha calgut habilitar dos dies -15 de març i 10 de maig- per atendre la demanda de socis que volien descobrir els secrets amagats del monestir cistercenc. I la veritat és que l’expectativa va quedar coberta amb escreix.
Els quasi centenar de privilegiats que ens van acompanyar van seguir una ruta especialment dissenyada pel pare prior, Lluc Torcal, que ens va acompanyar tots dos cops. L’altra espai inèdit va ser l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià que conté el vast fons documental de l’ex president i que ens va ser profusament ensenyat per la seva directora, Montserrat Catalán, que havia estat la secretària personal del president Tarradellas des que va arribar de l’exili l’any 1977 fins la seva mort l’any 1988. 

Poblet té l’encant de ser un recinte religiós viu, amb el rigor monàstic rigorosa de la clausura, la qual cosa permet al visitant observar alguns detalls d’aquest ”ora el labora” divisa de l’orde de Sant Benet.

Començat a construir el segle XII, els monjos van fugir quan la desamortització del ministre lliberal Mendizábal l’any 1835, que afectava al conjunt de l’església espanyola. L’abandó d’un segle, el pillatge i l’anterior pas devastador dels francesos van deixar malmeses les pedres nobles que custodiaven el panteó reial de vuit titulars de la Corona d’Aragó, entre ells Jaume I, Pere III el del punyalet i Ferran d’Antequera. Al poc d’acabar la guerra civil, l’any 1940, alguns monjos van tornar per reprendre la vida monàstica.

Ara n’hi ha uns 30, una tercera part dels quals supera els 60 anys, tot i que hi ha bastants entre els 30 i 40. A aquesta generació pertany precisament el nostre guia de luxe, el prior Lluc Torcal, home de formació universitària –és doctor en Física i llicenciat en Filosofia- que va descobrir tardanament la vocació religiosa. El soci Jesús Conte, que ens va preparar la visita i acompanyar en la primera sortida, ens explicava en l’autocar d’anada a Poblet que el prior ha revolucionat el concepte que els profans podem tenir del retir espiritual en l’àmbit monacal benedictí. Doctrinalment, perquè la seva doble condició de científic i d’humanista el fa defensar la compatibilitat de creure en la Creació i alhora en el big bang. 

Des d’un punt de vista de costums, la comunitat compleix el rigor horari que els fa aixecar per resar els maitines a les 4.45 de la matinada i tancar la jornada amb la lectura de la regla de Sant Benet a un quart de nou de la nit. Això no obsta perquè Poblet s’adapti a les noves tecnologies i aposti per les energies renovables i l’agricultura ecològica. La fruita, la verdura, els ous i el vi que es consumeixen a la comunitat i a l’hostatgeria surten dels seus horts.
Un cop saludats pel prior, que ja ens esperava amb una audioguia per cadascun dels visitants, vàrem entrar al recinte per la porta reial (segle XIV) que dona accés a la clausura. El primer que trobem són les sales dels germans conversos, que treballaven les terres, una de les quals es feia servir fa anys com magatzem mentre es reconstruïa el monestir, tasca que va impulsar el president Tarradellas. L’austeritat i la manca d’elements decoratius és notòria en aquest espai gòtic amb terra contemporani de parquet.

El claustre qui més qui menys l’havia vist algun cop i s’hi havia passejat per prendre fotos dels capitells, del cimbori entre les arcades o de la font que presideix des del mig d’una estructura de planta quadrada. Les documentades i alhora amenes explicacions del prior Torcal ens fan descobrir el sentit dels quatre costats del claustre, cadascun dels quals representa una dimensió de la vida: la corporal (cuina i menjador), la interior (l´ànima), l’espiritual (l’església) i la racional-social (el món exterior). Per la seva part, la font simbolitzaria el retorn al jardí perdut, l’Edèn.

Annex a la cuina, el Refetor o menjador actual data del segle XIII. Dos monjos serveixen per torns setmanals el menjar als companys mentre un altre llegeix textos religiosos. El silenci a l’entorn és absolut. És més, al mateix locutori, habilitat per trencar aquest vot, és de mal gust criticar o parlar malament d’algú. Com deia el clàssic grec, “calla’t o digues alguna cosa millor que el silenci”. Veí al Refetor trobem la Biblioteca-escriptori, on antigament copiaven a mà. Successius incendis i el vandalisme –recordeu la novel•la Fahrenheit 451?- van destruir els manuscrits miniats, però tot i així el catàleg arriba als cent mil llibres, bàsicament moderns. 

La Sala Capitular aplega els monjos sota la presidència del pare abat pels actes més solemnes. Aquí s’elegeix l’abat, amb els seus antecessors enterrats sota seu com a guardians perennes, i també hi professen els nous monjos.

El tercer àmbit d’aquest món màgic de quatre dimensions del claustre és l’església. L’esvelta i grandiosa nau central no treu expectació, ans al contrari, a les obres d’art que ens trobem només entrar. Mirant l’altar, el retaule renaixentista d’alabastre de Damià Forment (s.XVI), que contra la lògica tapona l’entrada de llum natural del finestral. L’altra element són les tombes reials, restaurades per Marès, compendi èpic d’una història i d’una identitat que volem preservar. Al fons del temple per guanyar vibració i sonoritat s’aixeca l’orgue, dissenyat per un monjo, i a un lateral la tomba de Martí l’Humà, l’últim rei català, sembla acomiadar el nostre passeig per la història.

Després de visitar la Sagristia, vàrem remuntar unes escales per accedir a un espai habitualment vedat a les visites. Es tracta de l’antic dormitori, del segle XIII, una galeria gòtica de 87 metres de llarg, la més gran d’Europa, capaç d’encabir en el seu dia fins a tres-centes persones.
Amb la sala de l’abat Copons varem acabar la primera part de la visita cultural a Poblet “amb una altra mirada”.

Dos detalls, però, que no volem deixar escapar. Jesús Conte ens va advertir que sortint de la nau central de l’església per l’esquerra es troba un altar i al peu una pedra sepulcral blanca sense inscripció. Estava reservada per Don Joan de Borbó, Comte de Barcelona, però el seu sepeli a l’Escorial va inhabilitar aquest destí final. Les obres actuals ens van impedir veure-la. L’altra “secret” és que al monestir va estar enterrat el duc Wharton, que al segle XVIII va passar de ser cap de la maçoneria regular francesa i anglesa a monjo de Poblet.

Per accedir a l’Arxiu Tarradellas cal sortir del monestir per la porta barroca del temple i tornar a la plaça de l’entrada, on hi ha la creu davant la Porta Reial. Posats de cara a l’església, a mà dreta hi ha un camí amb reixa exterior que condueix fins el Palau Nou de l’Abat. Abans d’entrar, mirem enrere i observarem quatre punts consecutius de Poblet que corresponen a quatre segles diferents: d’esquerra a dreta, l’espandanya del segle XII; el cimbori del XIV; el llanternó de la sagristia nova del XVI, i el campanar de l’església del XVII. 

Montserrat Catalan, la diligent directora de l’Arxiu, assistida per Rosa Maria Brull, ens tenia preparada una sèrie de documents històrics d’entre els dos milions de pàgines atresorats amb mim pel president Tarradellas. N’hi havia importants pel seu valor simbòlic i històric, però n’hi havia altres que posaven la pell de gallina per l’emotivitat de la situació en què van ser redactats. Com per exemple la carta que el president Companys redacta la nit abans de ser afusellat amb el desig de tranquil•litzar la dona de Tarradellas que per les mateixes dates precisament estava detingut per la Gestapo.

Aquest arxiu, vital per conèixer la història d’Espanya i de Catalunya des dels anys 30 fins a la transició, va ser donat al monestir l’any 1981. Tarradellas pretenia protegir aquest patrimoni de documents molt sensibles d’un mal ús partidista. Per això els va cedir a Poblet, confiat que la comunitat barraria el pas dels que anomenava xafarders, no seudohistoriadors.
L’havia començat de ben jove, quan militava a La Falç. El va enriquir en la seva tasca política dins l’Esquerra Republicana i el govern de Catalunya. Acabada la guerra, i residint a l’exili, el va protegir dels alemanys invasors a França i el va rescatar i ampliar durant quaranta anys més. El sancta santorum de Saint-Martin-le Beau, al que pocs amics hi havia accedit, estava ara al nostre abast: els 18 arxivadors metàl•lics i les carpetes amb els seus rètols tal com els havia deixat Tarradellas!
A més dels papers, el fons conté 33.000 fotos, 38 pel•lícules i 12.000 llibres. Per fer-nos una idea de la ingent tasca política de Tarradellas a l’exili, entre 1939 i 1977 va escriure o rebre fins a 93.000 cartes, totes convenientment classificades i ara també escanejades. Amb el temps, l’Arxiu Tarradellas s’ha anat engrandint a més amb els llegats de personalitats de la política, la cultura i el periodisme.

Tornem a la visita. Se’ns va mostrar alguns volums amb els croquis i detalls d’algunes armes de la indústria catalana de guerra com el titulat “Pólvora sense fum” o el del torpede aeri. O el dietari exhaustiu de la guerra civil i un volum original de la Constitució de la República. També l’anotació manuscrita de Tarradellas mentre queia Barcelona: “Això no és un govern, és una colla de ximples”.
Durant una hora llarga vàrem ser testimonis d’episodis que van marcar la història del nostre país i ens vàrem acostar a personatges, uns amats, altres temuts, però no indiferents.

Eren ja les tres de la tarda, portàvem quatre hores i mitja a Poblet, i corríem perill de desmaiar-nos de gana. De manera que vàrem córrer cap a l’Hostatgeria on ens tenien preparat el dinar: canelons de carn gratinats amb encenalls de micuit, tronc de lluç de palangre en salsa verda i llagostins, i de postre flam d’anís amb nata pastissera al nescafé.

Encara va haver temps de fer compres a la botiga i d’aturar-nos a can Rifacli a proveir-nos de neules. Després, carretera i manta de retorn a Barcelona.  

Així fins a dos cops. Rècord fins ara.
                                                                                                                         Jesús Conte

 

22/02/14        VIATGE A L’ANOIA: IGUALADA

Dissabte 22 de febrer, un dissabte fred i assolellat d’hivern, havíem quedat per anar a Igualada a visitar els nostres col•legues de l’Ateneu Igualadí i conèixer una mica més sobre Igualada i la seva famosa indústria de la pell i del transport. L’autocar va arribar a l’hora, però alguns membres de la tertúlia no van poder venir, la grip havia fet estralls a Barcelona durant les darreres setmanes i molta gent estava afectada. Al sortir de la ciutat, vam parar per fer un cafetó, però de seguida vam reprendre el viatge per l’autopista A2 fins a Martorell i després vorejàrem la muntanya de Montserrat en direcció al Bruc i d’allà cap a Igualada. Malgrat que l’hivern no havia acabat, els camps ja començaven a verdejar, els conreus d’ordi, civada i blat eren una lleu catifa de verd que s’estenia al llarg de l’autovia. Els camps somorts de gener havien quedat enrere i ara tot es movia tímidament cap a la primavera i els ametllers començaven a florir.

En poc menys d’una hora, ja vèiem de lluny Igualada, que està envoltada de cultius com la major part de poblacions de la comarca de l’Anoia, de la qual n’és la capital. Allò que la distingeix de la resta de viles del voltant, però, és la seva ubicació en un antic encreuament de camins que comuniquen Barcelona i Lleida, Manresa i Tarragona i que ja apareix documentat a principis del s. XI, com la mateixa població. Ara és una ciutat mitjana, d’uns 40.000 habitants, situada a uns 60 km de Barcelona i amb una indústria que, malgrat els temps que corren i la pèrdua del volum de vendes, està capejant el temporal a base d’innovació i producció d’alta qualitat

Així que vam entrar a la ciutat, ens vam endinsar per tot un seguit de carrerons fins arribar al carrer de Sant Pau, on es troba l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, que ocupa un bonic edifici d’estil modernista inaugurat el 1878, amb la seva escola i el seu teatre. A l’Ateneu vam ser molt ben rebuts per Carme Mateu, la vicepresidenta segona, i per altres membres de l’entitat. Tal i com ens van explicar, la creació de l’Ateneu Igualadí data del 1863 i el seu objectiu era fomentar la instrucció de la classe obrera. Un dels primers membres de l’Ateneu fou Anselm Clavé. L’entitat va canviar de seu unes quantes vegades i va ser cremada aposta durant la carlinada de 1873. Quan Savalls i les tropes carlines entraren a la ciutat, una de les primers coses que feren sense perdre temps fou incendiar l’Ateneu.

L’edifici de 1878 fou construït pel mestre d’obres Pau Riera. L’Ateneu sempre va ser un lloc de trobada d’obrers i professionals liberals, poc avinguts amb les classes altes de la ciutat. La preocupació educativa mai ha desaparegut i encara mantenen una bonica escola de primària d’una sola línia, amb un ideari educatiu avançat i innovador que ens va agradar molt visitar i la qual no podem fer menys que recomanar a tothom. L’Ateneu, té una bonica entrada amb uns vitralls que mostren els emblemes de l’entitat: el rusc i l’abella, així com les inicials de l’Ateneu. Avui en dia, l’entitat té uns 1.500 socis i un ampli ventall d’activitats. El teatre, que recorda molt al teatre Bartrina de Reus, és també el teatre municipal. Bé això ara, perquè durant el franquisme, l’Ateneu fou clausurat i el local convertit en el Centro Nacional, fins que el 1977 els igualadins aconseguiren recuperar el seu Ateneu i la seva escola. I ara n’estan molt orgullosos i és que no n’hi ha per a menys. Igualada té un dels pocs ateneus d’origen obrer que es conserven a Catalunya, tant de bo s’hagués pogut conservar l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona o el seu llegat d’escoles racionalistes. Per sort encara ens queda Igualada i el seu Ateneu.

A les dotze, si fa o no fa, arribàrem davant del Museu de la Pell d’Igualada, que forma part del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya i està situat al carrer Dr. Joan Mercader d’Igualada. El museu té dues seus que estan molt a la vora: Cal Boyer, que es on vàrem estar, i Cal Granotes, molt a la vora. El desenvolupament de la indústria adobera a Igualada es remunta al s. XVII, quan els adobers de la ciutat decidiren establir-se als afores de la muralla per aprofitar l’antic rec medieval que feia funcionar els molins fariners de la ciutat i que estava força en desús. De fet, Cal Granotes se situa just a la vora del Rec i és una de les adoberies més antigues conservades de la zona, se sap que començà a funcionar el 1763 i que davant la porta hi havia una bassa amb aigua sempre plena de granotes a vessar.

Cal Boyer, que és l’edifici que vam visitar, és del s. XIX, i era en origen una fàbrica cotonera. Quan vam arribar la guia ens va fer entrar de seguida a la planta on es recull tota l’evolució de la indústria pelletera d’Igualada, centrada en la fabricació de soles de sabata, la qual encara es manté, malgrat haver perdut darrerament més d’un 55% de la producció amb l’entrada dels productes asiàtica en el mercat. L’evolució del treball en les adoberies és molt interessant. Fins a finals del s. XIX, la feina d’adober era ben bé heroica i molt dura. La majoria de pells, per fer sola de sabates, són de vaca i, fa dos segles, les pells arribaven a la vila procedents d’indrets força llunyans. I per mantenir-les i que no es podrissin s’havien de salar i quan arribaven a l’adoberia primer calia netejar-les i posar-les en aigua durant molt de temps i després descarnar-les i treure el pèl. Amb la carnassa i el pèl sobrants es fabricaven gelatina i raspalls. Després, les pells es rentaven amb calç, per fer això necessitaven ben bé 9 mesos i el treballar amb calç directament era perillós. Un cop neta, la pell s’estabilitzava, és a dir s’adobava amb tanins, que són uns productes vegetals que s’extreuen de l’escorça dels arbres. I per últim, s’embellia: es tintava i es premsava. Aquestes operacions requerien un munt d’estris i màquines molt curioses que vam poder veure al museu. La feina d’adober ocupava moltes famílies del municipi, les quals durant molt de temps van combinar la feina de pagès i la feina d’adober. Vam poder visitar també una exposició d’objectes de pell molt maca, on hi havia objectes de pell fets per gent d’arreu del món i de diferents èpoques: pergamins del s.XIII, tendes de nòmades dels mongols, tambors... La visita a aquest museu es francament recomanable.

Cap a les dues, vam arribar al Racó del Traginer i vam dinar fantàsticament, fet i fet sembla que els traginares sabien com fer un bon àpat. En acabar vam poder visitar la col•lecció Antoni Ros, que és la base del Museu del Traginer. La veritat és que mai hagués cregut que el món dels traginers fos tan interessant. Fusters, ferrers, corders... un munt d’oficis convergint en la tasca dels traginers, que eren uns homes agosarats i atrevits, disposats a arribar fins al lloc més insospitat amb els seus carros i les seves mercaderies. De carruatges en vam veure un munt: des de la humil tartana, fins al més fastuós carro mortuori, cotxes de bombers i altres refrigeradors per transportar carn... francament és un museu molt recomanable. Antoni Ros i els seus fill es mereixen tot el reconeixement del món per aquest encantador i interessant museu. Ben segur que d’aquells vells traginers són a l’origen de la Hispano Igualadina.

Després de la visita vam tornar cap a Barcelona, contents d’haver descobert una part dels encants d’Igualada, una ciutat tan propera com desconeguda per a molts barcelonins.
                                                                                                                               Mercè Alvarez

 

  •       18/01/14       SORTIDA CULTURAL A SANT CUGAT

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, Arxiu Nacional de Catalunya, Museu del Tapís Contemporani i Monestir

QUATRE ESPAIS: QUATRE HISTÒRIES

Ens trobem a les 9h. La previsió del temps avisa pluja. Marxem cap a Sant Cugat fent una parada a Rubí per esmorzar. Un hotel, a peu de carretera, ens protegeix de les primeres gotes. No hi fa res. Com sempre el Francisco, el nostre xofer, ens espera el més a prop possible d´on som i pugem a l´autocar per començar la nostra sortida cultural.

El primer lloc on ens esperen és al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC). La primera imatge que tenim és la d´un immens edifici, un joc de volums arquitectònics resolts amb una sòbria elegància. El 19 de maig de 2003 es va inaugurar aquesta nova seu del CRBMC, a Valldoreix (entitat municipal descentralitzada de Sant Cugat del Vallés) amb una extensió de 4000 metres quadrats. Ho varen fer possible quatre arquitectes de distintes nacionalitats: l´holandès Rob Dubois; el català Jordi Hidalgo; el japonès Schuichi Kobari i l´alemanya Daniela Hartmann. L´equip d´aquests arquitectes, juntament amb els tècnics del Centre, van dissenyar l´edifici tenint molt en compte la seva funcionalitat i l´especificitat de tasques i funcions relatives a la conservació i restauració del patrimoni cultural. Ens rep, amb una cordialitat i un somriure impagable, la seva directora, la senyora Àngels Solé Gili.

A partir d´aquest moment les seves paraules ens aniran omplint de coneixement pel que fa al mon de la conservació-restauració de les obres d´art. En primer lloc, ens explica la història d´aquest magnífic “Hospital de l´Art”. Ens remunta a l´any 1932 amb la creació del primer taller de restauració oficial al Museu d´Art de Catalunya. Durant la postguerra, la tasca iniciada durant la república va continuar en els tallers de restauració de diversos museus, destacant el Museu d´Art de Catalunya i el Museu d´Arqueologia de Barcelona. Amb la recuperació democràtica, la Generalitat va crear, l´any 1980, el Servei de Conservació i Restauració de Béns Mobles de Catalunya ubicant-lo a les dependències del claustre del monestir de Sant Cugat del Vallés. Finalment, l´any 2003, s´acaba la construcció del nou edifici que allotjarà el Centre actual.

Comencem el recorregut seguint els passos que fa qualsevol peça artística que arriba al Centre per la seva restauració. La primera: la zona de càrrega i descàrrega. Aquí ens mostra alguna peça que espera el seu torn per tornar-li la seva bellesa i la seva originalitat. Passem als distints laboratoris: el fotogràfic i el de raigs X. Modernes instal•lacions on es duen a terme les anàlisis destinades a donar resposta a qüestions plantejades abans i durant les intervencions de conservació-restauració. Anàlisis que determinaran la naturalesa dels materials constitutius de les obres d´art; les característiques dels productes afegits en intervencions antigues (productes d´alteració o d´envelliment) per tal de poder estudiar la interacció entre l´obra i els nous materials incorporats durant els diferents processos de restauració. Finalment arribem a la Gran Sala on materials arqueològics; pintura mural; escultura en pedra; escultura i pintura sobre fusta i pintura sobre tela esperen les mans dels seus restauradors. Els restauradors són científics!!! ens remarca la Directora. Veiem el fèmur d´un tiranosaure; un menhir; un sepulcre fet a trossos; unes caixes catalanes amb pintures en el seu interior; retaules.... i un meravellós Meifrèn de 1887 (Eliseu Meifrèn i Roig, Barcelona, 1859 - 1940) va ser un pintor català que va viure de ple l'etapa del modernisme tot i que la seva obra està més marcada per la influència de l´impressionisme francès) que ens mostra el Port de Barcelona en tota la seva immensitat. Amb aquesta imatge ens acomiadem de ”l´Hospital de la Bellesa”.

Ens esperen a l´Arxiu Nacional de Catalunya, el segon espai que visitarem dins de Sant Cugat del Vallés. Ens rep el seu director, el Dr. Josep Maria Sans Travé. Anem a la Sala d´actes i ell mateix, amb entusiasme, simpatia i saviesa, ens explica la seva història. Ens diu que l´ANC va ser creat l´any 1980, sota el mandat del conseller Max Cahner, i que fins l'any 1995 l'ANC va desenvolupar les seves tasques dins d´un edifici de l´Eixample de Barcelona, construït a la dècada dels anys 20 que havia fet les funcions d'escola i de seu dels diaris Solidaridad Obrera i Solidaridad Nacional, però la manca d'instal•lacions adients i d'espai van fer que ben aviat es veiés la necessitat de construir-ne un de nou. Per les grans dimensions i la funcionalitat que exigia aquesta institució l'Arxiu es va construir a Sant Cugat del Vallès, obra de l´arquitecte Josep Benedito, i va ser inaugurat el 23 d´abril de 1995. És un edifici de nova planta que ocupa un solar de 17.700 metres quadrats amb una superfície construïda útil de 12.625 metres quadrats. L’edifici està format per quatre grans blocs, connectats per un pati interior, que pugen des del soterrani fins a un cinquè pis. Les dues primeres plantes estan destinades a serveis, les quatre superiors als dipòsits i en el soterrani es troba el magatzem i instal•lacions diverses. Dos cossos annexos, un de situat a la façana nord que aplega l'àrea de difusió cultural i, l'altre, a la façana sud, destinat a la recepció i els primers tractaments de la documentació completen l'estructura de l'edifici. Els dipòsits reuneixen totes les característiques dirigides a garantir la millor conservació dels documents, limitant l'entrada de llum i controlant la temperatura.

Com a arxiu general de l´Administració, l´ANC ingressa i gestiona la documentació generada per l´acció política i administrativa del Govern, departaments, organismes i empreses de la Generalitat de Catalunya. En la seva condició d´arxiu històric, l´ANC recupera tota aquella altra documentació que te un relleu especial per al coneixement i la interpretació de la nostra història col•lectiva. El Dr. Sans Travé, en el seu discurs, no pot deixar de mencionar que el nostre passat documental (comtal i reial) dels segles medievals està ubicat a l´Arxiu de la Corona d´Aragó de Barcelona, però que la seva propietat pertany al Ministerio de Cultura del Gobierno de España. Una assignatura pendent i potser no gaire difícil d’aprovar....

Les paraules finals del Director són "l´Arxiu Nacional de Catalunya vol ser generador de coneixements i espai de memòries". Posteriorment, els sotsdirector Francesc Balada ens acompanya a fer un breu recorregut per l´interior de l´edifici. Portes que s´obren: lligalls, plànols, l’espoli de Salamanca..., però per sobre de tot Història, la nostra història.

Ja és hora de dinar. Arribem a la Masia Can Ametller. Una edificació originària del s. XIV amb una petita ermita romànica al seu darrera. Un lloc agradable i amb una gastronomia impecable.

Comença la tarda. Anem cap el nostre tercer espai: el Museu del Tapís Contemporani. Un espai artístic petit i intens. El seu emplaçament és únic, doncs ocupa part del que va ser el bressol del tapis a Catalunya: la manufactura Aymat. En els anys 60 i 70 del segle passat, Catalunya, i concretament Sant Cugat i Barcelona, es va convertir en un dels focus de la innovació del tapis a tota Europa. La casa Aymat va ser el motor directe d´aquest moviment tèxtil. Tomás Aymat en va ser el pioner (la primera sala del museu ens mostra algunes obres primerenques del fons Aymat). Posteriorment, Miquel Samaranch i l´Escola Catalana del Tapis varen seguir el camí de l´artista-tapisser. Grans creadors es varen implicar en transformar les seves obres artístiques en format tèxtil. El Museu en recull el resultat. Miró, Picasso o Tàpies ens sorprenen amb aquesta tècnica. Les parets d´aquest entranyable museu plens de fils de colors ens transporten a un món màgic.

Anem cap el quart espai. La pedra en serà la protagonista. Arribem al monestir de Sant Cugat. Ja és fosc. S´ha de dir que la il•luminació d´aquest monuments medievals és impecable. Tot pren un to de terra molla amb un color de capvespre rogenc.

La fundació del monestir de Sant Cugat se situa en el segle IX dins el context de l´expansió del monaquisme benedictí als comtats catalans sota l´impuls de la monarquia franca. Al llarg dels segles X i XI, la comunitat de Sant Cugat experimenta un creixement espectacular dels seus dominis territorials arreu de Catalunya i esdevé un dels senyors feudals més importants del país, amb una clara influència política i espiritual dins la diòcesi i el comtat de Barcelona. La vila de Sant Cugat, documentada des del segle XII, creix a l´ombra del monestir.

Arribem a l´entrada del claustre, que conté un dels conjunts d´escultura romànica més remarcables de Catalunya i del romànic en general. Es tracta del 144 capitells que conformen l´entorn del pati. Una minúscula figura, a dalt d´una escala, esculpida en un dels capitells i una inscripció a la paret ens identifica al personatge com Arnau Cadell, l´escultor que va construir aquest claustre al segle XII.

Passegem poc a poc veient les distintes temàtiques dels capitells. Escenes bíbliques (Noé i l´Arca); escenes de vida monàstica (la tonsura dels monjos); decoració vegetal i geomètrica i animals fantàstics (dues sirenes).

Entrem dins del monestir. Es fosc. El gran rosetó te el color de la nit, però els petits vitralls que el configuren ens acomiaden com petites estrelles.

Tornem a casa. Ha estat un dia intens. Quatre espais, quatre històries.

                                                                                                                                Maria Pont